29.12.06



Divendres, 29 de desembre


La necròpolis del segle

Joan Barril

Pipa Són dies de pressa. Com si el temps s'acabés i l'última campanada del dia de sant Silvestre indiqués la fi de tantes coses: noms que desapareixeran de l'agenda, carícies que passaran al museu dels records i projectes que es perdran enmig de la boira d'un any en el qual tothom col.loca totes les esperances. En aquesta acceleració cap a no se sap què, els ciutadans entren i surten de les botigues i allà constaten la primíssima línia que separa les ofrenes del futur i les peces del passat. A dalt de tot del passeig de Gràcia m'aturo als aparadors de Gimeno , un establiment que està a punt de plegar i que en el seu interior va contenir l'antologia dels objectes més recorreguts i més elegants d'una època. Liquidació total a Gimeno i allà, als aparadors, com en un hit parade invers del més desitjable ja només hi quedaven les pipes. No una, ni cent: milers de pipes rebaixades al 50%. La pipa de Sherlock Holmes, la de Philo Vance, la pipa de Hemingway i la de Josep Maria Espinàs, la pipa de qualsevol capità de vaixell i la pipa lenta del pensament destil.lat de Jean-Paul Sartre. El món de les pipes desapareix i els aparadors de Gimeno s'han convertit avui en el seu petit mausoleu. Magritte ens va deixar un quadro llegendari en què es veia una pipa amb un rètol que era un advertiment sobre la percepció: "Ceci n'est pas une pipe". No ho era, realment. Només era la pintura d'una pipa. Una plasmació en dues dimensions d'una cosa que no es podia fumar ni ensumar ni deixar que morís entre els llavis. Ahir, davant la necròpolis pipera de Gimeno, vaig pensar en Magritte i en el fet que totes aquelles obres treballades a mà, en aquelles arrels de boix o d'espuma de mar, no eren en realitat pipes, sinó les restes refredades d'un món que és a les acaballes...

Continua a guanyats

27.12.06



Dimecres, 27 de desembre

Nocilla Dream

Agustín Fernández Mallo

nocilla dream Hace mucho tiempo [tanto que parecen siglos] hubo un escritor muy importante y famoso llamado Italo Calvino que nos invitó a pensar una ciudad muy bella constituida únicamente por sus canalizaciones de agua. Una maraña de tuberías que [según Italo Calvino] partiendo del suelo suben verticales por lo que serían los edificios, para ramificarse horizontalmente en cada planta en la que se hallaría cada piso. Al final de las tuberías pueden verse lavabos blancos, duchas y bañeras donde inocentemente mujeres disfrutan porque sí del agua. La explicación [según Italo Calvino] es que esas mujeres son ninfas que encontraron en estas tuberías el medio óptimo para desplazarse y así vivir sin obstáculos en su natural acuático medio. A lo que no nos invitó fue a pensar que dentro de cada uno de nosotros existe otra ciudad si cabe aún más compleja; el sistema de venas, vasos y arterias por las que circula el torrente sanguíneo, una ciudad que no posee ni grifos, ni aberturas, ni desagües, sólo un canal sin fin cuya circularidad y constante retorno consolida un "yo" con el que salvamos de la fatal dispersión de nuestra identidad en el Universo. Un desierto que no avanza, un tiempo mineralizado y detenido llevamos dentro. De ahí que el "yo" consista en una hipótesis inamovible que al nacer se nos asigna y que hasta el final sin éxito intentamos resolver.

Agustín Fernández Mallo. Nocilla Dream.. Candaya Narrativa 6. 226 págs.(pgs 37-38)

21.12.06



Divendres, 22 de desembre

Siente un autónomo a su mesa


Empar Moliner


diner Las fechas previas a la Navidad, entre los días 16 y 22, el trabajador autónomo sufre más que nunca los rigores de no estar asalariado. Y no sólo porque no tiene lote, con sus botellas de licor de kiwi y sus aceitunas, ni paga extra, ni lotería comprada por el jefe, sino porque no tiene cenas de empresa. Ustedes no saben lo hermoso que es tener una cena de empresa de la que despotricar, de la que hacer chistes tipo El Club de la Comedia. Es como estar solo en fin de año. Si estás solo, no puedes despotricar como si te toca pasar el fin de año en familia. No puedes decir que pasas de salir y que te quedarás en casita, porque tú no te diviertes cuando toca, sino cuando quieres. Eso se dice cuando se ama, porque cuando se ama ver el discurso del Rey es gracioso, pero no deprimente. El autónomo no tiene amigo invisible con objetos picantes comprados en una sex shop, ni posibilidad de ligoteo con el del departamento de ventas que se ha sentado a su lado. Ni de coger el tradicional pedo. Nada.

Por eso, esta Navidad, fecha propensa a no tomarse tan a pitorreo los libros de Paulo Coelho, lo hago. Llamo a El Mussol, restaurante que estos días está repleto de cenas de empresa, y pido mesa para una. No voy a quedarme sin la tradición. No voy a dejar de coger el pedo de antes de Navidad sólo porque sea una triste autónoma, con mis liquidaciones trimestrales, mis tiquets de restaurante guardados en el cajón de las cosas desgravables y mi soledad laboral...

continua a versió original

17.12.06



Diumenge, 17 de desembre

La temuda hora dels regals

Josep Maria Espinàs

regals Ara que s'acosten les festes de Nadal, el Cap d'Any i els Reis m'agafa l'inevitable desànim de sempre. No es tracta que aquestes festes em produeixin angoixa existencial, que em facin pensar en el pas implacable del temps, que els records del passat m'entristeixin. No es tracta, tampoc, que em facin nosa les reunions familiars o els sopars amb amics.

El meu neguit davant les festes que estan a punt de caure'ns al damunt té una explicació molt concreta: no sóc un bon "regalador". Pitjor encara: és que no sóc regalador, ni bo ni dolent. Naturalment, hi ha alguna excepció. A vegades tinc la rara inspiració de pensar: "mira, em sembla que això li agradaria". Però gairebé sempre acabo dubtant. "¿Vols dir que ho farà servir? ¿Vols dir que ja no ho té? ¿Vols dir que no és una cosa massa estranya? ¿Vols dir que sabrà on posar-ho?"

continua a guanyats

10.12.06



Diumenge, 10 de desembre

Els dons de les fades

Charles Baudelaire

 the fairies Les Fades celebraven una gran assemblea per procedir a la repartició dels dons entre tots els nounats, arribats a la vida de feia vint-i-quatre hores.
Totes aquelles antigues i capricioses Germanes del Destí, totes aquelles Mares estranyes de la joia i del dolor, eren força distintes: unes tenien l'aspecte trist i malcarat; altres, un aspecte enjogassat i maliciós; unes joves, que sempre havien estat joves; altres, velles, que sempre havien estat velles.
Tots els pares que tenen fe en les Fades havien vingut, i portava cadascú el seu nadó al braç.
Els Dons, les Facultats, els bons Atzars, les Circumstàncies invencibles, eren acumulats prop del tribunal, com els premis sobre l'entaulat, en una distribució de premis. El que hi havia ací de particular és que els dons no eren la recompensa d'un esforç, sinó tot el contrari, una mercè concedida a qui encara no havia viscut, una merce que podia determinar el seu destí i esdevenir tant la font de la seua desgràcia com de la seua felicitat.
Les pobres Fades estaven molt enfeinades, ja que la gentada de sol·licitants era gran, i el món intermedi, col·locat entre l'home i Déu, és sotmès com nosaltres a la terrible llei del Temps i de la seua infinita posteritat, els Dies, les Hores, els Minuts, els Segons...

Continua a cromets tastats

8.12.06



Divendres, 7 de desembre

"Actuacions en l'arbrat"

I no va de broma. Ahir em vaig topar amb aquest cartellet a la plaça de la clínica Corachan.

Actuacions

Empar Moliner

poda Veig el cartell en un fanal del carrer Mallorca. És de l’Ajuntament de Barcelona. Hi diu que a partir d’avui, en aquest carrer faran “actuacions en l’arbrat”. Primer de tot penso en uns putxinel·lis fent teatre entre les branques dels plàtans. Però no. Fer actuacions en l’arbrat deu voler dir que els jardiners poden els arbres. No m’emocionava tant per raons lingüístiques des del dia que vaig rebre una carta (també de l’Ajuntament) on m’anunciaven que farien uns arranjaments en els “elements semafòrics”. Volia dir que reparaven els semàfors. La persona creativa que ha rebatejat els semàfors com a “elements semafòrics” i la que ha rebatejat la poda d’arbres com “actuacions en l’arbrat” deu ser la mateixa. I aquesta persona es mereix tots els meus respectes. Parlar d’actuacions en l’arbrat en lloc de parlar de podar els arbres, i parlar dels elements semafòrics en lloc de parlar dels semàfors, és una manera molt més bonica i innovadora de fer servir l’element lingüístic (abans llengua)(...)

continua a guanyats

1.12.06



Divendres, 1 de desembre

Noctàmbuls


tramviaL'Arch de Sant Martí/ 31 de maig de 1885

Creyem que no es descabellada la següent proposició que'ns han fet alguns personas pera que la traslladessim a la digna direcció de l'empresa del tramvía del litoral que va de Barcelona a Badalona per la carretera de Mataró.

Consisteix en indicar que el tranvía que fá l'últim viatge desde la vehina capital á las dotze i mitja, sigui substituït per un altre que surti almenys mitja hora mes tart, pera que aixís no's vegin obligats los aficionats al teatro á deixar part de la funció, lo qual es molt sensible, no venint á vegades la diferencia solsament de trenta minuts.

Nosaltres estem segurs de que ab aquesta lleugera modificació no's perjudicaria á ningú, mentres que al contrari, s'afavoriria als passatjers per sa major comoditat y á l'Empresa, que's la que sempre, cap y á la fi, guanya ab las ventatjas proporcionadas als passatjers.


nit bus El Periódico/ 1 de desembre del 2006

El Consell de la Joventut demana metro fins a la una entre setmana.

El debat obert per l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, la setmana passada a l'anunciar una primera prova de metro nocturn un dia del cap de setmana a partir de la primavera que ve continua rebent aportacions ciutadanes. El Consell de la Joventut de Barcelona (CJB), que dissabte passat va reclamar en aquest diari que el servei ininterromput comprengui tot el cap de setmana, va afegir ahir en un comunicat la petició d'ampliar fins a la una de la matinada l'hora de tancament en dies laborables.

Continua a guanyats

27.11.06



Dilluns, 27 de novembre

Grans esperances o... Santa innocència


estació de Sant Pol Los Diputados que suscriben tienen el honor de proponer la siguiente adición-enmienda al dictamen que, referente al proyecto de ferrocarriles secundarios, ha preparado la comisión de Fomento, asesorada por el ingeniero Jefe de Obras publicas provinciales: De Martorell a Mataró, cruzando los distritos municipales de Rubí. Sant Quirico de Tarrassa, Sabadell, Castellar, Sentmenat, Caldas de Montbuy, Granollers, La Roca y Argentona. Y a tal efecto, en cumplimiento de lo prevenido por la R. O de 8 de agosto último y modelo inserto en el BoletínOficial de 9 de setiembre, consignan en pliego separado, para que sean unidos al proyecto, los datos necesarios para demostrar la importancia de la linea y su indudable transcendencia para el desarrollo de los intereses de la provincia, que entienden los infrascritos han de atender principalmente, en cumplimiento de los deberes de su cargo= Palacio de la Diputación provincial a siete de octubre de mil novecientos cuatro= Enrique Turull= Vidal y Valls= Luis Moret= José Griera= Rafael Casademunt= Luis Juli y Barats= .

Ho podeu llegir a guanyats

26.11.06



Diumenge, 26 de novembre

Enrique Vila-Matas: "Ladrón de autobús"


otto Dix/Bildnis Frau Martha Dix, 1923 1. "La vida es una sorpresa, de modo que también puede serlo la muerte".

(Oído en un autobús de la línea 24 el 15 de noviembre de 2006)


2. A veces tengo la impresión de que, en el autobús de la línea 24, el que va en Barcelona por el paseo de Gràcia, Lesseps, parque Güell y el Carmel, algunos pasajeros ponen a buen recaudo sus conversaciones cuando me ven. No en balde llevo tiempo ejerciendo de espía casual de los diálogos casuales que se oyen en ese autobús que tantas veces me rescata del centro de la ciudad y me lleva a casa. No es que esté siempre por la labor de escuchar, de espiar. He pasado por periodos de abstinencia, de extrema discreción. Pero siempre acabo cayendo en la tentación y escucho algo. El 24 es mi universidad. Y no es ningún secreto que tengo una gran carpeta en casa, un archivo de frases y conversaciones escuchadas a través del tiempo en la línea 24. Podría escribir una novela infinita como aquella que quería hacer Joe Gould sobre Nueva York. He robado o registrado todo tipo de frases sueltas, conversaciones extrañas, disparatadas situaciones.

3. Un ladrón del tres al cuarto me roba protagonismo desde hace tiempo. Le llaman directamente el "lladre del 24". En cuanto sube al autobús, con su chaqueta en el brazo, preparado para desvalijar a alguien, los pasajeros que le conocen advierten espontáneamente a gritos a los incautos.: "¡Cuidado con los bolsos!", "ha pujat el lladre del 24!". La escena es siempre conmovedora y tiene grandeza y hasta algo de épica popular, recuerda a M, el vampiro de Dusseldorf, aquella película de Fritz Lang en la que la gente se moviliza para estrechar el cerco de un delincuente. Al forajido habitual le han detenido unas 500 veces seguidas, pero siempre le sueltan y regresa al 24, donde es terriblemente famoso y aseguran que hasta feliz. No parece interesarle una línea distinta ni otro autobús. Le debe de encantar repetirse. (...)

Continua a versió original


Diumenge, 26 de novembre

Sicília sense ensurts


PalermoPalermo








més a viatges

24.11.06



Divendres, 24 de novembre

De centralismes

Discurs de Joaquim Cadafalch, president de l'Ateneo Catalan. 25 Novembre de 1871


speech (...) No se ha borrado tampoco de la memoria de los españoles la construccion, á costa de las provincias, de mejoras exclusivamente urbanas, como un teatro, un canal, las obras de la Puerta del Sol, ni las razones poco valederas que para cohonestarlas se manifestaran. Díjonos un Ministro, en un arranque de centralizadora expansion, que la Puerta del Sol era el centro de las carreteras de España, sin considerar que, exagerando en otro sentido, podria decirse con mas ó menos exactitud, que una Córte cuyos habitantes viven principalmente del Tesoro público, que un lugar falto de fábricas, de frondosos campos y viñedos, de puerto y canales de navegacion, que una Villa bajo la influencia de extraños vientos que parecen trastornar la naturaleza de los hombres y las cosas y ofuscan á veces la vista, de suerte que no se acierta á conocer en su verdadero punto los intereses, las ansias y padecimientos de los demás; lejos de merecer que se llame centro de vida y movimiento de las provincias, es antes bien tumba dónde yacen su iniciativa, su energía, su independencia, sus municipios, sus costumbres y su moralidad. ¡Cosa extraña! Al paso que la Córte cuidaba tanto de su embellecimiento á costa ajena, se ha obligado á los pueblos situados en las carreteras principales á costear la construccion y conservacion de las mismas, juntamente con las expropiaciones precisas para su rectificacion y ensanche en la travesía respectiya, imponiéndoles de este modo onerosa carga que, por redundar aquellas en bien del público, debia tomar sobre sí la provincia ó el Estado (...)

Podeu llegir-ne més a cromets llargs

22.11.06



Dimecres, 22 de novembre

Stranded

Van Morrison

stranded I’m stranded at the edge of the world
It’s a world I don’t know
Got no where to go
Feels like I’m stranded

And I’m stranded between that ol’ devil and the deep blue sea
And nobody’s gonna tell me, tell me what, what time it is

Everyday, everyday, it’s hustle, hustle time, hustle time
Everyday and every way, one more, one more mountain to climb

continua a poètics

19.11.06



Diumenge, 19 de novembre

L'home i la màquina

Ernst H. Gombrich: Breu història del món


breu història del món Metternich i els governants de Rússia, Àustria, França i Espanya van restaurar la situació de l'època anterior a la Revolució francesa. Hi tornava a haver corts solemnes, on els nobles, amb les condecoracions al pit, tenien gran influència. Els ciutadans no podien parlar de política, i a alguns ja els semblava bé. S'ocupaven de la família, llegien llibres i escoltaven música, que en els últims cent anys s'havia convertit en l'art que més atreia la gent, tot i que abans només havia estat l'acompanyament de balls, cançons i himnes sagrats. Però aquella calma i aquell lleure que en alemany s'anomena Biedermeier eren solament la façana de la situació. Metternich no va poder prohibir una de les idees de la il·lustració, encara que tampoc no hi va pensar més. Es tractava de la idea de Galileu Galilei sobre l'observació raonada i calculada de la natura, que tant havia agradat a la gent de la il·lustració. I precisament aquesta cara secreta de la il·lustració va portar a una revolució molt més forta que va anorrear les antigues formes amb molta més rotunditat que no la guillotina dels jacobins parisencs...

Continua a invents

6.11.06



Dilluns, 6 de novembre

I resulta.... que ho sap fins i tot el lloro...

L'illa del Tresor : IX. La pólvora i les armes


Lloro pirata (...)-M'han contractat, senyor, sota el que s'anomenen ordres segellades, per governar el vaixell d'aquest senyor i per fer-lo anar cap allà on ell em mani-va dir el capità-. Fins aquí molt bé. Però ara em trobo que qualsevol home de la tripulació sap més coses que jo. ¿Us sembla just?
-No-va dir el doctor Livesey-, la veritat és que no.
-Després-va prosseguir el capità-descobreixo que anem a buscar un tresor..., i he de saber-ho pels meus propis homes. ¿Què us sembla? Mireu, això dels tresors és cosa molt delicada; no m'agraden els viatges en cerca de tresors, no m'han agradat mai; i menys quan són viatges secrets i resulta..., i perdoneu l'expressió, senyor Trelawney..., que ho sap fins i tot el lloro.
-¿El lloro d'en Silver?-va preguntar l'hisendat. -És una manera de parlar-va dir el capità-. Vull dir que ho sap tothom. Per mi que no sabeu realment on us fiqueu, però jo us diré el que en penso: és un joc a vida o mort, i les possibilitats estan molt igualades. (...)

Continua a cromets llargs

5.11.06



Diumenge, 5 de novembre


Infame

Manuel Vicent

infàmiaEnmascarado detrás de unas gafas oscuras, con el ala del sombrero en las cejas y las solapas de la chupa levantadas hasta media mejilla he visitado el complejo inmobiliario, que responde con el nombre de Marina d'Or, en Oropesa del Mar. Si tienes un mínimo aprecio por la estética, es mejor que te sorprendan en un antro de perdición que te reconozcan en un lugar como ése. En Marina d'Or hay una avenida principal iluminada con arcos de bombillas como en la feria de abril de Sevilla, un jardín con esculturas romanas de yeso alternando con otras modernas de metacrilato, farolas barrocas y de diseño, bancos de azulejos adoptando formas imposibles de animales, todo amalgamado por el horror al vacío. En una carpa, bajo un espectáculo de agua, luz y sonido, se muestran las maquetas de lo que será este inmenso alarde de la especulación para atraer a los incautos. En ese mundo de ilusión se levantará una Venecia de cartonpiedra con canales llenos de góndolas, avenidas de París con una torre Eiffel de cemento pintado, un simulacro de cabañas del Caribe con estanques para remar entre cocodrilos de plástico, unos Alpes repletos de nieve sintética con pistas de esquí, y no sé si montarán también las cataratas del Niágara sin una sola gota de agua. La línea del mar ya está tapada por varias murallas de apartamentos desolados puestos a disposición de una clase media cuyo buen gusto ha sido ofendido y degradado...

Continua a versió original

30.10.06



Dilluns 30 d'octubre

Robert Louis Stevenson: "L'illa de Tresor"


El vell llop de mar a l'"Almirall Benrow"

L'illa del tresor L'hisendat senyor Trelawney, el doctor Livesey i tots aquests altres senyors m'han demanat que escrigui punt per punt tota la història de l'Illa del Tresor, des del començament fins al final i sense ometre res excepte la situació de l'illa, perquè encara hi queden tresors per desenterrar; agafo, doncs, la ploma l'any de gràcia de 17... i reculo fins als temps en què el meu pare regentava l'hostal «Almirall Benbow» i aquell vell mariner, de pell fosca i amb una cicatriu de sabre a la cara, va venir a fer-hi estada.

El recordo com si fos ahir, acostant-se amb pas feixuc a la porta de l'hostal, seguit d'un carretó que transportava el seu bagul de mariner. Era un home alt, fort, moreno i corpulent; una cua de cabells enquitranats li queia sobre les espatlles d'una bruta casaca de color blau; les seves mans, aspres i plenes de cicatrius, mostraven unes ungles negres i esqueixades; el tall de sabre, brut i moradenc, li travessava una galta. El veig encara passejant la mirada per la cala, primer xiulant entre dents i després entonant aquella vella cançó marinera que li havíem de sentir cantar tan sovint:

Quinze homes van sobre el bagul del mort...
Io-ho-ho, i una ampolla de rom! ...

Continua a cromets llargs

28.10.06



Dissabte, 28 d'octubre

Mi noviazgo

Antonio Lobo Antunes

melancolia Los sábados por la tarde vamos al hospital a visitar a mi hermana. Está siempre sola bajo un árbol, apoyada en el tronco, de pie, con los ojos cerrados. Le llevamos fruta, galletas, zumos, le extendemos las bolsas y ella no hace ni un gesto para cogerlas. Durante años trabajó en una tienda, después hubo algo entre ella y el dueño de la tienda, creo que un embarazo y tal, mi padre la acompañó a la partera para resolver el asunto y al volver a casa, con mi hermana andando despacito, se apoyó en el tronco más próximo a nuestra planta baja, cerró los ojos y así sigue hasta hoy. Como soy once años menor que ella no me acuerdo de haber oído nunca su voz. Mi madre asegura que cantaba como las artistas de la radio pero no puedo confirmarlo porque no la oigo decir ni pío. La oigo respirar sobre mi cabeza y nada más. Y si la llamo

-Hermana

continua a versió original

24.10.06



Dimecres, 25 d'octubre

Prehistòria
























La humanitat consumirà el 2050 els recursos de dos planetes com la Terra

REUTERS/ PEQUÍN. Si es continua com fins ara, l'any 2050 la humanitat necessitarà per subsistir els recursos anuals equivalents a dos planetes com la Terra. Així ho ha indicat l'organització mundial WWF en el seu informe bianual Living Planet sobre l'empremta de l'home a la naturalesa...

Continua a invents

21.10.06



Dissabte, 21 d'octubre

Francis Scott Fitzgerald: "This side of paradise" (En aquest costat del Paradís)

Capítol 1: Amory, fill de Beatrice


this side of paradise Amory Blaine va heretar de la seva mare tots els trets que, a excepció d'uns quants d'inexpressables i dispersos, van fer d'ell un personatge digne de consideració. El seu pare, un home inepte i desmanegat que, a l'afició a Byron, afegia el costum d'adormir-se sobre l'Enciclopèdia Britànica, es va fer ric als trenta anys gràcies a la mort de dos germans més grans, pròspers agents de canvi i borsa de Chicago. En el primer accés de vanitat que va tenir, i creient que el món era seu, se'n va anar a Bar Harbor, on va conèixer Beatrice O'Hara. Fruit d'aquest atzar, Stephen Blaine va llegar a la posteritat la seva alçada -poc menys d'un metre vuitanta- i una tendència a vacil·lar en els moments crucials, dues abstraccions que es van encarnar en el seu fill Amory. Durant molts anys va papallonejar per l'última fila del clos familiar: una figura indecisa, amb una cara mig esborrada sota uns cabells d'un gris esmorteït, sempre pendent de la seva dona i turmentat per la idea que no la sabia, ni la podia, comprendre...

Continua a cromets llargs

10.10.06



Dimarts, 10 d'octubre

Morir d'èxit

¿Es pot salvar la Rambla?

Josep Maria Espinàs

La Rambla L'Ajuntament de Barcelona vol intervenir en la Rambla per evitar la seva progressiva destrucció. Jo penso que es tracta d'una autodestrucció, tal com passa en tots els indrets, urbans i rurals, que tenen massa èxit. La fruita es podreix si està massa temps a l'arbre, i la Rambla ja fa massa temps que aguanta una popularitat inclement.

La Rambla no és un d'aquells carrers pels quals es pot passejar contemplant la bellesa o l'harmonia de les cases que té a banda i banda. És clar que hi ha alguns edificis interessants, però el conjunt dóna una impressió de vulgaritat, en gran part per l'abandonament de moltes façanes. Però, encara que fos el carrer arquitectònicament més bonic d'Europa, tampoc s'hi podria passejar amb la indispensable comoditat admirativa. Fins i tot el carrer de Montcada perd qualitat quan està massa atapeït...

continua a guanyats

8.10.06



Diumenge, 8 d'octubre

El cazador

Manuel Vicent

fletxesPasaron los años. El ingreso en el bachillerato, el pantalón largo, la universidad, el primer amor, el trabajo, la boda, los hijos, la muerte de un familiar, el éxito de la empresa y así sucesivamente hasta llegar a una edad en que el hombre volvió la vista atrás para analizar las cosas que había vivido y comprobó que su biografía no era sino una crónica de sucesos sujeta a una serie de fechas, que se habían transformado en un collar de perro en torno a su garganta. Un día supo que todo podía cambiar. Hasta entonces su vida se había contado por años, pero hubo un momento en que los años abandonaron el calendario para convertirse sólo en tiempo y su vida se abrió en varios brazos como un río cuando discurre mansamente por una tierra muelle, sin accidentes, hasta dar en el mar. El tiempo no son los años, pensó. El tiempo es un estado de ánimo, una conciencia de las cosas, un arte de vivir y de cazar...

Continua a versió original

4.10.06



Dijous, 5 d'octubre

La bona lletra


Joan Barril

 cal·ligrafia Fins fa poc temps, érem un país d'àgrafs, de gent que no escrivia o que escrivia just per posar una nota al parabrisa dient: "Un moment per favor, que ara torno". Ara, amb els mòbils i els e-mails, hem desenvolupat una curiosa economia d'escriptura que posaria els cabells de punta als puristes de la llengua. Però ni tan sols la nova ortografia importa, perquè, en el fons, sempre hi ha alguna cosa a comunicar i el que és essencial és que el missatge s'entengui. És clar que, perquè una frase s'entengui l'ha de reconèixer l'ull humà. I en molts documents oficials la cal.ligrafia o la mecanografia deixen molt a desitjar. Insisteixo en el caràcter documental d'aquests museus dels horrors cal.ligràfics que són les multes, els certificats de lesions d'urgències o els comunicats d'accident de circulació. Tot això no són cartes d'amor, amb un contingut que almenys sempre se suposa amagat entre els maldestres traços d'un bolígraf. Es tracta de documents que seran utilitzats com a proves davant de qualsevol jutjat...

continua a guanyats

2.10.06



Dimarts, 3 d'octubre

Quixotada


circ Madrid, 4 de juny de 1885 - Sr. Dr. de L'Arch de Sant Martí.-Molt senyor meu: havent seguit pas per pas las campanyas empresas pel seu apreciat periódich contra la política de nostra capital, d'aquest centre que ho es d'activitat purament burocrática, me prench la llibertat d'escriureli avuy per primera vegada pera que conega las miserias y baixesas perque ha tingut que passar una vara infelis.
Fa pochs dias que sortí de Barcelona pera eixa Cort un cavaller que no es de cavalleria, ab cartas de recomanació á diferents personatjes del Centre, entre'ls quals recorlo l'inhábil Sedó, l'entremaliat Martos, lo joganer Morayta, lo terrible Sagasta, lo vostre diputat Labajos, etc, á fi que entre tots li concedissen lo que tant desitja...

continua aquí

29.9.06



Divendres, 29 de setembre

Sergi Pàmies: "Si menges una llimona sense fer ganyotes"

Desenllaç

si menges una llimona sense fer ganyotes I. La mare sempre dormia amb la finestra oberta. Potser per això la mort se la va endur mentre somiava. Aquella nit vaig sentir un soroll que sonava com un presagi i em vaig aixecar. Quan vaig obrir la porta de la seva habitació em va sorprendre el llit desfet i buit. La cortina, aspirada pel corrent d'aire, em va xuclar la mirada fins a un paisatge il·luminat per una lluna plena, a punt de rebentar. De seguida les vaig veure. Al darrere, la mare, que seguia amb dificultat les passes enèrgiques d'una mort convencional: amb dalla esmolada i capa negra. Vaig calçar-me les botes, vaig agafar l'escopeta, la vaig carregar i, en pijama, vaig sortir a empaitar-les. «Alto!», vaig cridar des del porxo mentre procurava contenir el fred i la por. Es van girar. La mare feia cara de resignació, una expressió que no s'adeia gens amb un caràcter habitualment optimista. «Deixa-la anar o disparo!», vaig amenaçar. La mort va somriure (ho recordo perquè em va sorprendre que tingués dents). La mare, en canvi, no va reaccionar com jo esperava. Va acostar-se un dit als llavis per demanar-me que callés i, en un to autoritari, va ordenar-me: «Torna-te'n cap a casa, que encara et constiparàs.»

continua a cromets llargs

27.9.06



Dimecres, 27 de setembre

Sobre Mahoma i el papa

Joan francesc Mira

ember Em fa una mica d'angúnia, habitualment, escriure sobre allò de què escriu tothom i de què tothom parla opina. Com ara que qui més qui menys ha pontificat alegrement sobre el pontífex, i en general, pel que he llegit i escoltat, hom n'ha fet la crítica i la valoració amb una ignorància perfecta, amb una propensió majoritària antipapal i amb una "comprensió", quan no justificació de les reaccions del bon poble musulmà, tan ofès i que tan naturalment expressa el seu rebuig a les injúries fetes a l'Islam pel pervers cap dels catòlics. Com que el papa, amb supèrbia occidental, ha insultat el Profeta (Déu el tinga en la glòria), és lògic que els fidels expressen el seu disgust posant bombes a les esglésies de Palestina, matant una monja italiana en un hospital de Somàlia, eixint al carrer i cridant amb cares desencaixades, fent declaracions als parlaments, retirant ambaixadors, i fins i tot, com els xicots d'AI-Qaida i algunes altres organitzacions igualment piadoses, amenaçant amb la conquesta de Roma (no és broma, és cert), avisant que posaran bombes al Vaticà, i reforçant la crida a la guerra més o menys santa contra el infidels...

continua a guanyats

22.9.06



Divendres, 22 de setembre

G. K. Chesterton. "Mestre de Cerimònies"

Esopo

Chesterton El cuento de hadas, por el contrario, gira siempre en torno de la personalidad humana. Sin héroes que combatieran con los dragones, no sabríamos que existían dragones. Sin los aventureros que naufragaran en la costa de la isla desierta, ésta habría permanecido ignorada. Si el tercer hijo del molinero no hubiera descubierto el jardín encantado donde las siete princesas se hallaban heladas y blancas, éstas habrían continuado en ese mismo estado en el jardín hechizado. Sin príncipe que despertara a la Bella Durmiente, ella seguiría durmiendo. Las fábulas se basan en la idea opuesta: que todas las cosas subsisten por sí mismas, y en cualquier caso hablarán por sí mismas. El lobo será siempre lobo y el zorro, zorro...

continua aquí

19.9.06



Dimarts, 19 de setembre

Bob Dylan: Modern times

"Ain't Talkin"

Modern times As I walked out tonight in the mystic garden
The wounded flowers were dangling from the vine
I was passing by yon cool crystal fountain
Someone hit me from behind

Ain't talkin', just walkin'
Through this weary world of woe
Heart burnin', still yearnin'
No one on earth would ever know

They say prayer has the power to heal
So pray from the mother
In the human heart an evil spirit can dwell
I am a-tryin' to love my neighbor and do good unto others
But oh, mother, things ain't going well

Ain't talkin', just walkin'
I'll burn that bridge before you can cross
Heart burnin', still yearnin'
There'll be no mercy for you once you've lost...

continua a cromets poètics

16.9.06



Dissabte, 16 de setembre

Hongria

Sándor Márai: "¡Föld, Föld!

¡Föld, Föld! De sobte, per sorpresa meva, vaig tenir la sensació que em faltava alguna cosa. Com un asmàtic que de sobte es queda sense aire, vaig sentir una mancança: faltava la veritat. Perquè aquell dia (i també durant els anys venidors, molt breus) es va revelar que tot el que m'envoltava -la independència d'un poble petit, el dret a l'autodeterminació d'un petit país- era una il·lusió i una quimera. Més tard llegiria que Bujarin, Rosa Luxemburg i Radek declaraven que el dret d'autodeterminació era fruit de l'idealisme burgès. (Aquell moment d'il·luminació al passeig del Bastió va ser com el que experimenta algú que, després d'haver viscut durant tota la vida amb la mateixa persona, s'adona que no sap, en realitat, qui és ella i com és aquesta persona amb qui ha conviscut durant tants anys. I sobtadament desitjaria, per satisfer la seva insaciable curiositat, que l'altra persona es mostrés tal com és, fins i tot en el darrer instant, i que es manifestés en tota la seva realitat després d'haver estat callant sobre «allò»... Sobre què? Sobre la «veritat»? Sobre la seva pròpia veritat.) M'hauria agradat assabentar-me, d'una vegada per totes, de com era Hongria en realitat...

Continua aquí

14.9.06



Dijous, 14 de setembre

El dubte i la fe

Joan Barril

anís del mono Sempre m'ha fascinat l'ampolla d'Anís del Mono concebuda pel senyor Rómulo Bosch a Badalona. L'ampolla d'Anís del Mono és un continent que supera el contingut. La part més important està a l'etiqueta, el lloc on s'erigeix l'efígie d'un mico tan humà, que fins i tot llueix la cara de . No només això. Amb la mà, aquest noble primat ens mostra una divisa que diu el següent: "És el millor. La ciència ho va dir i jo no menteixo".

Doncs el mico de l'anís deu haver-se llançat a la beguda des que dimarts el Papa va dir que la teoria de l'evolució era irracional. Tanta ciència i tanta feina de paleontòlegs, tantes hores que Eudald Carbonell s'ha hagut de passar a Atapuerca o a l'Abric Romaní de Capellades , i ara resulta que tot era un exemple d'irracionalitat. ¿Per a què ens hem de moure pels viaranys de la ciència -la que carrega el diable- quan l'explicació del que som es troba en una figura de fang que es va dir Adam i en una costella que va rebre el nom d'Eva?...

continua a guanyats

10.9.06



Diumenge, 10 de setembre

Nadar

Manuel Vicent

nedar Estar con el agua al cuello es un ideal de vida siempre que uno sepa nadar. Con el agua al cuello se puede practicar el elegante estilo mariposa o chapotear alegremente como una foca feliz. Todo son ventajas. Cuando el nadador se agota, hace pie, descansa, recupera el aliento y a continuación puede seguir braceando con el ritmo que él mismo se imponga. En el mar como en la vida, lo peor es que el agua o el éxito te cubra por completo. En este caso para mantenerse a flote uno está obligado a bregar continuamente, con la amenaza de que si paras, te hundes...

continua a versió original

7.9.06



Dijous, 7 de setembre

Sándor Márai: "¡Föld, Föld!" (Terra, Terra!)


¡Föld, Föld! Ese ruso bajito que hablaba sin parar me recordó asimismo a otro personaje literario: el zapatero ruso que en Guerra y Paz explica a Pierre Bezujov, el gran y poderoso señor que cae preso, que dar sentido a la vida humana es una empresa sencilla y quizá no del todo exenta de esperanza... Aquel ruso también me estaba explicando algo a mí, se golpeaba el pecho, miraba hacia arriba, meneaba la cabeza, lloraba a lágrima viva y se secaba el llanto con el puño sin dejar de hablar. Yo lo escuchaba sin decir palabra. Sólo entendí que se sentía muy desgraciado. Así que en un momento determinado le puse una mano en el hombro, y entonces me miró con los ojos llenos de lágrimas. Sonrió con tristeza, como excusándose, y a continuación hizo un gesto, indicando así que se avergonzaba de su propia debilidad.

En ese instante llegó a la casa la joven que convivía con nosotros y que nos servía de intérprete. El ruso parlanchín despertó a su compañero y se fueron sin despedirse, en aquella tarde de enero llena de bruma, hacia la puerta, el jardín, la línea de fuego. En la puerta se detuvo, como quien se acuerda de algo, se volvió y me preguntó cuál era mi profesión. Cuando la intérprete se lo dijo, el ruso le respondió «jarasho», lo mismo que había dicho el primer soldado soviético que yo había conocido. Le pregunté por qué estaba jarasho, por qué estaba «bien» que alguien fuera escritor, por qué creía él que estaba «bien»...

Reflexionó unos momentos. Y respondió midiendo, cuidadoso, sus palabras, pronunciándolas lentamente, con un énfasis especial:

-Está bien porque si tú eres escritor, puedes decir lo que nosotros pensamos.

Sin mirarme, salió despacio junto a su compañero. No volvió la cabeza. La carrera de un escritor no suele merecer muchos reconocimientos. Pero yo conservo esa frase como una condecoración muy especial (...)

Sándor Márai.Tierra, Tierra!. Editorial Salamandra. Traductora Judith Xantus Szarvas. (pgs 57-58)

6.9.06



Dimecres, 6 de setembre

Sil·labeig


lectura França reinstaura el mètode tradicional per ensenyar a llegir

El Periódico. Elianne Ros

La m amb la a, ma, la p amb la e, pe... Aquesta cantarella es tornarà a sentir aquest curs a les escoles franceses per imposició del Govern. El retorn al clàssic sistema per aprendre a llegir, el mètode alfabètic i sil.làbic, ha estat ordenat per decret després d'arribar a la conclusió que, amb els moderns enfocaments global o semiglobal (el majoritari a Catalunya), el 20% dels alumnes arriben al sisè curs de primària (11 anys) amb moltes dificultats per llegir i escriure...

continua a guanyats

30.8.06



dimecres, 30 d'agost

La plenitud de la señorita Brodie


Muriel Spark

la plenitud de la señorita Brodie -Dentro de este frasco hay pólvora suficiente como para volar la escuela -dijo la señorita Lockhart sin alterar la voz.

Estaba de pie detrás de su mesa de trabajo, con la bata blanca de lino, sujetando con las dos manos un frasco de cristal, lleno en sus tres cuartas partes de pólvora gris. Se hizo el silencio. Eso era lo que ella esperaba, porque siempre iniciaba la primera clase de ciencias con esas palabras y con la pólvora delante de ella, y la primera clase de ciencias no era una clase propiamente dicha, sino la presentación de los objetos más impresionantes que había en el aula. Todas las miradas estaban fijas en el frasco. La señorita Lockhart lo levantó y lo metió con mucho cuidado en un armario que contenía recipientes similares, llenos de cristales y de polvos de colores diversos.

-Aquí tenéis unos mecheros Bunsen, esto es un tubo de ensayo, esto es una pipeta, esto es un crisol, aquí tenéis una bureta...

continua a aquí

24.8.06



Divendres, 25 d'agost

Plutó, fora de la lliga interplanetària


Plutó "La Unió Astronòmica Internacional (UAI) ha aprovat una resolució històrica per la qual Plutó deixa de considerar-se un planeta, de manera que el Sistema Solar es queda amb vuit d'aquests cossos celestes.

Després d'una tumultuosa setmana de discussions sobre l'essència del cosmos, la UAI ha decidit retirar a Plutó l'estatus de planeta que mantenia des del seu descobriment el 1930, ja que és un cos molt més petit que la resta de planetes, i d'aquesta manera entra en la categoria de "planeta nan".
.(El Periódico)

continua a viatges

28.7.06



Divendres, 29 de juliol


Clarice Lispector: "A Perfeição"


Clarice Lispector O que me tranqüiliza
é que tudo o que existe,
existe com uma precisão absoluta.
O que for do tamanho de uma cabeça de alfinete
não transborda nem uma fração de milímetro
além do tamanho de uma cabeça de alfinete.
Tudo o que existe é de uma grande exatidão.
Pena é que a maior parte do que existe
com essa exatidão
nos é tecnicamente invisível.
O bom é que a verdade chega a nós
como um sentido secreto das coisas.
Nós terminamos adivinhando, confusos,
a perfeição.

Enllaços:
Clarice Lispector
fragments

25.7.06



Dimarts, 25 de juliol

British Museum: "Living and Dying"


Cradle to Grave by Pharmacopoeia People around the world seek well-being for themselves and for their communities in many different ways.

These differing approaches reflect the ways they understand their world. Some people see well-being in terms of the individual and the body. Others think of it at the level of the community, requiring the maintenance of important relationships. These relationships might be with other people, animals, spirits or the earth. In most societies an individual can seek to avert harm, identify its causes and treat its effects in a range of accepted ways...

Object locations

6.7.06



Dijous, 6 de Juliol

Andrea Camilleri: "Biografia del hijo cambiado". La novela de la vida de Luigi Pirandello


Pirandello Una aciaga mañana de septiembre de 1886, los nobles, los acomodados, los comerciantes al por mayor y al por menor, los señores tanto de gorra como de sombrero, las guarniciones y sus comandantes, los empleados de oficinas, suboficinas y oficinuchas gubemamentales que tras la Unidad habían invadido Sicilia peor que una plaga de langosta se despertaron de repente y de mala manera a causa de una espantosa algarabía de voces, disparos, ruidos de carros, relinchos de bestias, pasos precipitados y llamadas de socorro.

Unos tres o cuatro mil viddrani, campesinos de los campos vecinos a Palermo, armados y capitaneados en gran parte por ex jefes de escuadra de la empresa garibaldina, estaban asaltando la ciudad. En un abrir y cerrar de ojos Palermo capituló sin oponer apenas resistencia: a los viddrani se les había unido el populacho, desencadenando una revuelta que en un principio llegó incluso a parecer imposible de sofocar.

Sin embargo, no a todo el mundo en Palermo le pilló de sorpresa. Durante toda la noche habían permanecido en pie y al acecho aquellos que esperaban que sucediera lo que tenía que suceder: los párrocos en las sacristías, los monjes y los frailes en los conventos, algunos nobles nostálgicos y reaccionarios en sus ricos palacios capitalinos. Ellos habían desencadenado aquella revuelta que definían como «republicana», pero que los sicilianos, con la ironía con la que a menudo adere-zan sus eventos históricos más trágicos, llamaron la revuelta de las «siete y media», justo las jornadas que duró aquella sublevación. Y no se olvide que las «siete y media» es además un juego de cartas ingenuo y afable accesible también a los más pequeños en las partidas familiares de Navidad.

Continua aquí

27.5.06



Dissabte, 27 de maig

Gotan Project/ Lunático

Notas

lunáticoAfricanos en las pampas argentinas
toques y llamadas de tambores
candombe, tango

Un gaucho y una guitarra
la payada milonguera y el fantasma de la indiada
china, cebame un mate
tango

Marineros, inmigrantes,
bandoneón, violín y flauta
habanera, canzonetas de los tanos
piano piano nació el tango

Nació el baile compadrito y orillero
guapo, futurista y nostalgioso
mestizaje de europeos, negros, indios
en el Río de la Plata
hace mucho, no se sabe justo cuándo
un buen día nació el Tango

Eduardo Makaroff