29.12.06



Divendres, 29 de desembre


La necròpolis del segle

Joan Barril

Pipa Són dies de pressa. Com si el temps s'acabés i l'última campanada del dia de sant Silvestre indiqués la fi de tantes coses: noms que desapareixeran de l'agenda, carícies que passaran al museu dels records i projectes que es perdran enmig de la boira d'un any en el qual tothom col.loca totes les esperances. En aquesta acceleració cap a no se sap què, els ciutadans entren i surten de les botigues i allà constaten la primíssima línia que separa les ofrenes del futur i les peces del passat. A dalt de tot del passeig de Gràcia m'aturo als aparadors de Gimeno , un establiment que està a punt de plegar i que en el seu interior va contenir l'antologia dels objectes més recorreguts i més elegants d'una època. Liquidació total a Gimeno i allà, als aparadors, com en un hit parade invers del més desitjable ja només hi quedaven les pipes. No una, ni cent: milers de pipes rebaixades al 50%. La pipa de Sherlock Holmes, la de Philo Vance, la pipa de Hemingway i la de Josep Maria Espinàs, la pipa de qualsevol capità de vaixell i la pipa lenta del pensament destil.lat de Jean-Paul Sartre. El món de les pipes desapareix i els aparadors de Gimeno s'han convertit avui en el seu petit mausoleu. Magritte ens va deixar un quadro llegendari en què es veia una pipa amb un rètol que era un advertiment sobre la percepció: "Ceci n'est pas une pipe". No ho era, realment. Només era la pintura d'una pipa. Una plasmació en dues dimensions d'una cosa que no es podia fumar ni ensumar ni deixar que morís entre els llavis. Ahir, davant la necròpolis pipera de Gimeno, vaig pensar en Magritte i en el fet que totes aquelles obres treballades a mà, en aquelles arrels de boix o d'espuma de mar, no eren en realitat pipes, sinó les restes refredades d'un món que és a les acaballes...

Continua a guanyats

27.12.06



Dimecres, 27 de desembre

Nocilla Dream

Agustín Fernández Mallo

nocilla dream Hace mucho tiempo [tanto que parecen siglos] hubo un escritor muy importante y famoso llamado Italo Calvino que nos invitó a pensar una ciudad muy bella constituida únicamente por sus canalizaciones de agua. Una maraña de tuberías que [según Italo Calvino] partiendo del suelo suben verticales por lo que serían los edificios, para ramificarse horizontalmente en cada planta en la que se hallaría cada piso. Al final de las tuberías pueden verse lavabos blancos, duchas y bañeras donde inocentemente mujeres disfrutan porque sí del agua. La explicación [según Italo Calvino] es que esas mujeres son ninfas que encontraron en estas tuberías el medio óptimo para desplazarse y así vivir sin obstáculos en su natural acuático medio. A lo que no nos invitó fue a pensar que dentro de cada uno de nosotros existe otra ciudad si cabe aún más compleja; el sistema de venas, vasos y arterias por las que circula el torrente sanguíneo, una ciudad que no posee ni grifos, ni aberturas, ni desagües, sólo un canal sin fin cuya circularidad y constante retorno consolida un "yo" con el que salvamos de la fatal dispersión de nuestra identidad en el Universo. Un desierto que no avanza, un tiempo mineralizado y detenido llevamos dentro. De ahí que el "yo" consista en una hipótesis inamovible que al nacer se nos asigna y que hasta el final sin éxito intentamos resolver.

Agustín Fernández Mallo. Nocilla Dream.. Candaya Narrativa 6. 226 págs.(pgs 37-38)

21.12.06



Divendres, 22 de desembre

Siente un autónomo a su mesa


Empar Moliner


diner Las fechas previas a la Navidad, entre los días 16 y 22, el trabajador autónomo sufre más que nunca los rigores de no estar asalariado. Y no sólo porque no tiene lote, con sus botellas de licor de kiwi y sus aceitunas, ni paga extra, ni lotería comprada por el jefe, sino porque no tiene cenas de empresa. Ustedes no saben lo hermoso que es tener una cena de empresa de la que despotricar, de la que hacer chistes tipo El Club de la Comedia. Es como estar solo en fin de año. Si estás solo, no puedes despotricar como si te toca pasar el fin de año en familia. No puedes decir que pasas de salir y que te quedarás en casita, porque tú no te diviertes cuando toca, sino cuando quieres. Eso se dice cuando se ama, porque cuando se ama ver el discurso del Rey es gracioso, pero no deprimente. El autónomo no tiene amigo invisible con objetos picantes comprados en una sex shop, ni posibilidad de ligoteo con el del departamento de ventas que se ha sentado a su lado. Ni de coger el tradicional pedo. Nada.

Por eso, esta Navidad, fecha propensa a no tomarse tan a pitorreo los libros de Paulo Coelho, lo hago. Llamo a El Mussol, restaurante que estos días está repleto de cenas de empresa, y pido mesa para una. No voy a quedarme sin la tradición. No voy a dejar de coger el pedo de antes de Navidad sólo porque sea una triste autónoma, con mis liquidaciones trimestrales, mis tiquets de restaurante guardados en el cajón de las cosas desgravables y mi soledad laboral...

continua a versió original

17.12.06



Diumenge, 17 de desembre

La temuda hora dels regals

Josep Maria Espinàs

regals Ara que s'acosten les festes de Nadal, el Cap d'Any i els Reis m'agafa l'inevitable desànim de sempre. No es tracta que aquestes festes em produeixin angoixa existencial, que em facin pensar en el pas implacable del temps, que els records del passat m'entristeixin. No es tracta, tampoc, que em facin nosa les reunions familiars o els sopars amb amics.

El meu neguit davant les festes que estan a punt de caure'ns al damunt té una explicació molt concreta: no sóc un bon "regalador". Pitjor encara: és que no sóc regalador, ni bo ni dolent. Naturalment, hi ha alguna excepció. A vegades tinc la rara inspiració de pensar: "mira, em sembla que això li agradaria". Però gairebé sempre acabo dubtant. "¿Vols dir que ho farà servir? ¿Vols dir que ja no ho té? ¿Vols dir que no és una cosa massa estranya? ¿Vols dir que sabrà on posar-ho?"

continua a guanyats

10.12.06



Diumenge, 10 de desembre

Els dons de les fades

Charles Baudelaire

 the fairies Les Fades celebraven una gran assemblea per procedir a la repartició dels dons entre tots els nounats, arribats a la vida de feia vint-i-quatre hores.
Totes aquelles antigues i capricioses Germanes del Destí, totes aquelles Mares estranyes de la joia i del dolor, eren força distintes: unes tenien l'aspecte trist i malcarat; altres, un aspecte enjogassat i maliciós; unes joves, que sempre havien estat joves; altres, velles, que sempre havien estat velles.
Tots els pares que tenen fe en les Fades havien vingut, i portava cadascú el seu nadó al braç.
Els Dons, les Facultats, els bons Atzars, les Circumstàncies invencibles, eren acumulats prop del tribunal, com els premis sobre l'entaulat, en una distribució de premis. El que hi havia ací de particular és que els dons no eren la recompensa d'un esforç, sinó tot el contrari, una mercè concedida a qui encara no havia viscut, una merce que podia determinar el seu destí i esdevenir tant la font de la seua desgràcia com de la seua felicitat.
Les pobres Fades estaven molt enfeinades, ja que la gentada de sol·licitants era gran, i el món intermedi, col·locat entre l'home i Déu, és sotmès com nosaltres a la terrible llei del Temps i de la seua infinita posteritat, els Dies, les Hores, els Minuts, els Segons...

Continua a cromets tastats

8.12.06



Divendres, 7 de desembre

"Actuacions en l'arbrat"

I no va de broma. Ahir em vaig topar amb aquest cartellet a la plaça de la clínica Corachan.

Actuacions

Empar Moliner

poda Veig el cartell en un fanal del carrer Mallorca. És de l’Ajuntament de Barcelona. Hi diu que a partir d’avui, en aquest carrer faran “actuacions en l’arbrat”. Primer de tot penso en uns putxinel·lis fent teatre entre les branques dels plàtans. Però no. Fer actuacions en l’arbrat deu voler dir que els jardiners poden els arbres. No m’emocionava tant per raons lingüístiques des del dia que vaig rebre una carta (també de l’Ajuntament) on m’anunciaven que farien uns arranjaments en els “elements semafòrics”. Volia dir que reparaven els semàfors. La persona creativa que ha rebatejat els semàfors com a “elements semafòrics” i la que ha rebatejat la poda d’arbres com “actuacions en l’arbrat” deu ser la mateixa. I aquesta persona es mereix tots els meus respectes. Parlar d’actuacions en l’arbrat en lloc de parlar de podar els arbres, i parlar dels elements semafòrics en lloc de parlar dels semàfors, és una manera molt més bonica i innovadora de fer servir l’element lingüístic (abans llengua)(...)

continua a guanyats

1.12.06



Divendres, 1 de desembre

Noctàmbuls


tramviaL'Arch de Sant Martí/ 31 de maig de 1885

Creyem que no es descabellada la següent proposició que'ns han fet alguns personas pera que la traslladessim a la digna direcció de l'empresa del tramvía del litoral que va de Barcelona a Badalona per la carretera de Mataró.

Consisteix en indicar que el tranvía que fá l'últim viatge desde la vehina capital á las dotze i mitja, sigui substituït per un altre que surti almenys mitja hora mes tart, pera que aixís no's vegin obligats los aficionats al teatro á deixar part de la funció, lo qual es molt sensible, no venint á vegades la diferencia solsament de trenta minuts.

Nosaltres estem segurs de que ab aquesta lleugera modificació no's perjudicaria á ningú, mentres que al contrari, s'afavoriria als passatjers per sa major comoditat y á l'Empresa, que's la que sempre, cap y á la fi, guanya ab las ventatjas proporcionadas als passatjers.


nit bus El Periódico/ 1 de desembre del 2006

El Consell de la Joventut demana metro fins a la una entre setmana.

El debat obert per l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, la setmana passada a l'anunciar una primera prova de metro nocturn un dia del cap de setmana a partir de la primavera que ve continua rebent aportacions ciutadanes. El Consell de la Joventut de Barcelona (CJB), que dissabte passat va reclamar en aquest diari que el servei ininterromput comprengui tot el cap de setmana, va afegir ahir en un comunicat la petició d'ampliar fins a la una de la matinada l'hora de tancament en dies laborables.

Continua a guanyats