Divendres, 29 de desembre
La necròpolis del segle
Joan Barril
Són dies de pressa. Com si el temps s'acabés i l'última campanada del dia de sant Silvestre indiqués la fi de tantes coses: noms que desapareixeran de l'agenda, carícies que passaran al museu dels records i projectes que es perdran enmig de la boira d'un any en el qual tothom col.loca totes les esperances. En aquesta acceleració cap a no se sap què, els ciutadans entren i surten de les botigues i allà constaten la primíssima línia que separa les ofrenes del futur i les peces del passat. A dalt de tot del passeig de Gràcia m'aturo als aparadors de Gimeno , un establiment que està a punt de plegar i que en el seu interior va contenir l'antologia dels objectes més recorreguts i més elegants d'una època. Liquidació total a Gimeno i allà, als aparadors, com en un hit parade invers del més desitjable ja només hi quedaven les pipes. No una, ni cent: milers de pipes rebaixades al 50%. La pipa de Sherlock Holmes, la de Philo Vance, la pipa de Hemingway i la de Josep Maria Espinàs, la pipa de qualsevol capità de vaixell i la pipa lenta del pensament destil.lat de Jean-Paul Sartre. El món de les pipes desapareix i els aparadors de Gimeno s'han convertit avui en el seu petit mausoleu. Magritte ens va deixar un quadro llegendari en què es veia una pipa amb un rètol que era un advertiment sobre la percepció: "Ceci n'est pas une pipe". No ho era, realment. Només era la pintura d'una pipa. Una plasmació en dues dimensions d'una cosa que no es podia fumar ni ensumar ni deixar que morís entre els llavis. Ahir, davant la necròpolis pipera de Gimeno, vaig pensar en Magritte i en el fet que totes aquelles obres treballades a mà, en aquelles arrels de boix o d'espuma de mar, no eren en realitat pipes, sinó les restes refredades d'un món que és a les acaballes...Continua a guanyats
