31.12.07



Dilluns, 31 desembre

Astronomia

Joan Barril

 astronomiaPer nosaltres, els anys són la mesura de la biologia i no obstant són, en realitat, un concepte que sorgeix de l'astronomia. Tal dia com avui, la Terra es trobava respecte del Sol en la mateixa posició en què està ara. Això és, al capdavall, un any: el període de temps en què tot torna a ser igual. Les fulles dels arbres, la temperatura, la línia de l'ombra sobre el terra, el tacte de les mans dins del mateix abric, l'aroma de la llenya que crema en alguna xemeneia, el color del mar i la boirina sopera de les cuines. En dies com el d'avui ens sobrevé una temptació recopilatòria. Es dóna per suposat que la vida és el que s'ha viscut. Això és el que s'experimenta en aquest últim dia del calendari. Però serà a partir de demà quan considerarem que potser la vida és realment tot allò que ens espera i que tot el que s'ha viscut no és una altra cosa que preàmbul, formació, deformació, somni o pròleg.(...)

continua a guanyats

29.12.07



Dissabte, 29 desembre

Què se n'ha fet d'aquelles flors

 flowers "Where are all the flowers gone". Words and Music by Pete Seeger (1955)

Where have all the flowers gone, long time passing?
Where have all the flowers gone, long time ago?
Where have all the flowers gone?
Young girls have picked them everyone.
Oh, when will they ever learn?
Oh, when will they ever learn?

Where have all the young girls gone, long time passing?
Where have all the young girls gone, long time ago?
Where have all the young girls gone?
Gone for husbands everyone.
Oh, when will they ever learn?
Oh, when will they ever learn?

continua a poètics

19.12.07



Dimecres, 19 desembre

Títols de pel.lícula: "Can Fàbregas RIP"

Rip Vestits per a matar: L'aliança Corte Inglés-Tripartit de Mataró-Departament de Cultura de la Generalitat

No cal anar al cinema per veure pel·lícules de por, ja ens les ofereixen les nostres autoritats "democràtiques", locals i nacionals.

No es pot negar que al final ens farem experts en lleis amb tanta papessa i informe legal que només pretén vestir de legalitat una il·legalitat flagrant.

Ufff quina poca ètica professional.

Podeu seguir-ne tots els episodis a salvemcanfabregas.org

5.12.07



Dimecres, 5 desembre

Michael Clyton


Michael Clyton Pel·lícula per retrobar-se amb el bon cinema.

Gèlida, intensa i reveladora. Amb una escena de conte: la de Clooney i els tres cavalls, una banda sonora perfecta i amb un missatge encoratjador.

26.11.07



Dilluns, 25 novembre

Temps de revival

Almudena Grandes: "Marcas generacionales"


plastic boots Cuando la luz de la euforia dejó paso a una neblina de desilusión en los ojos de su hijo, los dos cruzaron una mirada de inteligencia tácitamente pactada desde hacía mucho tiempo. Y sin embargo, cada uno pensó en sí mismo.

Ella, más joven, recordó unas botas de plástico –de plástico auténtico–, con una lengüeta rematada con flecos y tachuelas del color del bronce trepando pierna arriba, que su madre le ofreció sin caja, sin bolsa, una culpable ausencia de detalles. Aquel año, ella quería unas botas, lo había anunciado ya en septiembre, antes de quitarse las sandalias, quiero unas botas, quiero unas botas, quiero unas botas... Su madre no dijo nada al principio. Luego le recordó que su calzado del año anterior estaba nuevo. Después revisó con ella su armario, intentando convencerla de que unas botas del año de Maricastaña y el número 37 la estaban muy bien, cuando ya el 38 de sus propios zapatos le quedaba muy justo. Ella siguió, incansable, quiero unas botas, quiero unas botas, quiero unas botas... Una tarde de sábado fueron juntas de compras, pero, según su madre, que se obstinó en aparentar una sordera inexistente ante sus múltiples y carísimas sugerencias, no encontraron nada. Y por fin le trajo aquel horror, plástico auténtico, oferta estrella de la semana en uno de esos hipermercados que acababan de abrir.(...)

continua a versió original

22.11.07



Divendres, 23 novembre

Animeu-vos,
estudiants!


Jordi llovet

mani La manifestació dels estudiants —tots de lletres— del passat dijous pels carrers de Barcelona obre una porta d’esperança a l’actual situació general d’ensopiment de la classe estudiantil davant l’amenaça que pesa damunt seu arran la posada en marxa dels plans d’homologació de les carreres universitàries a la Unió Europea. Allò que per a algunes facultats tècniques i científiques sembla relativament correcte, és a dir, preparar la classe discent per a una imbricació més adequada en el mercat laboral, es converteix, en el cas dels estudiants de totes les branques de lletres, en un parany molt sibil·lí, que pagaran ells mateixos, tot el sistema educatiu primari i secundari, el periodisme, els mitjans audiovisuals, i, al capdavall, la societat en pes i l’eloqüent institució de la democràcia: no es pot mercadejar amb el saber humanístic, ni es pot tractar un estudiant d’història, de filosofia, de teologia o de filologia amb el mateix criteri que es tracta un estudiant d’empresarials, un enginyer de camins o una fisioterapeuta.(...)

Continua a guanyats

18.11.07



Diumenge, 18 de novembre

Enrique Vila-Matas: "Río Congo abajo"


Heart of Darkness 1. Aunque no se había ido nunca, vuelve la oscura corriente que corría rápidamente desde el corazón de las tinieblas, llevándonos río Congo abajo, hacia el mar, con una velocidad doble a la del viaje en sentido inverso. Y vuelve también la vida de Kurtz a correr también rápidamente, desintegrándose en el mar del tiempo inexorable. Coincidiendo con el 150aniversario del nacimiento de Joseph Conrad, aparece una edición conmemorativa de El corazón de las tinieblas. Su autor escribió otras obras memorables, pero el largo monólogo de Marlow, contrafigura del propio Conrad en Corazón de tinieblas (ése sería el título más exacto, pues permite el doble sentido del original), se ha salvado de todas las oscuras corrientes del olvido.(...)

Continua a versió original

4.11.07



Diumenge, 4 de novembre


Tot llegint en Monzó

Quin Monzó: "Mil cretins"


mil cretins "EL SENYOR BENESET" (fragment)

El fill del senyor Beneset arriba a la residència geriàtrica i saluda la noia que hi ha a recepció, una noia amable i sensata que va ser, de fet, qui, quan buscava una residència on cuidessin el senyor Beneset, va decantar la balança i va fer que optès per aquesta i no per l'altra que també li agradava, al Putxet. La noia i el fill del senyor Beneset xerren de quatre coses. De com va la vida en general, de la Setmana Santa que s'acosta, del nou asfalt del carrer i de com està el senyor Beneset últimament. Quan ja sembla que han parlat prou estona, el fill diu ""En fi..." i somriu com dient "És molt interessant la conversa però t'he de deixar i he d'anar a l'habitació". La noia, que en fons està cansada de parlar de quatre tòpics semblants amb cada familiar o amic de cada resident, fa cara d'"Hòstia, a mi també em sap molt de greu, però entenc que hi ha coses que són primordials, i una és visitar el pare". De manera que el fill del senyor Beneset s'allunya del taulell i va cap al pati. El travessa fent sonar la grava sota els peus amb ímpetu adolescent, entra a l'ascensor, arriba a la planta tercera i enfila el passadís cap a l'habitació. És la 309. Truca amb els dits: toc toc toc: primer suau, després més fort i, finalment, com que no hi ha resposta - el senyor Beneset sordeja tant que és probable que no el senti-, fa girar el pom de la porta i hi entra. El senyor Beneset és davant del mirall. Es posa bé les claces, unes calces negres, de blonda, d'aquestes que els francesos en diuen culottes i els anglesos French Knikers. (...)

Quim Monzó. Mil cretins. Barcelona: Quaderns Crema, 2007 . pgs 11-12

22.9.07



Dissabte, 22 de setembre


Plàtans i un parell o tres d’estàtues

Enric casasses

plàtans de Barcelona I bé, sembla que els plàtans de Barcelona estan malalts de fongs o de no sé quines patologies diversament obscures i a poc a poc es van substituint per lledoners I altres arbres d’ombra fosca o negra, saturnians. El poeta del Canvi ja avisava, al llibre de Rudiments de saviesa: “Quin és l’arbre més infame? | És, sens dubte, el lledoner. | És tan gros i fa una fruita | tan petita: tot és pell...” Digui Bauçà el que digui, en alguns llocs, com a la plaça Folguera, els lledoners hi estan molt bé. (...)

continua a articles

14.9.07



Dissabte, 15 de setembre

Tim Burton : "Staring Girl" (la fitadora)


 staring girlI once knew a girl
who would just stand there and stare,
At anyone or anything,
she seemed not to care.


She'd stare at the ground,
Shed' stare at the sky.
She'd stare at you four hours,
and you'd never know why.

But after winning the local staring contest
she finally gave her eyes
a well-deserved rest.

The Melancholy Death of Oyster Boy and Other Stories

Continua a cromets poètics


Divendres, 14 de setembre

You be good, see you tomorrow. I love you

ens veiem

Broc

Alex, the parrot El Periódico. 12-9-07. Mor als EUA 'Alex', el lloro que va ajudar a la investigació de la comunicació en aus

Alex, un lloro africà gris famós per les seves excepcionals capacitats de comunicació i objecte de diverses investigacions i reportatges televisius, ha mort als 31 anys, ha anunciat la seva cuidadora, la psicòloga nord-americana especialitzada en animals Irene Pepperberg. (...)

continua a Contrapunt

9.9.07



Diumenge, 9 de setembre

Manuel Vicent: "Espejos"


Faith Ringgold/woman looking in a  mirror El río en el que nadie se baña dos veces, según Heráclito, está formado por todos los espejos en los que uno se ha mirado a lo largo de la vida. La conciencia se inicia en el instante en que el niño se reconoce a sí mismo por primera vez en el espejo familiar del cuarto de baño. Llega un momento en que ante su propia imagen el niño piensa que ese que aparece allí dentro es él y no otro, esos son sus ojos, su nariz, su boca, su diente partido. Frente a ese espejo se establecen a continuación unos ritos inolvidables: su madre le lava la cara y le peina, unas veces a gritos, otras con lisonjas y allí se reflejan las primeras lágrimas, las primeras risas. En el azogue del espejo familiar la imagen del niño quedará guardada para siempre en brazos de Narciso. La edad consiste en ir dejando atrás aquel primer espejo. (...)

continua a versió original

4.9.07



Dimarts, 4 de setembre

Jane Austen : "Amor i Amistat i Les Tres Germanes" (Love and Freindship i The Three Sisters)

Amor i Amistat

Love and Frinship Tercera carta: DE LAURA A MARIANNE

Com a filla de la meva amiga més íntima, considero que tens dret a conèixer la meva infeliç història, que la teva mare m'ha demanat sovint que t'expliqués.
El meu pare era natural d'Irlanda i vivia a Gal.les; la meva mare era filla il• legítima d'un par escocès i d'una actriu d'òpera italiana. Jo vaig néixer a Espanya i vaig ser educada en un convent de França.

Quan vaig fer divuit anys, els meus pares em van reclamar al sostre patern de Gal•les. Casa nostra estava situada en un dels paratges més romàntics de la vall d'Usk. Per bé que els meus encants s'han estovat considerablement i en certa manera s'han vist reduïts per les desgràcies que he patit, en altres temps vaig ser una bellesa. Però, encantadora com era, les gràcies de la meva persona eren les menors de les meves perfeccions. Posseïa totes les qualitats pròpies del meu sexe. Quan era al convent, el meu progrés en els estudis sempre excedia l'ensenyament que rebia, els meus coneixements eren molt superiors als propis de la meva edat i de seguida vaig deixar enrere els meus mestres.
En el meu pensament se centraven totes les virtuts que podien adornar-lo; era el lloc de trobada de totes les qualitats bones i de tots els sentiments nobles.
El meu únic defecte, si és que es podia qualificar com a tal, era una sensibilitat massa tremolosament atenta a les afliccions dels meus amics i coneguts i, sobretot, a totes les meves afliccions pròpies. Ai, com he canviat! Encara que, de fet, les meves desgràcies no em produeixen menys impressió que en altres temps, ara ja no pateixo per les dels altres. També el meu talent comença a esvanir-se: no puc cantar ni ballar amb la gràcia que ho feia abans i he oblidat del tot el Minuet DeIa Cour.

Adieu,

Continua a Cromets llargs

31.8.07



Divendres, 31 d'agost

Se'm moren les plantes

Si els dits fossin xilòfons 31 d'agost, divendres: acaba la setmana, el mes, les vacances... i ens diu adeú l'estiu.
Per superar-ho, un glop musical. Gentilesa de la discogràfica Bankrober i dels cantants Guillamino, Mazoni, Sanjosex .

I com a mostra, una de les cançons del CD que m'he comprat: Se'm moren les plantes. Lletra i música: Jaume Pla (Si els dits fossin xilòfons, Mazoni, 2007)

Se'm moren les plantes, no puc fer-hi res
Per molt que les regui
Se'm panseixen al cap de pocs dies i no en sé el perquè
Se'm moren les plantes no ho puc evitar
Per molt que m'hi esforci
Alguns diuen que és el canvi de clima però jo sé que no és veritat
Em posen a prova perquè saben com sóc

Que no toco de peus a terra, que quan se'm demana no hi sóc
Que tot el que creix mor a poc a poc
Quan la constància flaqueja
Si et distreus i perds el nord
Se'm moren les plantes i em poso molt trist
Però no perdo l'esperança
Compro llavors al florista cada matí.

Podeu escoltar-la al blog : alegria de la huerta

Continua a cromets poètics

28.8.07



Dimarts, 28 d'agost

Andrea Camilleri: "Sense Títol"(Privo di titolo)


 Sense TítolL'assassí

Cap a mig abril del 1941, el professor de formació de l'esperit militar de l'institut «Empèdocles» de Giurgenti, advocat Francesco Mormino, va començar, prèvia autorització del senyor director, és clar, a rodar classe per classe per explicar-nos a tots els alumnes (jo llavors feia primer), el com i el perquè del gran aplec de joves feixistes que havia de fer-se a Caltanissetta el 21 d'aquell mes.
I corrien veus que en aquell aplec també hi participarien mosses italianes del moviment de totes les altres províncies.
A la nostra classe, el professor advocat Monnino s'hi va presentar a mig matí i va interrompre una terrible prova de grec. Per això tota la classe el va rebre a peu dret, el va saludar a la romana i li va dedicar un aplaudiment alliberador espontani.
Anava de civil, però duia la camisa negra. Quinquagenari, robust, amb la closca com una bola de billar, solia posar-se les mans als malucs i quan no parlava es gronxava endavant i endarrere tirant la barbeta endavant igual que solia fer Benito Mussolini. Tenia fama de ser un gran poeta i era cosa sabuda que un poema seu de dos mil versos, titulat ¡Duce!, l'havien comprat, per ordre del Secretari Federal, totes les biblioteques escolars i totes les cases del moviment de la província.
Amb elocució tribunalícia i emocionada, el professor de formació de l'esperit militar ens va explicar que ens hauríem de desplaçar a Caltanissetta per retre homenatge a l'únic màrtir feixista italià, Gigino Gattuso, en el vintè aniversari del seu sacrifici suprem (...)

Continua a autors remenats

9.8.07



Dijous, 9 d'agost

Obrint pas: Benvingut al paradís

Disc molt bo. Em quedo amb aquestes cançons: Cau la nit, el gran circ dels invisibles, camins, mentides, malaguenya de Xarxeta i cante.


"El gran circ dels invisibles"

benvinguts al paradís S´obre el teló
del gran circ de la mentida que han alçat
un dia mes als carrers dels oblidats

Els oblidats
que es passen mitja vida naufragant
creuant els mars de la seua soledat


La soledat
que viu de fer equilibris als carrers
sense res mes que la vida que li han pres

Com aquell pres
que escriu cançons d´amor a les parets
per somniar un món sense carcellers

El circ ha començat!

continua a cromets poètics

5.8.07



Dilluns, 6 d'agost

Noves


 L'Arch de Sant Martí 23 agost 1885

Noves.- Fa alguns temps que la catarata del Niàgara està il·luminada en los dos costats durant la nit per la llum elèctrica tancada en grans globos de cristall, pintats de tots los colors de l'arch de Sant Martí. Així és que de nit com de dia il·luminat per lo sol esplèndid, tots los matisos del prisma se reflexen en l'espessa bromera de les aigües.

La llum elèctrica és tan intensa que els reverends pares Carmelites d'un convent situat a l'altre costat del Niàgara, en lo Canadà, poden estalviar-se altra llum, perquè amb aquesta llegeixen perfectament lo Breviari sortint a fora las finestres.

(...)

- Diu un col·lega: en matèria d'anuncis, la premsa espanyola no ha arribat encara al perfeccionament que admirem en alguns periòdics estrangers. En la francesa i en la italiana hi trobem anuncis molt especials. Allà van algunes mostres: "Madame X, sonànbula, mèdium vident i cantant, professora de cartomància, tots los dies des de les vuit del matí fins al fosquejar, miracles privats". Altre: "Una senyoreta, soltera en son poble i òrfena a París, jove, hermosa, instruïda en totes les labors de dona i dotada amb cent mil francs, desitja casar-se amb un home solter, sense família, que no hagi servit (en l'exèrcit) i jove, encara que sia pobre i lleig". Altre: "Un senyor solter, desitja trobar-ne un altre que li serveixi i netegi i afaiti i li canti alguna coseta italiana".

continua a estoig de moneries

22.7.07



Diumenge, 23 de Juliol

Enric Casasses: "Preparant-se per la dansa


dansa Noms o frases, que ells en diuen mots i són missatges, brodats a la roba, tots en duien, talment samarretes d’avui: al capítol 119 Tirant lo Blanc portava un manto d’orfebreria, de quadros, il·lustrat tot amb garbes de mill, i les espigues eren de perles molt grosses i belles, i a cada quadro una frase brodada que deia: “Una val mil e mil no valen una”. S’assembla a la definició que donava el Man in Black de les pastilles d’amfetamina, que una ja és massa i mil encara no són prou. Passa que Tirant ho diu per la bella Carmesina, la filla de l’emperador, la qual porta una gonella feta amb el dibuix d’una herba que es diu “amor val”, i brodat amb perles hi ha el mot: “Mas no a mi”. (...)

continua a articles

15.7.07



Diumenge, 15 de Juliol

Espais petits i violència física

Josep Maria Espinàs

narrow house Passem per un procés d'encongiment. Dit així, l'afirmació es pot interpretar de tantes maneres que no em serà fàcil explicar per on volen anar aquestes ratlles. Recordem, primer, la reducció de l'espai físic en el qual fem la nostra vida privada. Ja fa anys, molts, que una gran quantitat de catalans van passar de les masies als pisos de ciutat. Això va suposar més limitacions de moviments dins l'àmbit familiar. Les àmplies estances rurals, sovint de dues plantes, el pati, les golfes eren un territori ampli que tenia un punt de vaguetat. (...)

Continua a

21.6.07



Dijous, 21 de juny

Abans que me n'oblidi...


Miquel Barceló/Marche de Shanga Abans que me n'oblidi, em pugi el sant al cel i el trobi a faltar.

Avui és 21 de juny. Dijous. El primer dia d'estiu (el de veritat). El que ens allibera d'una primavera que ha durat tot l'any. Solstici d'estiu que ens acosta una mica més al sol.

Celebrem, doncs, aquest punt de rotació de la terra que, com qui no vol, ens fa estar més pendents del cel.

8.6.07



Divendres, 8 de juny

Prèdica possible

Enric Casasses

libèl·lula A la famosa comèdia florentina d'infern, purgatori i paradís el déu veritable, el déu que és màquina de moure-ho tot i que ho fa moure tot, ho diu ben clar a l'últim vers, és l'amor que mou el sol i també les altres estrelles. L'amor no com un seguit d'obligacions i juguesques per veure si t'obtindré, bonica, ni com explicació científico-religiosa del créixer de les tomaqueres, ni encara menys la bava pestilent que regalimen certs cantants pels altaveus dels súpers i a les ràdios dels taxis, per dir-ho bauçànicament. No. (...)

El podeu llegir sencer a articles

11.5.07



Divendres, 11 de maig

Ruïnes i monuments

Jordi llovet

Ivanhoe En altres temps, n’hi havia prou que un llibre fos una obra d’art per convertir-se en un monument de cultura; avui dia, molts escriptors els ha semblat una bona estratègia que un llibre seu parli d’un monument per convertir-se en una vaga aproximació al que anomenem literatura.

La qüestió és relativament nova, perquè són escassos els llibres de la tradició literària universal en què la Via Augusta, un pont o una catedral es converteixen en el nucli argumental de tota una novel·la: hi ha el cas potser més cèlebre de tots, Notre-Dame de Paris, de Victor Hugo, que va tenir una rèplica catalana en Josafat, de Prudenci Bertrana, situada en la catedral de Girona: o la cosa no se li havia acudit a gairebé ningú, o als escriptors els havia semblat una excusa molt insubstancial per donar categoria a les seves obres...

continua a articles

8.4.07

Diumenge, 8 d'abril

"Palesament serà ma vida activa..."

Enric Casasses

cròniques/Bob Dylan Zums-zums esquizoides predominen als periòdics, a la publicitat, a la propaganda i fins entre els poetastres i predicaires del que toca parir i del que no s’ha de fer, com si l’art fos pura promocions de mitjons que aquests any es porten grisos, i negres ja no. De rombes, els hauríem de dur!

El masculí i el neutre del llatí al passar a les llengües romàniques es van fondre en una mateixa forma. Masculí, femení i neutre, en català és “tot, tota, tot”. La forma femenina es manté independent i sense confusions amb cap altra. La masculina i la neutra s’han barrejat, però amb predomini de la segona. Quan dius que érem pocs, si no em dius res més hi entren tots els gèneres, és frases neutra. El llenguatge, parlant de llengües romàniques, ha sigut feminista des dels orígens fins a mitjan segle XX, com a mínim, es veu en molts aspectes, com la sensació de com si de cada mot la forma acabada en a fos la més poderosa: la ganiveta, una plata, la pala, la roca. El masculí fa de diminutiu, encara que en moles casos més aviat és que el femení és augmentatiu. Quan un hom analfabèticament escriu “El/la traductor/ora…”, suposo que s’adona que es dirigeix d’una banda a tots, traductors i traductores i, a més a més, a les soles traductores. Sembla dels germans Marx, però en dolent.

Dylan (Bob) ha publicat un primer volum de Cròniques, i amb el títol ja es veu que no és un llibre d’explicar records ni de confessions, sinó d’història. Tracta dels regnes i dels regnats. (...)

continua a articles

5.4.07



Divendres, 6 d'abril

Tornant als orígens


Steampunk KeyboardSiguem ecològics - i imaginatius- i tornem als objectes manufacturats. Aquí ens ensenyaran a dissenyar teclats a mà: Steampunk Keyboard


I si ens funciona... potser ens animem amb aquestes altres coses

1.4.07



Diumenge, 1 d'abril

Decir que no a todo

Javier Marías

say no to everything Continuamente se nos bombardea con las supuestas ventajas y simplificaciones de las nuevas tecnologías, que suelen resumirse en la siguiente frase: "Ahora podrá usted hacer esto y aquello y lo otro desde casa", como si no moverse y llevar una vida cada vez más sedentaria fuera algo beneficioso y, sobre todo, como si hacer algo sin desplazamiento equivaliera a no hacerlo, lo cual, claro está, es falso. Por el contrario, yo lo único que percibo es un crecimiento infinito de la burocracia, en todos los ámbitos. Nos vemos obligados a hacer mil gestiones y a cumplir con mil requisitos para cualquier nadería, como lo es a estas alturas comprarse o mantener un coche; no digamos para asuntos de mayor complicación, como adquirir o alquilar una casa, ejercer cualquier profesión o montar un negocio.(...)

continua a versió original

4.3.07



Diumenge, 4 de març

El estado de las cosas

Enrique Vila-Matas

 brúixola1.He oído decir que la única manera de cuidar el ánimo es manteniendo templada la cuerda de nuestro espíritu, tenso el arco, apuntando hacia el futuro. Pero yo en este momento estoy solo, y atardece; veo desde mi ventana el último reflejo del sol en la pared de la casa de enfrente. Aunque mantengo templada la cuerda de mi espíritu, lo cierto es que tanto el momento del día como ese último reflejo no me parecen el contexto más adecuado para apuntar hacia nada. Por si fuera poco, me viene a la memoria Sed de mal, con Marlene Dietrich, ojos muy fríos e impávida, espetándole rotunda a Orson Welles después de echarle las cartas: "No tienes futuro".

Y es más, me llega de golpe la impresión, a modo de súbito destello, de que cuando oscurece, siempre necesitamos a alguien: todos somos vulnerables, nos sentimos solos, tenemos muchos miedos y necesitamos mucho afecto. Eso aumenta mi impresión de angustia, aunque paradójicamente la impresión misma termina por revelarse muy feliz y oportuna cuando descubro que le hace sombra a todo, hasta a la pared de la casa de enfrente y al último reflejo del sol, y de paso incluso a cualquier idea de futuro (...)

continua a versió original

25.2.07



Diumenge, 25 de desembre


Sons amb sentit

Manuel Vicent. Sonidos

sounds El latido del corazón de la madre que oye del feto es semejante al zumbido rítmico que le llega al vecino de la primera planta desde la discoteca situada en el sótano. Ese sonido sincopado que nos martilleó antes de nacer y que ya hizo vibrar nuestras mucosas más íntimas lo reencontramos visceralmente a lo largo de la vida en el compás de ciertas melodías. Cuando pasa un coche vomitando por las ventanillas unas descargas salvajes de música bakaladera, pienso que el interior del vehículo es una placenta y que el tipo al volante se cree aún en el vientre de su madre. Han desaparecido los sonidos medievales: el yunque del herrero, el grito del buhonero, la trompetilla del pregonero, el rebuzno del asno en la soledad de la era a las tres de la tarde. En medio de aquel silencio compacto, que reinaba antes de que se inventaran los motores de explosión, de pronto, las campanas, los cohetes, el jolgorio de la multitud, las cornetas y tambores tenían un sentido orgiástico. Servían para que la gente, después de un largo periodo de tedio, reventara por dentro el día de fiesta. Hoy aquellos sonidos ya no son reconocibles(...)

continua a versió original

22.2.07



Dijous, 22 de febrer

"Somos una sociedad muy insolente"

 C. Geli. 22/02/2007. Salvador Giner recibió ayer el Premio Nacional de Sociología.

Pregunta. No regresó a Barcelona hasta 1990. ¿Qué le llamó más la atención al volver?

Respuesta. La transformación de España de un país semirural ha urbanizado en tan poco tiempo. Lo que en el norte de Europa se tardó 120 años, aquí se hizo en 30. Todo el mundo habla de la transición política, pero la cultural ha sido la más extraordinaria. España era un país que quemaba iglesias y los católicos mataban masones. Pues 40 años después, las iglesias están vacías. Se ha sustituido quemar las iglesias por la indiferencia a ellas. Un salto brutal. En cambio, el salto étnico-cultural ha sido pequeño: el catalanismo, el andalucismo... se han reafirmado. Las identidades colectivas hispánicas se han intensificado. Quizá sea fruto de un proceso compensatorio de pérdida de esa personalidad (...)
Continua a versió original

12.2.07



Dimarts, 13 de febrer

Duel al sol


duelistes L'arch de Sant Martí. 12 de juliol 1885. Redacció

Lo dilluns passat sortiren desafiats dos germans veïns del Fort-Pio fent cap a un camp prop de sa casa. Una volta arribats, començaren los dos contendents a despullar-se, quedant als pocs moments un dels dos nu de pèl a pèl, el qual, impacient, amb una grossa daga a la mà, es passejava amunt i avall del camp esperant que el seu germà es posés amb trajo de combat.
Veient que aquest tardava en aparèixer en escena, determinà el primer preguntar-li per què tardava tant, contestant-li el segon que no es podia desfer un nus dels calçotets. Llavors s'hi acostà i amb la daga que portava li tallà la beta; una volta tots dos, tan nuets com varen venir al món, se comencen a repartir ganivetada a dret i a través, resultant-ne un ferit.

L'agressor fou detingut i portat al lloc dels fets per la parella de carabiners que es trobava de punt en lo Fielat. En veure'l, lo ferit digué que el deixessin anar que era el seu germà i que ell lo perdonava, i tot seguit la citada parella el deixà en llibertat. No comprenem nosaltres lo perquè de deixar-lo lliure sent culpable. Los tribunals entenen en l'assumpte.

5.2.07



Dilluns, 5 de febrer

Desastre de cajón de desastres

Maruja Torres


drawer De la no confesada decisión de aplazar y de la pereza que provoca poner en orden en nuestras cosas aparentemente secundarías viven los cajones menos frecuentados de nuestras vidas, aquellas plazas huecas que acogen lo que nos negamos a clasificar; lo que no queremos afrontar; recordatorios de las citas a las que no acudiremos y también reminiscencias de encuentros que no resultaron tan bien como preveíamos, que incluso resultaron fatales, humillantes, vergonzosos.

A la izquierda de mi mesa, de cualquier mesa en cualquier lugar del mundo –sea un escritorio o uno de esos muebles como espejo de habitaciones de hotel o apartamentos alquilados, que solo sirven para albergar cajones, pese a haber sido diseñados para que las damas recompongan su aspecto-, hay siempre un cajón hondo, el predilecto para estos casos, en el que arrojo cuanto va segregando mi paso por la ciudad. Un botón de un tejano que se descosió y que me resisto a coser porque no sé en dónde he puesto el hilo y las agujas que sí, estoy segura, traje conmigo, y que también se encuentra en este cajón, solo que no lo sé y no me apetece meter la mano a fondo...

continua a versió original

26.1.07



Dissabte, 27 de gener

En perill d'extinció (100 paraules per salvar)

Pau Vidal


En perill d'extinció Tec

Mig entrepà, un mos. Un entrepà escarransit i fat, un menjuc. Quatre cosetes per picar, un refrigeri. Quatre i mitja, un pica-pica. I si és a deshora, un psicolabis. Un parell de pessics abans de dinar, un aperitiu. Primer, segon i postres, un àpat. O un repàs. Primer, segon i postres abundosos, amb licors i cafè, un xeflis. I si les menges són bones, un tec. O un tiberi. I si al damunt és festa, un banquet. I si es passen de rosca, traiem el ventre de pena i encara en sobra per a la tornaboda, un festí.

més aquí

15.1.07



Dilluns, 15 de gener

"Faula del bufanúvols i el passavolant"


Martí Domínguez


La boira cau sobre la ciutat. És una boirina tènue, i l’hora lleu s’avança a la caiguda real del sol. És un dia una mica trist, una mica silenciós. Des de la finestra mire el pati interior de ma casa, on en les terrasses dels primers pisos proliferen els jardinets particulars.

Molts d’ells estan mig abandonats, i els geranis es corsequen en els testos. En alguns d’aquests pisos viuen velletes de cabells blanquíssims i un aire evaporat. Els jardinets, caducs i mig oblidats, fan la viu-viu com poden, en una lenta momificació que evoca la dels seus propietaris. Sovint em quede llargues estones mirant aquests jardinets, tafanejant aquest o aquell veí, que amb una mà tremolosa arruixa una falguera cloròtica o un xop retort i estrany, d’un verd translúcid i prim. Passen les hores, i els racons d’aquests jardinets s’estalzinen a poc a poc, amb una sonsònia vaga, una mica màgica, com si estigueren poblats de donyets...

continua a guanyats

11.1.07



Divendres, 12 de gener

Joan Barril recorda, amb agraïment, els serveis prestats pel bolígraf Bic i l'agafa de nou per escriure aquest article. A molts ens ha fet passar bones estones, com a imant o cervatana, quan la tinta s'havia acabat. I alguns, com l'artista Herbert Hinteregger, n'han fet la seva eina de treball.


L'índex Bic

Joan Barril

Bics Algun dia vaig ser petit. No únicament d'altura, que aquesta no ha augmentat gaire, sinó d'edat, que l'edat no podem acabar d'atrapar-la. Algun dia també vaig anar a l'escola. Ara continuo aprenent i els mestres se'm moren. Però d'aquells anys em queda un primer record comercial. Es tracta del bolígraf Bic, un prisma hexagonal que donava sentit a la vida de l'alumne que no he deixat mai de ser. El record comercial del bolígraf en qüestió era el preu: els anys 60 no existia a Espanya el dret a la llibertat d'expressió, però la llibertat d'escriptura ens la garantien les 7 pessetes que costava aquell preciós ceptre de l'aprenentatge. Amb 7 pessetes es podien escriure molts poemes, més d'un conte, no pocs teoremes. I es podia subratllar la Biblioteca Nacional. 7 pessetes. Molt poc en temps de poques coses...

continua a guanyats

4.1.07



Dissabte, 5 de gener


Paper de regal

Joan Ollé

paper de regal ¿Pot treure-li el preu i embolicar-me'l per a regal? Si no és la seva talla, ¿me'l podrà canviar? Regals d'última hora, sense ànima, per als que tenen de tot i no els falta res. Però també el detall que commou, encara que només sigui una agulla, una bala o un diamant. Regals pràctics: una bossa d'aigua calenta o un pot de porcellana per al julivert. I sabatilles, bates, pijames... regals de gent gran, per estar per casa.

Regals esgotats perquè són el regal de moda. La mirada del nen davant la muntanya de regals, la febre de desempaquetar. Passar per les cases de parents i amics a recollir regals. Regals per als nens sense regals. Regals sense piles, amb les instruccions en japonès, que sobrin o faltin peces al muntar-los. Regals meravellosos fets per un mateix, sense cap cost, amb prou feines el temps d'il.lusió feliç que els has dedicat. Una nota que diu "Val per un regal". (...)

continua a guanyats