Els cocoters de Macuto (Josep Carner)
Vaig veure un dia a Macuto,
per un present de l'atzar,
quatre cocoters en rengle
aturats davant la mar.
Eren sols davant les ones,
ben ruixats per la claror,
com columnes oblidades
o fermalls de l'horitzó.
S'expandien en llur èxtasi
com si no els veiés ningú;
espaiats, al cel somreien,
tots germans, sol cadascú.
Ran de la terra, ja es torçaven,
dolçament al sol girats.
Els ventalls de trenta reines
sostenien delicats.
Però, patges fora via,
ells van créixer amb tant deler,
que sols dees sobre un núvol
els ventalls podran haver.
Eren quatre, i en renglera
contra el blau, prodigis d'or.
Quan seré sota la boira
m'assolellaran el cor.
