Dissabte, 31 de desembre
Tòquio Blues (Norwegian Wood)
Haruki Murakami
- »Demà rentaré la roba, l'estendré i a les deu aniré a classe. És la classe que faig amb la Midori: Història del Teatre II. Ara estem fent. Eurípides. ¿Li sona, Eurípides? És de l'antiga Grècia. Junt amb Èsquil i Sòfocles, és un dels tres grans noms de la tragèdia grega. Diuen que va morir a Macedònia a causa d'una mossegada de gos, però també hi ha altres versions. A mi m'agrada més Sòfocles, però tot és qüestió de gustos. No sabria dir quin dels dos és millor. »La característica principal de les obres d'Eurípides és que tot es complica tant que els personatges acaben que no saben com sortir-se'n. ¿M'entén? Surten diversos personatges i cadascun té unes circumstàncies, uns motius i unes excuses, i busca la justícia o la felicitat a la seva manera. Per això tots acaben que no saben cap a on tirar. És normal, ¿oi? Per lògica, és impossible que tothom imposi la seva manera de veure la justícia o que tothom trobi la felicitat, i per això s'arriba a una situació caòtica. ¿I sap què passa, llavors? Doncs que apareix un déu i ho ordena tot. Tu vine cap aquí, tu vés cap allà, tu vés-te'n amb aquell, tu espera't aquí, i així. Es com un jutge que ho soluciona tot de cop. Es diu deus ex machina. Eurípides hi recorre sovint, i de fet és l'aspecte en què els crítics no s'acaben de posar d'acord....
Continua a autors tastats
Demà serà un dia ben curiós al primer món i els seus satèl.lits. Demà es faran coses tan estranyes com per exemple menjar cullerades de llenties a mitjanit a Itàlia, empassar-se grans de raïm a Espanya o posar-se calcetes de color vermell perquè se suposa que això donarà sort, almenys a l'entrecuix. Totes aquestes petites cosetes tindran lloc per un fet tan gran com és la posició de la Terra respecte del Sol. El cap d'any no és sinó un fenomen astronòmic. Cada dia, de fet, és cap d'any respecte de l'any anterior. Cada dia hi ha un moment de mort d'un sentiment i de renaixement d'un altre. Cada persona podria, per tant, celebrar en la intimitat de la seva pròpia història la seva festa personal amb tots els honors que consideri convenients i adequats. Però se'ns proposa la nit de demà per passar comptes, per buidar les nostres agendes i per sentir-nos nets i expectants. El cap d'any universal no és sinó la festa del futur...
Ja tenim Nadal a sobre, un any més. Els pessebres ja estan a punt. Les sureres han fet escorça abundant per a les muntanyes, la molsa ha pentinat els seus velluts, el bruc s’ha espigat per fer arbrissons, la farigola s’ha retorçat per convertir-se durant uns dies en olivera mil•lenària, la lleteresa farà una bona palmera. El grèvol i els gallerans s’han omplert de baies per decorar-lo. Sí, la farina ja neva les muntanyes, el paper de plata arrugat s’ha tornat rierol. En un embassament, la masovera pica la roba amb la pala de fusta sobre una pedra plana. Una oca s’hi remulla, solitària. Pel camí de serradures van uns pastors. Uns altres fan la berenada en un racó, mentre un dimoni escuat els importuna. Dalt d’una carena, lluny, els tres camells reials s’acosten lentament. I, és clar, allà sota una penya n’és nat el Jesuset, nuet, nuet. Sant Josep, palplantat, barrina. La Mare de Déu vetlla el bressol. El bou i la mula alenen incansables per escalfar les blanques manetes del Nen que, petites com són, tremolen. Un àngel penjat d’un fil diu: Gloria in excelsis Deo. I hi ha una filadora, i hi ha cabretes i xaiets que pasturen i gallines ponedores darrere un mur herbós, i un mas entre pallers de bona companyia i, en curta rodalia, bosquet i blat i vinya i un marge amb tres pollancs. I, arrecerat en un racó, amb el darrere ben protegit per una bardissa, el caganer...
Haurien de ser uns dies normals, potser una mica més freds, però dies posats al cap i a la fi a disposició de la gent. Dies que tindrien el seu sentit pel fet imprevist, per l'alegria d'un retrobament, per la recuperació dels petons o per una liquidació inesperada. I, no obstant, hem entrat en els últims dies de la nostra vida. Almenys així ens comportem. Has de comprar, has de guardar, has de preveure, t'has de trobar i t'has d'acomiadar amb l'efusió dels viatges transatlàntics. La majoria dels ciutadans solen sopar o dinar cada dia, però el sopar de la nit de Nadal o el dinar de Nadal posen a prova els serveis de protocol de les famílies. ¿Qui vindrà? ¿Com i on s'asseuran? El menú, per descomptat. Hi ha famílies que tenen les gambes congelades des de fa un parell de mesos i cada vegada que obren el congelador s'hi troben els crustacis, aterrits, preguntant-se quan arribarà la seva segona mort... 
Luigi Boccherini , 
Algunos movimientos que ejecuta Ronaldinho en el campo los he visto a menudo en los reportajes del National Geographic: así corren los guepardos cuando cazan. Los grandes felinos tienen una cola larga y musculosa que les sirve de timón basculante en la persecución de la presa. Antes de entregarse a sus garras la gacela efectúa toda clase de quiebros y alguno de ellos acabaría echando a rodar por la pradera el cuerpo del guepardo si éste no usara el rabo como instrumento para ceñir su fulgurante velocidad a los resortes eléctricos que le marca la presa...
M'han mort la meva Albertine
Vaig passar per sota del salze, vaig arribar a l'estesa dels créixens i em vaig agenollar ran de l'estany. Tenia, com sempre, les granotes al meu voltant. Sortien quan jo arribava, s'acostaven botent i, de seguida que començava a pentinar-me, les més dolentes em tocaven la faldilla vermella guarnida amb cinc trenetes o m'estiraven el fistó dels enagos plens de farbalans i de sacsons. I l'aigua s'anava fent trista i els arbres que s'enfilaven cap a dalt del turó es tornaven negres a poc a poc. Però aquell dia les granotes es van ficar a l'aigua d'un bot i el mirall de l'estany va fer-se miques i quan l'aigua va tornar a ser llisa vaig veure la cara d'ell al costat de la meva com si des de l'altra banda dues ombres m'estiguessin mirant. I perquè no semblés que estava espantada, em vaig alçar sense dir res, em vaig posar a caminar per l'herba amb molta calma i així que vaig sentir que em seguia vaig mirar enrera i em vaig aturar. Tot estava quiet i el cel ja tenia una vora esquitxada d'estrelles....
Por fin el Ayuntamiento de Barcelona ha captado el profundo malestar de los ciudadanos. Por fin, en el belén que todos los años se monta en la plaza de Sant Jaume se prohibirá la figura del caganer. El motivo es extraordinario. Resulta que el caganer es incívico. Sí. Los ciudadanos somos tontos y no distinguimos realidad y ficción, por lo que, si vemos una figura defecante del siglo XVIII, nos lanzamos a la calle y nos convertimos en cagones en serie. De hecho, si vamos al cine a ver una de Tarzán nos entran una ganas tremendas de aullar en taparrabos. (Por suerte, Barcelona es moderna y las ordenanzas municipales no prohíben el nudismo). Vamos, que está muy bien que se termine con una muestra más de la intolerable coñita catalana. Se armó el belén, que diría el inefable Paco Martínez Soria...
Mirar fotografies antigues és una activitat que és preferible realitzar en la més estricta intimitat. Ens porta records i ens aboca a l'abisme del que èrem i volíem ser... i no som. Mentre ens mirem, ens reconeixem i desconeixem en silenci. I acabem preguntant-nos qui és més autèntic: el nen que vam deixar enrera o l'adult que ens acompanya.
Uno. Sabemos que Juan Rulfo es autor de El llano en llamas, cuentos; una novela, Pedro Páramo; algunos guiones de cine, El gallo de oro, La fórmula secreta... Fragmentos de novelas destruidas, Los hijos del desaliento, La cordillera; un relato 'La vida no es muy seria en sus cosas'. Además de numerosas, magníficas, fotografías...
L'Arch de Sant Martí. 5 d'abril 1885
Ahir hi havia gent que es partia de riure perquè la muralla romana de Tarragona havia cedit per les pluges. Les catàstrofes a vegades triguen segles a produir-se. Altres vegades, com a Almuñécar, els ponts s'enfonsen abans fins i tot que hi circulin cotxes i els materials es fatiguen abans de suportar alguna cosa més que el seu propi pes. En les catàstrofes sempre hi ha implícita una sensació d'injus- tícia divina. ¿Per què, Senyor, ens envieu el Wilma, el Katrina, les llagostes del Sahel o el tsunami de l'Índic?...
Las dos mejores películas que actualmente se exhiben en Estados Unidos tratan de manera importante temas que nos conciernen a todos. Los poderes y límites de la información. El derecho a la verdad y el derecho a la imaginación.
La pesadumbre ¿puede crear prosperidad? Eric Fromm sostenía que provocar emociones luctuosas entre la población formaba parte de la estrategia del poder porque los ciudadanos decaídos suelen ser más fáciles de dirigir y manipular. Los tristes se conducen como animales dóciles y todavía más sumisos si se encuentran poseídos por una patología animal. De esta manera, se cierra la cadena de las cadenas alimentarias por la que circula el virus de la gripe aviar, el virus de la palmípeda y de la carne de gallina, asociada a la cobardía, el inhibicionismo y la necesidad de protección...
Pilans i parets mestres van esberlar-se bruscament; una fragor eixordadora en la qual es barrejaven el cruixir de jàsseres i bigues, l'ensulsiada d'escales, trespols, envans i revoltons, l'esmicolament de vidres i la trencadissa de maons, teules i rajoles, va retrunyir per la Baixada de la Ferradura mentre la casa s'esfondrava sense remei. De seguida, un núvol de pols, el primer dels que havien d'acompanyar la llarga agonia que començava aleshores, va elevar-se per sobre de la vila i es va esfilagarsar a poc a poc en l'aire lluminós del matí de primavera...
L'Arch de Sant Martí. 22 de mars de 1885.
Dejando a un lado a las amebas, que son inmortales, la criatura más vieja del planeta es la tortuga gigante Harriet, que va a cumplir 175 años. Vive en Australia, es hembra y todavía ovula. Se supone que esta tortuga nació en una de las islas Galápagos, y fue uno de los tres ejemplares que se trajo Darwin a Inglaterra, en 1836, al finalizar su expedición en el buque Beagle. Sus dos compañeras murieron a causa de las inclemencias del clima de Londres, pero Harriet fue trasladada a Australia, donde ahora, según cuentan, a veces saca la cabeza del caparazón y la vuelve a esconder enseguida porque no le interesa nada de lo que pasa en este perro mundo...
A la Gran gala parlamentària de Madrid hi hem enviat de gira les millors veus: un tenor liricospinto (Artur Mas), una soprano dramàtica (Manuela de Madre) i un basso profondo (Josep Lluís Carod Rovira). Val a dir que els tres s’han estudiat els papers a fons. Han passat la primera eliminatòria folgadament, sense cap gall apreciable i, sobretot, sense fer el ridícul (“On peut faire tout, sauf le ridicule!”, va dir Tarradellas a certa autoritat francesa que va consultar-lo a Saint-Martin-le-Beau...). Els divos han triat cadascú la seva ària, però l’harmonia era comuna, un baix continu de dos acords perfectes: consens i constitucionalitat...
MADRIT, 19 Mars de 1885.
Es justament quan es percep el perill de deixar de ser allò que hom era o imagina que era que es lliga el projecte nacional a un projecte lingüístic. Totes les societats nacionals de l'Europa contemporània, amb estat o amb aspiracions a alguna forma d'estat, han tingut un "programa" d'aquesta mena al llarg dels segles XIX i XX. En la seua forma més elaborada, els objectius són sempre els mateixos: una llengua unificada, un estàndard comú, contra els perills de la disgregació; una llengua depurada de tot allò que és vist com a aliè, adherència estranya; i una llengua efectivament nacional i pròpia, que reocupe tots els espais que ha arribat a ocupar la llengua no pròpia, la d'una altra nació...
Quan arriba al primer pis, s'atura un moment a la porta de la biblioteca, l'habitació més imposant de la casa, atret momentàniament per la manera en què el sol que es filtra a través de les altes cortines de gasa de color de civada omple l'habitació d'una llum seriosa, marró i llibresca. La seva ambició és passar-se caps de setmanes sencers allà dins, escarxofat en un dels sofàs Knole, amb una cafetera al costat, llegint una obra mestra d'alt nivell, potser traduïda. No té cap llibre en particular al cap. Pensa que no estaria malament saber què significa, què vol dir la Daisy quan parla de geni literari. Ell no està segur d'haver-ho experimentat de primera mà, malgrat diversos intents...
El Norton està fent dissabte del sistema i la mas, d'anglès: la redacció i els deures - diu que així es marca una disciplina i fa companyia al pc. I jo m'estic florint aquí, esperant-los des de fa 2 hores!. No sé qui dels dos trigarà més...
"Un prodigio de supervivencia. Así titularía Haro Tecglen una crónica sobre él mismo. "Soy como el ratón Mickey, en un periódico serio me limito a hacer una gacetilla ratonil, por eso estoy en un agujero" afirmó en su homenaje. Ese día, el de su 80 cumpleaños, su mujer le regaló su página web: 
“Si fa cinc segles, o set o deu, ‘ja hi havia’ una llengua diferent, vol dir que "ja existia" un poble diferent. I si en aquest segle XIX o XX o XXI ‘encara’ existeix la llengua, vol dir que encara hi ha poble: la continuïtat no s’ha dissolt, som els mateixos que érem. Potser no iguals que abans, però els mateixos. La moderada part de fantasia que aquesta creença suposa no li lleva, ans al contrari, ni un bri d’eficàcia ni de força mobilitzadora”...
L'Arch de Sant Martí. 8 de febrer de 1885.
La premsa i els blogs d'aquests dies van plens de la rebuda que està tenint l'Estatut fora de Catalunya. Joan Barril n'està fent el seguiment a la seva columna del 
"It was confidently asserted, that the tortoises coming from different islands in the archipelago were slightly different in form; and that in certain islands they attained a larger average size than in others. Mr. Lawson maintained that he could at once tell from which island any one was brought. Unfortunately,
Per celebrar els 4 anys que portem jugant als cromets ( ja ho pots ben dir, Broc, ens fem vells), obrim una nova col·lecció: 
Mentre tinc la mas entretinguda amb les cròniques de L'Arc de Sant Martí que expliquen el merder que es va muntar l'any 1885 arrel de la presentació del Memorial de Greuges (diu que les anirà penjant mica en mica 
Vilaweb. 
Si l'altre dia vaig posar un article d'un 
MADRIT, 26 Mars de 1885
Pallassos i monstres (La història tragicòmica de 8 dictadors africans) és un assaig d'
Tenga uno la edad que tenga, su cuerpo es muchos años más joven. De hecho, aunque se haya entrado en la mediana edad, puede que la mayoría de la gente tengan 10 años o menos. Esta alentadora verdad, que emana del hecho de que muchos de los tejidos corporales están sometidos a una constante renovación, se ha visto subrayada por un nuevo método para calcular la edad de las células humanas. Su inventor, Jonas Frisen, cree que la edad media de todas las células de un cuerpo adulto puede ser de sólo unos 7 o 10 años...
Grata la pedra
Yann Kersalé és l'artista que ha triat 
El tiempo tambien es un territorio. A cierta edad el tiempo que te quede por vivir será tu único patrimonio. Mientras seas joven no pasa nada si parte de ese patrimonio lo cedes de buen grado a otra persona, si lo malgastas o, incluso, si permites que cualquier idiota te lo arrebate. La vida te dará todavía algunas oportunidades para recuperarlo. Pero cuando el caudal empiece a agotarse no deberás permitir que nadie interfiera, fiscalice o coarte ese tiempo de tu exclusiva propiedad. Cualquiera puede ser rey de ese territorio invisible, solo que para llegar a dominarlo hay que dar un golpe de estado: si pierdes esa batalla ya no serás nadie... Continua a 
Cuando enciendo mi ordenador portátil, lo primero que hace es buscar una red inalámbrica. Si no da con ella, te lo dice con cierto desánimo: "No se encontró una red inalámbrica a la que conectarse". Vaya por Dios, exclamo yo sintiéndolo más por él que por mí, pues aunque trato de que se sienta útil encomendándole diversos menesteres, también sé que su vida no alcanza un sentido pleno hasta que se conecta a Internet, que es su país, su patria, quizá su corazón o su hígado. Sin Internet, se contagia de la opacidad propia del universo analógico y deviene en un trasto, un cachivache, un chisme. Su necesidad de conectarse es tal que ha desarrollado unos órganos internos capaces de detectar cualquier red, por sutil que sea... Continua a 
Els més esplèndids perdedors, els que no surten a cap llista,
"Quan Karl Rossmann -jove de setze anys, fill de pares humils, enviat a Amèrica després que una serventa l’ hagués seduït i tingut un fill seu- va entrar al port de Nova York a bord del vaixell que navegava lentament, va contemplar com l'estàtua de La Llibertat, que observava feia estona, s'il·luminava amb una llum més intensa. El braç amb l'espasa semblava haver adquirit energies renovades, i entorn de la seva figura bufaven aires de llibertat..."
"Altra aplicació de la electricitat. Mr Delany, neoyorkí, inventor del telégrafo sincrónich, acaba d’obtindre privilegi d’invenzió per un para-llamps pel cós humà, aplicable á las personas que tinguin que manejar fils electrichs. Lo para-llamps consisteix en un fil de coure groixut y forrat en seda que’s fixa á l’espatlla del individuo y que’s subdivideix per la part superior en duas brancas, una pera cada brás, y per la part inferior altras duas brancas, una per a cada cama y que descendeixen á lo llarg d’aquestas fins á terminar en los talons de las botinas que deuhen esser metálicas pera que’l pas de la electricitat á terra, sigui lo mes fácil y rápit possible..."
With the eyes of a child the wonder of it all
El nou curs truca a la porta mentre sona el tam tam de les vacances. Ens enfilem de nou al tren de la feina. I mentre surt ens quedem una estona a la plataforma per mirar el que anem deixant enrera. Necessitem un cert temps per recordar... o oblidar.