Divendres, 29 de setembre
Sergi Pàmies: "Si menges una llimona sense fer ganyotes"
Desenllaç
I. La mare sempre dormia amb la finestra oberta. Potser per això la mort se la va endur mentre somiava. Aquella nit vaig sentir un soroll que sonava com un presagi i em vaig aixecar. Quan vaig obrir la porta de la seva habitació em va sorprendre el llit desfet i buit. La cortina, aspirada pel corrent d'aire, em va xuclar la mirada fins a un paisatge il·luminat per una lluna plena, a punt de rebentar. De seguida les vaig veure. Al darrere, la mare, que seguia amb dificultat les passes enèrgiques d'una mort convencional: amb dalla esmolada i capa negra. Vaig calçar-me les botes, vaig agafar l'escopeta, la vaig carregar i, en pijama, vaig sortir a empaitar-les. «Alto!», vaig cridar des del porxo mentre procurava contenir el fred i la por. Es van girar. La mare feia cara de resignació, una expressió que no s'adeia gens amb un caràcter habitualment optimista. «Deixa-la anar o disparo!», vaig amenaçar. La mort va somriure (ho recordo perquè em va sorprendre que tingués dents). La mare, en canvi, no va reaccionar com jo esperava. Va acostar-se un dit als llavis per demanar-me que callés i, en un to autoritari, va ordenar-me: «Torna-te'n cap a casa, que encara et constiparàs.» continua a cromets llargs
Em fa una mica d'angúnia, habitualment, escriure sobre allò de què escriu tothom i de què tothom parla opina. Com ara que qui més qui menys ha pontificat alegrement sobre el pontífex, i en general, pel que he llegit i escoltat, hom n'ha fet la crítica i la valoració amb una ignorància perfecta, amb una propensió majoritària antipapal i amb una "comprensió", quan no justificació de les reaccions del bon poble musulmà, tan ofès i que tan naturalment expressa el seu rebuig a les injúries fetes a l'Islam pel pervers cap dels catòlics. Com que el papa, amb supèrbia occidental, ha insultat el Profeta (Déu el tinga en la glòria), és lògic que els fidels expressen el seu disgust posant bombes a les esglésies de Palestina, matant una monja italiana en un hospital de Somàlia, eixint al carrer i cridant amb cares desencaixades, fent declaracions als parlaments, retirant ambaixadors, i fins i tot, com els xicots d'AI-Qaida i algunes altres organitzacions igualment piadoses, amenaçant amb la conquesta de Roma (no és broma, és cert), avisant que posaran bombes al Vaticà, i reforçant la crida a la guerra més o menys santa contra el infidels...
El cuento de hadas, por el contrario, gira siempre en torno de la personalidad humana. Sin héroes que combatieran con los dragones, no sabríamos que existían dragones. Sin los aventureros que naufragaran en la costa de la isla desierta, ésta habría permanecido ignorada. Si el tercer hijo del molinero no hubiera descubierto el jardín encantado donde las siete princesas se hallaban heladas y blancas, éstas habrían continuado en ese mismo estado en el jardín hechizado. Sin príncipe que despertara a la Bella Durmiente, ella seguiría durmiendo. Las fábulas se basan en la idea opuesta: que todas las cosas subsisten por sí mismas, y en cualquier caso hablarán por sí mismas. El lobo será siempre lobo y el zorro, zorro... 
As I walked out tonight in the mystic garden
De sobte, per sorpresa meva, vaig tenir la sensació que em faltava alguna cosa. Com un asmàtic que de sobte es queda sense aire, vaig sentir una mancança: faltava la veritat. Perquè aquell dia (i també durant els anys venidors, molt breus) es va revelar que tot el que m'envoltava -la independència d'un poble petit, el dret a l'autodeterminació d'un petit país- era una il·lusió i una quimera. Més tard llegiria que Bujarin, Rosa Luxemburg i Radek declaraven que el dret d'autodeterminació era fruit de l'idealisme burgès. (Aquell moment d'il·luminació al passeig del Bastió va ser com el que experimenta algú que, després d'haver viscut durant tota la vida amb la mateixa persona, s'adona que no sap, en realitat, qui és ella i com és aquesta persona amb qui ha conviscut durant tants anys. I sobtadament desitjaria, per satisfer la seva insaciable curiositat, que l'altra persona es mostrés tal com és, fins i tot en el darrer instant, i que es manifestés en tota la seva realitat després d'haver estat callant sobre «allò»... Sobre què? Sobre la «veritat»? Sobre la seva pròpia veritat.) M'hauria agradat assabentar-me, d'una vegada per totes, de com era Hongria en realitat...
Estar con el agua al cuello es un ideal de vida siempre que uno sepa nadar. Con el agua al cuello se puede practicar el elegante estilo mariposa o chapotear alegremente como una foca feliz. Todo son ventajas. Cuando el nadador se agota, hace pie, descansa, recupera el aliento y a continuación puede seguir braceando con el ritmo que él mismo se imponga. En el mar como en la vida, lo peor es que el agua o el éxito te cubra por completo. En este caso para mantenerse a flote uno está obligado a bregar continuamente, con la amenaza de que si paras, te hundes...
Ese ruso bajito que hablaba sin parar me recordó asimismo a otro personaje literario: el zapatero ruso que en Guerra y Paz explica a Pierre Bezujov, el gran y poderoso señor que cae preso, que dar sentido a la vida humana es una empresa sencilla y quizá no del todo exenta de esperanza... Aquel ruso también me estaba explicando algo a mí, se golpeaba el pecho, miraba hacia arriba, meneaba la cabeza, lloraba a lágrima viva y se secaba el llanto con el puño sin dejar de hablar. Yo lo escuchaba sin decir palabra. Sólo entendí que se sentía muy desgraciado. Así que en un momento determinado le puse una mano en el hombro, y entonces me miró con los ojos llenos de lágrimas. Sonrió con tristeza, como excusándose, y a continuación hizo un gesto, indicando así que se avergonzaba de su propia debilidad. 