Dilluns, 31 desembre
Astronomia
Joan Barril
Per nosaltres, els anys són la mesura de la biologia i no obstant són, en realitat, un concepte que sorgeix de l'astronomia. Tal dia com avui, la Terra es trobava respecte del Sol en la mateixa posició en què està ara. Això és, al capdavall, un any: el període de temps en què tot torna a ser igual. Les fulles dels arbres, la temperatura, la línia de l'ombra sobre el terra, el tacte de les mans dins del mateix abric, l'aroma de la llenya que crema en alguna xemeneia, el color del mar i la boirina sopera de les cuines. En dies com el d'avui ens sobrevé una temptació recopilatòria. Es dóna per suposat que la vida és el que s'ha viscut. Això és el que s'experimenta en aquest últim dia del calendari. Però serà a partir de demà quan considerarem que potser la vida és realment tot allò que ens espera i que tot el que s'ha viscut no és una altra cosa que preàmbul, formació, deformació, somni o pròleg.(...)continua a guanyats
Pel·lícula per retrobar-se amb el bon cinema.
Cuando la luz de la euforia dejó paso a una neblina de desilusión en los ojos de su hijo, los dos cruzaron una mirada de inteligencia tácitamente pactada desde hacía mucho tiempo. Y sin embargo, cada uno pensó en sí mismo.
La manifestació dels estudiants —tots de lletres— del passat dijous pels carrers de Barcelona obre una porta d’esperança a l’actual situació general d’ensopiment de la classe estudiantil davant l’amenaça que pesa damunt seu arran la posada en marxa dels plans d’homologació de les carreres universitàries a la Unió Europea. Allò que per a algunes facultats tècniques i científiques sembla relativament correcte, és a dir, preparar la classe discent per a una imbricació més adequada en el mercat laboral, es converteix, en el cas dels estudiants de totes les branques de lletres, en un parany molt sibil·lí, que pagaran ells mateixos, tot el sistema educatiu primari i secundari, el periodisme, els mitjans audiovisuals, i, al capdavall, la societat en pes i l’eloqüent institució de la democràcia: no es pot mercadejar amb el saber humanístic, ni es pot tractar un estudiant d’història, de filosofia, de teologia o de filologia amb el mateix criteri que es tracta un estudiant d’empresarials, un enginyer de camins o una fisioterapeuta.(...)
1. Aunque no se había ido nunca, vuelve la oscura corriente que corría rápidamente desde el corazón de las tinieblas, llevándonos río Congo abajo, hacia el mar, con una velocidad doble a la del viaje en sentido inverso. Y vuelve también la vida de Kurtz a correr también rápidamente, desintegrándose en el mar del tiempo inexorable. Coincidiendo con el 150aniversario del nacimiento de Joseph Conrad, aparece una edición conmemorativa de El corazón de las tinieblas. Su autor escribió otras obras memorables, pero el largo monólogo de Marlow, contrafigura del propio Conrad en Corazón de tinieblas (ése sería el título más exacto, pues permite el doble sentido del original), se ha salvado de todas las oscuras corrientes del olvido.(...)
"EL SENYOR BENESET" (fragment)
I bé, sembla que els plàtans de Barcelona estan malalts de fongs o de no sé quines patologies diversament obscures i a poc a poc es van substituint per lledoners I altres arbres d’ombra fosca o negra, saturnians. El poeta del Canvi ja avisava, al llibre de Rudiments de saviesa: “Quin és l’arbre més infame? | És, sens dubte, el lledoner. | És tan gros i fa una fruita | tan petita: tot és pell...” Digui Bauçà el que digui, en alguns llocs, com a la plaça Folguera, els lledoners hi estan molt bé. (...)
Tercera carta: DE LAURA A MARIANNE 
31 d'agost, divendres: acaba la setmana, el mes, les vacances... i ens diu adeú l'estiu. 
L'assassí
Noms o frases, que ells en diuen mots i són missatges, brodats a la roba, tots en duien, talment samarretes d’avui: al capítol 119 Tirant lo Blanc portava un manto d’orfebreria, de quadros, il·lustrat tot amb garbes de mill, i les espigues eren de perles molt grosses i belles, i a cada quadro una frase brodada que deia: “Una val mil e mil no valen una”. S’assembla a la definició que donava el Man in Black de les pastilles d’amfetamina, que una ja és massa i mil encara no són prou. Passa que Tirant ho diu per la bella Carmesina, la filla de l’emperador, la qual porta una gonella feta amb el dibuix d’una herba que es diu “amor val”, i brodat amb perles hi ha el mot: “Mas no a mi”. (...)
Passem per un procés d'encongiment. Dit així, l'afirmació es pot interpretar de tantes maneres que no em serà fàcil explicar per on volen anar aquestes ratlles. Recordem, primer, la reducció de l'espai físic en el qual fem la nostra vida privada. Ja fa anys, molts, que una gran quantitat de catalans van passar de les masies als pisos de ciutat. Això va suposar més limitacions de moviments dins l'àmbit familiar. Les àmplies estances rurals, sovint de dues plantes, el pati, les golfes eren un territori ampli que tenia un punt de vaguetat. (...)
A la famosa comèdia florentina d'infern, purgatori i paradís el déu veritable, el déu que és màquina de moure-ho tot i que ho fa moure tot, ho diu ben clar a l'últim vers, és l'amor que mou el sol i també les altres estrelles. L'amor no com un seguit d'obligacions i juguesques per veure si t'obtindré, bonica, ni com explicació científico-religiosa del créixer de les tomaqueres, ni encara menys la bava pestilent que regalimen certs cantants pels altaveus dels súpers i a les ràdios dels taxis, per dir-ho bauçànicament. No. (...)
En altres temps, n’hi havia prou que un llibre fos una obra d’art per convertir-se en un monument de cultura; avui dia, molts escriptors els ha semblat una bona estratègia que un llibre seu parli d’un monument per convertir-se en una vaga aproximació al que anomenem literatura.
Zums-zums esquizoides predominen als periòdics, a la publicitat, a la propaganda i fins entre els poetastres i predicaires del que toca parir i del que no s’ha de fer, com si l’art fos pura promocions de mitjons que aquests any es porten grisos, i negres ja no. De rombes, els hauríem de dur!
Continuamente se nos bombardea con las supuestas ventajas y simplificaciones de las nuevas tecnologías, que suelen resumirse en la siguiente frase: "Ahora podrá usted hacer esto y aquello y lo otro desde casa", como si no moverse y llevar una vida cada vez más sedentaria fuera algo beneficioso y, sobre todo, como si hacer algo sin desplazamiento equivaliera a no hacerlo, lo cual, claro está, es falso. Por el contrario, yo lo único que percibo es un crecimiento infinito de la burocracia, en todos los ámbitos. Nos vemos obligados a hacer mil gestiones y a cumplir con mil requisitos para cualquier nadería, como lo es a estas alturas comprarse o mantener un coche; no digamos para asuntos de mayor complicación, como adquirir o alquilar una casa, ejercer cualquier profesión o montar un negocio.(...)
1.He oído decir que la única manera de cuidar el ánimo es manteniendo templada la cuerda de nuestro espíritu, tenso el arco, apuntando hacia el futuro. Pero yo en este momento estoy solo, y atardece; veo desde mi ventana el último reflejo del sol en la pared de la casa de enfrente. Aunque mantengo templada la cuerda de mi espíritu, lo cierto es que tanto el momento del día como ese último reflejo no me parecen el contexto más adecuado para apuntar hacia nada. Por si fuera poco, me viene a la memoria Sed de mal, con Marlene Dietrich, ojos muy fríos e impávida, espetándole rotunda a Orson Welles después de echarle las cartas: "No tienes futuro".
El latido del corazón de la madre que oye del feto es semejante al zumbido rítmico que le llega al vecino de la primera planta desde la discoteca situada en el sótano. Ese sonido sincopado que nos martilleó antes de nacer y que ya hizo vibrar nuestras mucosas más íntimas lo reencontramos visceralmente a lo largo de la vida en el compás de ciertas melodías. Cuando pasa un coche vomitando por las ventanillas unas descargas salvajes de música bakaladera, pienso que el interior del vehículo es una placenta y que el tipo al volante se cree aún en el vientre de su madre. Han desaparecido los sonidos medievales: el yunque del herrero, el grito del buhonero, la trompetilla del pregonero, el rebuzno del asno en la soledad de la era a las tres de la tarde. En medio de aquel silencio compacto, que reinaba antes de que se inventaran los motores de explosión, de pronto, las campanas, los cohetes, el jolgorio de la multitud, las cornetas y tambores tenían un sentido orgiástico. Servían para que la gente, después de un largo periodo de tedio, reventara por dentro el día de fiesta. Hoy aquellos sonidos ya no son reconocibles(...)
C. Geli. 22/02/2007. Salvador Giner recibió ayer el Premio Nacional de Sociología.
L'arch de Sant Martí. 31 de maig 1885. Redacció 
De la no confesada decisión de aplazar y de la pereza que provoca poner en orden en nuestras cosas aparentemente secundarías viven los cajones menos frecuentados de nuestras vidas, aquellas plazas huecas que acogen lo que nos negamos a clasificar; lo que no queremos afrontar; recordatorios de las citas a las que no acudiremos y también reminiscencias de encuentros que no resultaron tan bien como preveíamos, que incluso resultaron fatales, humillantes, vergonzosos.
Tec
