Diumenge, 30 d'abril
Suite francesa
Irène Némirovsky
Calent, pensaven els parisencs. L'aire de la primavera. Era de nit en temps de guerra, alarma. Però la nit s'esmorteeix, la guerra està lluny. Els qui no dormien, els malalts colgats al llit, les mares que tenien fills al front, les dones enamorades amb els ulls emmusteïts per les llàgrimes sentien la primera alenada de la sirena. De moment només era una inspiració profunda semblant al sospir que surt d'un pit oprimit. Van passar uns instants abans que tot el cel no s'omplís de clamors. Feia l'efecte que arribaven de lluny, del fons de l'horitzó, sense pressa! Els qui dormien somiaven el mar que empeny endavant les onades i els còdols, en la tempesta que sacseja el bosc el mes de març, en un ramat de bous que corre feixuc i fa trontollar el terra amb els unglots, fins que al final el son claudicava i l'home, desclucant una mica els ulls, murmurava:-¿És l'alarma?
continua aquí
Josep Maria Espinàs ens convida a fer un tomb per la Barcelona de nit. No el fa a peu, sinó a través d'uns altres ulls: els dels que escriuen per a una minoria amb mono de novetats. Sí, per a aquella que es penja l'estrella quan senten allò de "N'hi ha que neixen amb estrella i n'hi ha que neixen estrellats". 
you know it's the time
"El espejo que soy me deshabita". Este endecasílabo, el primero de un soneto famoso de Octavio Paz, poema mareante de azogues y reflejos, lo glosaba Savater en uno de sus primeros libros, creo que a propósito de Borges y de su conocido horror por los espejos, o quizá a propósito del relato de Carroll, en el que la niña Alicia entra en el mundo que se encuentra "al otro lado" del espejo; es curioso que hay frases así que tienen un poder que las hace inolvidables. Paz no es santo de mi devoción, pero desde que leí el sonetazo mascullo "el espejo que soy me deshabita" cada vez que entro en el bonito café bar La Confitería, local de estilo modernista, en la calle de Sant Pau, muy cerca del Paralelo...
Així pot anomenar-se el que va de Barcelona a Sant Andreu, i l'hem batejat així perquè tots els tramvies amb tracció de vapor han tinguat ocasió de córrer només el primer dia o fins que han causat alguna desgràcia: llavors les autoritats han pres la determinació de no deixar-los córrer més amb aquell motor. Com a exemple lo que s'inaugurà a Madrid, si mal no recordem, fa uns cinc o sis anys, i que a l'entrar a la plaça de la Cebada matà a una dona, essent privat tot seguit de córrer amb màquina de vapor. Igualment li succeí al tramvia que s'inaugurà, si la memòria no ens enganya, fa uns tres o quatre anys, de Barcelona Sarrià: a l'entrar en aquella darrera població va descarrilar i es ficà la màquina dintre d'una casa causant desgràcies, matà a una dona i tirà a terra el frontís de la casa. Com lo de Madrid, fou privat per les autoritats de que corregués per medi de locomòbil...