Dijous, 30 de març
Un cinema
Quim Monzó
A fora plovia.Era un cinema rònec, escrostonat d'una pintura que, en un temps definitivament perdut, va ser crema. Per tota la façana, cartellots descolorits, amb cares d'artistes que devien haver mort feia dècades, maquillades i amb estels de purpurina. Quan vaig entrar encara projectaven les diapositives. No havia trobat cua, i va ser la mateixa taquillera qui es va encarregar de tallar-me les entrades, estalvi de personal que (per si no fos prou evident) demostrava que el negoci anava de mal borràs.
Tot i que la platea era gairebé buida, em va acompanyar un acomodador (impermeable al ridícul de ser ben prescindible) que coixejava sobre les clofolles de cacauet, les bosses de plàstic, els kleenex, els papers de diari i els preservatius que emmoquetaven el terra de la sala. Hauria hagut d'anar-me'n ja aleshores, però no ho vaig fer. L'acomodador va escopir a terra. Jo vaig triar un seient a tocar del passadís central, ni molt a prop ni molt lluny de la pantalla. Les diapositives es van acabar i, només un instant, es van encendre els llums. A les parets laterals, dels antics folros només en quedaven parracs carmesins. Va tornar la foscor i, de manera inaudita, el so del motor del projector va envair la sala. Ningú no va protestar...
Continua a cromets llargs
Pareix que un estudi, fet a la universitat escocesa de St. Andrews, explica que a Europa la cosa és antiga. Que els cavallers, cap al final dels temps glacials, van començar, en efecte, a preferir-les rosses. Aquells avantpassats, segons l'estudi, es degueren trobar en minoria entre una proporció cada volta més alta de dones. Els homes, doncs, podien elegir amb quina dona formar una família, o almenys emparellarse i tindre descendència: i resulta que triaven les de cabells més clars, pell més blanca i ulls més blaus. Va ser en aquell moment, ara fa uns 10.000 anys, segons la teoria publicada a la revista ben acadèmica 
No hi ha raó que no tinga una altra de contrària, diu l'escola més sàvia dels filòsofs. Fa poc, reflexionava sobre aquesta bella sentència que un clàssic formulà en favor del menyspreu de la vida: "Cap bé no pot aportar-nos plaer, tret d'aquell que per a la pèrdua del qual estem preparats". In aequo est dolor amissoe rei et timor amittendae (1); volia expressar així que no podem gaudir vertaderament de la vida, si tenim por a perdre-la. Però, contràriament podríem dir que solament prenem i abracem aquest bé, més estretament i amb major afecte, quan el veiem menys segur i temem que ens el prenguen. Car és evident que, de la mateixa manera que el foc s'aviva amb la presència del fred, la nostra voluntat s'aguditza pel contrast...
Els antics romans tenien a l'atri una representació dels seus déus domèstics, els manes, els lars i els penats. No es tractava de grans déus pels quals valgués la pena iniciar una guerra o posar-los de testimonis de la idoneïtat del nou emperador. Els manes, lars i penats eren allà, al domus dels patricis per sostenir la prosperitat de la família. A les cases actuals ja no hi ha petits déus. Ni tan sols aquella rajola on es llegia "Déu vos guard". L'esperit domèstic ha deixat pas a la matèria. Avui l'ànima de qualsevol domicili no està en una imatge ni en una frase. La verdadera ànima d'una casa es troba a l'interior de la nevera...