Els dies de l'Eden. (Mail enviat a Jesús Moncada)
Estimat Jesús,M'acabo d'assabentar que has deixat anar la sirga i t'has embarcat al llaüt que et conduïrà de nou a la vila dels tres rius. A Mequinensa. El teu ha estat un viatge pacient, solitari i generós. Un viatge carregat de memòria, imatges i paraules. El viatge d'un corredor de fons que només s'aturava per regalar-nos els seus llibres. I això cansa. Els que esperàvem la sortida de cada llibre teu amb pessigolles a la panxa per assaborir-lo en privat sabem el que hem perdut. I el que hem guanyat. Haver estat testimonis privilegiats d'una manera d'escriure valenta, irònica i carregada de poesia, que feies sirgar com un llaüt riu amunt.
Gràcies per retornar-nos els dies de l'eden.
Camí de Sirga (fragment)
El quadre i la Carlota de Torres havien envellit alhora però ella no s'adonà de l'enfosquiment gradual dels olis, pigments i vernissos de la pintura. Li passà desapercebuda la grogor subtil que girava al verd el blau del cobalt del plastró, el to ambarí adoptat pels antics blancs de la camisa o l'esmorteïment de la lluminositat del celatge sobre la panoràmica de la vila que servia de fons a la figura. No veié els canvis, paral·lels a les misterioses reaccions químiques del seu propi cos, que havien transformat la nena embaladida davant el pintor en la dona gran enfurismada per la invasió de pols soferta pel Saló de les Verges Màrtirs. Tanmateix, bastaren les hores que el quadre va romandre enfarinat perquè el costum de veure'l cada dia, causa de la imperceptibilitat del canvi, es trenqués. Així durant la neteja, quan una de les minyones - no sabem si la Sofia, la Carmela o la Teresa, sucessores de la Camil·la, l'Adelaida i la Verònica- va descobrir amb el drap un fragment de la pintura amb els colors esgrogueïts, sense l'esclat amb què s'havien imprès a la memòria d'una Carlota jove, la recerca de l'antiga frescor féu retrocedir de nou el temps.
Continua a cromets d'autors tastats
