|
cromets
|
|
Cromet 64. de la sèrie "cromets de joventut"
mas temps fugit A l'escola de monges on jo estudiava quan era adolescent ens impartia religió un capellà que sempre recordaré. Desvetllava en les seves alumnes una mescla de sentiments estranys i, com tota mescla sentimental, explosiva. Era un home d'uns trenta anys, elegantíssim, amb el seu vestit de clergue (xaqueta i pantalons, tot un signe de modernitat agosarada, llavors), impecable i impeclablement transportat, un model d'Armani "avant la lettre". A més del seu evident atractiu físic, aquell home era intel.ligent i culte, de maneres suaus i contingudes. Sense que es notés massa, pretenia ser per a nosaltres, pobres adolescents despistades, una mena de guia espiritual. A les seves classes, ens invitava a raonar i discutir lliurement. Recordo un dia en què li vam prendre la paraula un grup d'adolescents rebels que fèiem de l'ateisme una mostra d'estridència contra el sistema. Hores abans, ens havíem reunit en petit comitè per preparar esmeradament la línia argumental de la nostra posició, una posició contundent: Déu no existeix, Déu ha mort, i tu, per tant, -si bé certament ningú no ho diria- ets un pallasso. Quan la classe va començar ens vam tirar directes a la iugular, ferotges. No recordo els arguments, potser perquè no mereixen de ser recordats, però sí recordo la passió, la necesitat de bombardejar les creences d'un professor, de deixar-lo en ridícul, de posar-lo nerviós, de destarotar-li aquella imatge tan perfecta. Vanes esperances d'adolescent, il.lusa prepotència... El "Padre Luís", que així es deia, no va perdre ni una engruna del seu "savoir-faire" prodigiós; cap rictus en el seu somriure, cap arruga en el vestit, no-res; amb el mateix estil de sempre va defensar el seu Déu, va impartir la seva classe de religió; va mostrar per enéssima vegada, en fi, la seva, de "classe", davant unes noietes despistades i maldestres, vençudes, enamorades bojament... Perquè la summa d'aquella barreja sentimental s'anomena desig. El Padre Luís era l'objecte obscur de desig d'un col.legi de monges sencer, incloses les monges; tota una fantasia d'en Buñuel, el Padre Luís. Sempre m'he preguntat què en pensava ell, com ho vivia, si n'estava monolíticament orgullós, o fins a quin punt fastiguejat. No ho sabré mai. Però sí sé, en part gràcies a ell, què en penso jo de tot plegat; dels adolescents i dels seus professors, inclosa jo mateixa. Que curiós... ara, en recordar-lo, he trobat en la memòria una frase pronunciada pel Padre Luís, quasi una sortida de to, una minúscula ferida oberta per on s'esmuny un esbós de venjança (tal vegada era humà aquell home): "La juventud es una enfermedad que se cura con el tiempo". Algú estrepitosament jove va mormorar, des de les últimes fileres, a prop meu: "Pues la vejez ya no se cura". M'agradava la meva classe, m'hi trobava a gust, fèiem una pinya sòlida i preteníem ser implacables. D'ací i d'allà, sorgien i s'escampaven comentaris en veu baixa, enginyosos, divertits, iconoclastes. Anàvem al cine i a teatre juntes, ens enamoràvem d'Otel.lo, descobríem l'humor elegant i corrosiu de Lubitsch..., però allò que fèiem més sovint i més a gust era empolainar-nos, pintar-nos la cara com a mones als lavabos de qualsevol bar (despintar-nos formava part del necessari desfer el camí abans de tornar a casa) i anar a la discoteca. Em recordo aproximadament feliç i bastant lliure. Crec que ho té difícil qui no pot transgredir, o qui s'hi ha d'esforçar tant que només li queden els límits de l'extravagància. Agraeixo als meus pares i als meus mestres que no em deixessin ser lliure i, alhora, em deixessin tan en pau. dolors c. Cromet 63. de la sèrie "cromets d'ultramar". Cromet viatger que ha hagut de passar més controls que mai per arribar on és ara. Però tot el que es bo es fa esperar. I directament des de Sant Francisco, podem sentir una amiga nostra una mica més a prop.
mas Mas Capvespre marí L’Antoni i jo ens trobem a Kearny i Califòrnia, i baixem junts fins a Embarcadero. Ara ell correrà pel seu compte, mentre jo decanto cap al barri de pescadors. Nit i ciutat, com una mateixa cosa, envolten els meus pensaments, i l’olor forta de mar m’acosta a tu. És en aquests moments diaris que la nostàlgia es fa latent, tot un món de remors altrament oblidades. I és en aquesta solitud que et retrobo, terra, com emmirallada en la ciutat que adoro, i podem, per fi, fer les paus. En arribar a Pier 39 m’aturo a escoltar els lleons de mar a la fosca trencada només pel far d’Alcatraz. Et dic: “bona nit, ja veig l’Antoni”. Pugem per Hyde St. fins arribar a Union, on potser avui entrarem a Zarzuela per menjar pa amb tomàquet i pernil, i crema catalana. aigua Cromet 62 de la sèrie "cromets poètics". Enviat des del càlid sud, amb la intenció que ens desglacem una mica tots plegats.
mas mas El desglaç del cor crometspoetics Cromet 61 Cromet de la sèrie "tot s'aprofita", on es pot veure que la lletra no necessita de l'ajut de la sang per fer-se un raconet en el processador que tenim al cap.
mas Mas SEMPRE ES TROBEN RECURSOS Era una tarda llarga com una quaresma en què jo estava pansida com una figa, més trista que l'hivern i sola com una òliba. Tractava de fer un exercici de modismes comparatius, que era feixuc com un ase mort, mirant de no dormir-me com un soc. Per desconectar-me una mica, ja que la situació era lletja com un pecat i m'estava posant groga com un safrà, vaig connectar la televisió. Sortia un xicot bonic com un àngel, ros com un fil d'or, acompanyat d'un grup de xerrarires com una cotorra. Els seus diàlegs em van deixar freda com el marbre i vaig tornar-me sorda com una campana. De cop i volta em va venir una idea al cap, resplandenta com una estrella, que em venia com l' anell al dit perquè em facilitava poder memoritzar els modismes. Aquesta idea que consistia en inventar-me una història plena d'ells, que penso que és més vella que l'anar a peu, em va fer veure tot clar com la llum del dia i la tarda va acabar alegre com una primavera. pvh Cromet 60. De la sèrie "cromets de xat"
mas Mail apressat des d'un Cibercafè Dimecres. Sis de la tarda. Faig cap al Ciber de Ronda Universitat. Una de les noves Babels urbanes. Entro i compro un ticket, que en realitat és un abonament que em permetrà 3 hores de connexió. No les gastaré totes avui, però val la pena. Els descomptes s'han d'aprofitar. L'únic que trobo estrany és que indiquin el preu de la mitja hora en una mena de tele que tenen penjada del sostre. No costa sempre el mateix la mitja hora de connexió? Es veu que no, als matins no es cotitza tant com a la tarda-vespre. Penso en la llei de l'oferta i la demanda. A més internautes fent cua, més cara és l'hora de connexió. Com no hi havia caigut abans? No em cal anar gaire lluny per trobar els mateixos balls de xifres. La borsa n'és l'exemple més clàssic de fluctuacions a l'engròs. El modèl que tots coneixem i acceptem com a regulador de l'economia de mercat. Ens creiem el que passa dintre les seves portes com creiem que tots venim d'un pare i una mare. Es una creença que s'acosta als grans dogmés de la fe, que genera un ritual semblant al de la litúrgia en llatí. No l'enteníem però feiem cara d'entendre-la. Per sort, al llarg de la nostra infantesa hem pogut assistir a classes pràctiques de fluctuacions de la llei de l'oferta i la demanda al detall. Les nostres passejades per les fires dels cavallitos i cadiretes ens n'han fet uns entesos. Viatges intergalàctics en cavalls, carrosses, cotxets a les hores de màxima afluència de marrecs i famílies. Cadiretes que voltaven el temps just de marejar-te i llençar-te de nou al terra. Bruixes que s'escapolien en el Túnel i que no deixaven anar l'escombra perquè els pobres passatgers del trenet no tinguessin temps d'estudiar els seus amatalls. Autos de xoc que no et permetien aprendre a conduir i que es passaven l'estona giravoltant sobre si mateixos o aturats enmig de la pista perquè els altres no arrencaven o anaven contradirecció. Altres vegades, quan la fira era més buida, aquest panorama canviava. De cop, tot semblava que estava de rebaixes. Rebíem invitacions provinents de veus gravacions musicals que ens incitaven a disfrutar de viatges més llargs. En aquells moments érem cavallers sobre un cavall, porquet o ànec; xofers al volant d' un cotxe; aviadors intrèpids; les víctimes d'uns caníbal dins d'una olla que no parava de rodar; pilots temeraris en una pista amb dret a la topades i infraccions incruentes; aventurers atemorits que penetràvem en el túnel de la bruixa per prendre-li l'escombra amb l'esperança d'obtenir un viatge de franc... Les nostres incursions pels cibers tenen una mica a veure amb aquella atmosfera perduda. Paguem el que ens demanen, seiem a les atraccions, conduïm les nostres naus i comencem l'aventura. Ja hi estem avesats. La nostra protesta seria inútil. El desig guanya a la gasiveria. Seiem al costat dels altres viatgers. Mirem les cares dels que tenim més a la vora. Escoltem les diferents parles. Xafardegem dissimuladament en les seves pantalles, però no ens immutem pel que veiem. Les emocions no són diferents: ja no es tracta de rodar i rodar. Ara ni ens movem del seient. El moviment el reservem per als dits. Ells segueixen les ordres de les nostres ments i inicien un nou tipus de viatges. Cartes, converses, consultes, jocs han substituït a les sensacions de frisança, mareig, por que ens entrenàvem virtualment per a la vida. El somriure, l'emoció, l'arqueig de sorpresa de les celles, els ulls ben oberts per recollir totes les novetats queden intactes. La música, els crits, rialles, les olors.... són ara silencis compartits que, de tant en tant, són trencats per algunes paraules en llengües diverses. L'aventura ens retroba més escèptics i distants, però ens incita a continuar el joc. Mas Cromet 59. Cartografia del dolor
mas Mals.... cops mal de queixal, de ronyons, de cap, d'esquena, de ventre, d'amor, d'esperit, d'ulls, de panxa. mal als ossos, a la cama, al pit, mal dolent, de mal veure, mal aspecte, mala fila, mal estar, de panxa, de mal portar, de mal dir mal sense importància, mal passager, mal simptoma, mal atroç, indescriptible, imperceptible malastrugança, malestar, malcontent, mal averany. cop d'aire, de colze, de geni, cop amagat, de sort, de cap, de timó, de fortuna, de geni, al pit, cop fort. dolors a la carta dol dolençós adolorit dolorós doloret dolorada dolent dolor compartit, assumit, privat, fidel, constant, tranquil.litzador, privat, relatiu, amagat, sincer, acceptable, abastable, comportable, superable. dolor amigable, simpàtic, rialler, amable, bromista, de bon veure, atractiu, cridaner, assenyat. dolor indiscret, passatger, desconegut, imperceptible, incipient, especial, dolor trist, llastimós, intrascendent, gris, apagat, interromput, inconfessable, intractable, odiós dolor amenaçador, impacient, imprevist, impresentable, inhumà, funest, a l'aguait, nou de trinca, estrany, impensable, desconegut, fatasma, impertinent, a la vista, astut, inversenblant, de pel.lícula, inexplicable, sense sentit, absurd, rebel, estrafolari, estrany dolor tendre, tímid, prudent, passatger, calmat, educat, imperceptible, imprevist, testimonial, perdut, dolor molest, punxant, inconformista, intermitent, incontrolable, persistent, penetrant, infranquejable, indestructible, desesperant, fastigós, emprenyador, impacient, desesperat, insuportable, indescriptible, insultant, ofensiu, de mal portar, encès, agut... dolor antic, conegut, d'estar per casa, natural, amic, tossut, previsible, resistible, de bon veure, de bon portar, rentista, habitual, convençut, assenyat, vocacional, dolor públic, d'artista, famós, de casa bona, cridaner, important, petulant, fanfarró, futurista, de disseny, artificial, imposat, cregut, postís, fora de sèrie. mas Cromet 58. de la sèrie "l'adolescència". Un dels fets lligats a l'adolescència és el descobriment del primer amor, que ens planteja per primera vegada la possibilitat de recrear-nos en una altra persona.
mas Mas CARTA A UNA DESCONEGUDA El tema de l´adolescència es pot tractar de moltes maneres, ja que és un tema extens i complicat. A l´hora de plantejar-me un escrit sobre aquest tema, no sabia des de quin punt de vista plantejar-lo. Llavors vaig recordar que quan estava en plena etapa adolescent, havia escrit una serie de textos sobre temes diversos que em preocupaven en aquell moment com “la vida”, “l´amor”, “la bellesa”, “el perdó”, “l´amistat”, etc... I removent entre aquests textos guardats en un lloc especial i personal, vaig trobar una carta escrita a algú que mai arribarà a llegir-la. És una declaració d´amor. Com que crec que el tema de l´amor és un dels temes importants en l´adolescència (tots ens em enamorat per primer cop en aquesta etapa), he decidit transcriure aquí aquesta carta. En aquesta carta, crec que es veu clarament el que una persona sent quan descobreix aquest sentiment misteriós i atractiu que és l´amor. En aquest cas un amor platònic que mai va saber, ni segurament sabrà, que hi havia algú que no parava de pensar en ella dia i nit. Que es llevava cada dia esperant veure el seu rostre ni que fos per un moment. Aquesta carta la vaig escriure quan tenia uns 15 anys, fruit de la impossibilitat d´acostar-me a ella i declarar-li el meu amor. Un amor a distància, però intens, molt intens. Aquest va ser un amor gairebé obsessiu, però sempre el recordaré com el primer de tots, el més especial i el més frustrant a la vegada. Així doncs aquesta és la meva aportació al tema de l´adolescència, un etapa complicada, però fascinant: “Probablement no ets la persona que busco, probablement no t´hi assembles en res. Potser encara l´he de conèixer, potser tu no hi tens res a veure. El que sí sé, és que en aquests moments, tu ets la única cosa que tinc al cap, la única cosa a la que puc recórrer quan penso en l´amor. Potser no ets l´adequada, potser només ets fruit de la meva imaginació, però quan escric poesia només penso en tu. Si tu no ets la persona que estic buscant, potser sí que n´ets el reflex. M´agradaria que no fossis una trampa de la vida, però si ho ets, ets la trampa més fàcil de caure-hi. Quan el sol t´enlluerna els ulls, et brillen amb una brillantor sobrenatural, tens un somriure d´una altre galàxia, i desprens una energia inusual en tot l´univers, ets massa perfecta per ser real, no existeixes, i això em tortura. Si estic en un somni, no en vull despertar mai; potser ets una tortura, però ets la tortura més meravellosa que hagi existit. Si algun dia t´oblido, haurà de ser alguna persona realment increïble la que et substitueixi en el meu cor; però ara aquesta opció la veig molt llunyana, tot i que no impossible. Si ara que no et conec ets increïble, si algun dia t´arribo a conèixer de veritat no sé què pot passar, potser em trobaré amb la persona perfecta, o potser cauré en una inmensa decepció. Potser tot això és el que fa que no m´atreveixi a arribar a coneixe´t del tot. Potser no ets la persona que busco, però si l´ets, espero arribar a trobar-te” Ed Cromet 56. De la sèrie "professors que m'han marcat..." Sabíem que dels barrets els magics són capaços de treure de tot. Per això ho són... ara, en aquest cromet podem veure com també són capaços d'extreure l'amor a la poesia.
mas Mas UN BARRET PER A L'ALFONSO Tenia un profe que col.leccionava barrets i es deia Alfonso. Era llarg, ben prim, lletjot, amb un nas d’aquells que no et deixen veure la resta de la cara. Quan caminava semblava una nina de fusta, tot ell es bellugava sense ritme, movia una cama i tot el seu cos es vinclava endavant. Era tan fràgil que semblava sempre a punt de trencar-se. Tenia 16 anys i m’agradava escoltar “Noia de porcellana” i quan el vaig veure vaig pensar que ell era una mena de figureta de vidre traslúcid i repelent. De repent, però, parlava, i t’adonaves que aquella veu no pertanyia a aquell cos. Tenia un to greu, profund i, quan la utilitzava, t’oblidaves dels seus moviments capritxosos i només l’escoltaves. Les orelles es redreçaven per parar-li atenció. Em feia eriçar la pell quan el sentia llegir “A las 5 de la tarde”, tot ell s’abocava al dolor de les paraules que ens recitava. Em va ensenyar a entendre el que llegia, a gaudir del plaer d’assaborir les paraules que altres havien escrit. Li dec això i l’haver conegut a en Sabina. Havia nascut a Jaen, l’Alfonso, i sempre volia assemblar-se a “un olivarero altivo” sense èxit. Era alt i altivo, això sí. Un dia va arribar a la classe amb un radiocassette i una cinta tronada i ens va dir que escoltéssim els poemes musicats d’un seu amic. Recordo la canço. Era “Princesa” i és cert que semblava poesia. “Maldito sea el gurú que levantó entre tú y yo un silencio eterno” deia la lletra, i crec que en aquell moment també hagués volgut tenir un amor ionqui per recitar-li aquestes paraules, entre viatge i viatge. Un cap de setmana de primavera, en Sabina va aterrar al meu poble. Li portava un nou barret al seu amic, una botella de vodka i cançons. Me’ls vaig trobar a “La boheme”, els seus dos caps ben junts sota la llum roja de les tauletes. Estaven contents i molt borratxos, vaig seure amb ells i els hi vaig fer de públic agraït. Prenien drymartinis i recitaven els diàlegs de Casablanca. Va ser una bona nit i em vaig emborratxar una mica d’ells. La ressaca va continuar amb l’Alfonso, m’agradava escoltar-lo i agafar en prèstec els seus llibres. En Sabina no ha tornat més al meu poble i l’Alfonso va marxar en acabar el curs. Em va deixar un barret. Roger Cromet 55. Cromet de la sèrie comiats que tots protagonitzarem un dia o altre. Estampeta que comença a ser habitual entre els que acomiadem als que un dia ens van donar la rebuda en aquest món.
mas Mas TANATORI Ulls enllagrimats, imflats, vermelles parpelles i en les caselles, un nom, un cognom...una vida... I la iaia estirada presidint el dol, i els parents rient, respectuosament... Parlant de la telenovela, del Barça, del govern, respectuosament... I el passadís ple de cendrers, fomentant futurs clients (diga'ls-hi tontos) De tant en tant, un cap que es repenja entristit en alguna espatlla, i el difunt braços encreuats, que espera delerós, mirada absent, (i tant absent!!) que tothom foti el camp per esvair-se de gust íntimament... I les trenta animetes del dia, fent cua cap al purgatori, que això d'anar directe al cel, ara es molt car, que el pecat es viu en cada cantonada. I la vella carrinclona que t'explica amb pèls i senyals les seves desventures amb els metges i els hospitals. i les hores ploms de vetlla inútil, entre parets asèptiques, persones asèptiques, flors asèptiques, difunts asèptics. I un munt d'àngels de la guarda, fracassats, enfilant les cues de l'atur, o les ETTs celestials. I el capellà buscant parents que li parlin del difunt per vessar-la el menys possible en l'hora del respons. I l'anar i venir de gent pels impersonals passadissos enganxats al mòbil, buscant que Sant Airtel els doni cobertura. I el llibre ple de firmes il·legibles, i els centenars de familiars que no recordaves i que esperes no tornar a veure fins al teu... o potser millor, el seu enterrament. i el despistat que se t'acosta per donar-te el condol tot dient-te que era tan bon home... I tu que te'l mires i li dius..-"que s'ha mort la iaia cony!!!" I aquell posat professional dels funcionaris funeraris... I el firmi aqui...i de quina fusta vol la caixa?... i el voldran cremat al punt o tomba i tomba?... i la missa en català o en castellà?... I el dol que es dóna sempre per acomiadat... I el Cant Espiritual de tots els recordatoris... I el macàbre espectacle asexual de la penetració al ninxol... i la buidor que t'omple d'enyorança les butxaques... I la cinta morada de la corona de flors que resa: "La dona, ja descansa...Jo també, gràcies a Deu". Quim Ponsa Navata -Alt Empordà- Cromet 53. sèrie. Cromets guanyats a la premsa
mas El trobareu a la pagina crometsguanyats Aquest cromet l'he triat especilament perquè el disfruti el meu gos, en Broc, que ja sabeu que també col.labora amb nosaltres de tant en tant. Apa, perquè apreguis que és això d'escriure mails als amics:-) Mas Cartes animals amb un rerafons molt humà Toon Tellegen, Cartes de l'esquirol, de la formiga, de l'elefant, de l'ós... Traducció de Ferran Bach. Il·lustracions d'Axel Scheffler. (També en castellà: Cartas de la ardilla, de la hormiga, del elefante, del oso... Traducció de Herlette van Ree). Edicions Destino. Barcelona, 2001. A partir de 7 anys. Cromet 52. de la sèrie "cromets de joventut" One goes on. And the time, too, goes on -till one perceives a head a shadow-line warning one that the region of early youth, too, must be left be hind. (Josepf Conrad. (The shadow line)). (avancem. El temps avança també: fins que descobrim davant nostre una línia d'ombra que l'adeverteix que la regió de la primera joventut cal també deixar-la enrera ) CARTA A UN ADOLESCENT Estimat, Han passat els anys, potser massa ràpid. Has crescut i, apoc a poc, has anat canviant. Ets un adolescent que estàs despertant en l'edat de la maduresa, encara que et sembli que no. La transformació que has sofert és bonica, més encara que la d'aquells cucs que posaves dins d'una caixa i al cap d'unes setmanes eren papallones. Te n'enrecordes? Tu, a més de canviar físicament has anat afiançant-te com a persona i això és el més maco de tot. Avui és un dia especial. Has acabat una etapa i comences una altra, amb més reponsabilitats perquè així és la vida, però amb un criteri més ampli que et facilita l'acceptació d'aquestes. Pensa que és com si escrivissis un llibre: el llibre de la teva vida i anessis passant pàgines per escriure en les següents. Tant de bo que en aquest llibre quedi reflectida la felicitat d'alguns moments o d'alguns fets. De tu dependrà sentir-la de tant en tant. A mida que vagis creixent i vivint t'adonaràs que tot va passant dintre d'un ordre, que quan acaba el dia, comença la nit. Fes sempre allò amb què estiguis d'acord, encara que de vegades et resulti difícil. Tot esforç té la seva recompensa. Nosaltres, els pares, sabem que la vida és com una roda que va fent camí i mai no s'atura ni torna enrere. Per això creiem que encara que no és fàcil prendre decisions, s'ha de fer, i a més, meditant-les no a la babalà. No t'oblidis de consultar el teu interior. "Navega" pel teu cor i la teva ment que segur que trobaràs un món més immens encara que el d'internet que tant t'agrada.Sàpigues que sempre hi serem al teu costat, tot i que som "uns pallisses i uns pessats que no sabem res". Sobretot, pensa que t'estimem. Una abraçada. 22 de juny de 2001 Pilar Cromet 51. de la sèrie "cromets de xat" Enviat per un nick del clàssic que s'ha mantingut fidel a la tria que fa fer el primer dia ( de moment... que mai es pot dir això en aquests sales de xat...). Què tindrà aquesta sala, que qui hi entra s'hi queda assegut i ja no se'n mou?? no sé, cadascú té les seves raons... segur. El que és cert és que algunaa droga deuen utiltizar els responsables de la web per fer que la gent s'hi quedi enganxadeta. Si no, no s'explica que aquest sigui un dels pocs xats on la gent pot enraonar amb tranquil.litat de tot el diví i l'humà, tant amb la porta tancada com amb la porta oberta. Mas HI HAVIA UNA VEGADA UN XAT D'avui no passa! Estic decidida a entrar en un xat per saber què és. Ho faré en aquell que es podia entrar per mitjà dels cd's del curs de català que comprava amb "El Periódico". Em sembla que estava a la web de Vilaweb. Ho intentaré, a veure què surt. Ostres quantes sales. Com que m'agrada el cafè i més aviat sóc clàssica, entraré a la sala de cafè clàssic. Però primer haig de buscar-me un nom fals. Ja sé; utilitzaré les sigles del meu i així no em complico més la vida. De perfil no possaré res. Som-hi: entrar a la sala (clic). Ell- Sí doncs no sé Pvh- Hola Ella- Hola pvh Tu- Hola pvc Jo- A veure si t'aclares Ell. Duies o no duies gorra? Ostres i ara què faig? No tinc ni idea de què parlen. Ho preguntaré. Pvh- Dq parleu? Tu- De res en concret Ella- Intentem saber si Ell duia una gorra el dia de la quedada Pvh- De la quedada? Ell- Sí l'altre dia vam anar els del xat a una festa "Carai" com s'ho passen els d'aquesta sala. Em sembla que he triat bé. Jo- Pvh ets noi o noia? :-) Pvh- Sóc dona :-) Ella- Quants anys tens? jejeje ;-) I ara què dic? Em sembla que sortiré i tprnaré a entrar a veure si s'obliden (clic). Comencem de nou (clic). Pvh- Hola una altra vegada Tu- Quina caiguda pvh jijiji tirita? Què passa ara? Una finestra que possa Ell. Ell- Hola pvh és la primera vegada que entres en quest xat oi? no t'havia vist abans Pvh- Doncs sí, és la primera vegada Ell- Vols xerrar una mica sense tornar-te boja? Pvh- D'acord i de què parlem? Ell- No sé.. Quants anys tens? Vaja he tornat a caure. De tota manera m'ho he passat molt bé. Potser entraré un altre dia. pvh Cromet 50. Cromet de la sèrie "com ser adolescent i no morir en l'intent"
mas REDACCIÓN ESCOLAR La adolescencia es un periodo que dura unos cinco años (aunque en algunas personas este periodose se alarga indefinidamente) en el que la persona esperimenta una série de cambios, tanto físicos como psiquicos. Algunps opinan que la adolescencia es el camino que lleva de niño a adulto, pero yo no diría eso, ya que hay individuos que se pierden en algun punto del recorrido o, simplemente, prefieren quedarse y vivir eternamente en un mundo sin preocupaciones. Eso sería lo más normal, pero existe un pequeño problema para seguir esta opción. Como ya he dicho antes, durante este periodo se producen cambios, en los psiquicos el individuo puede estancarse, però los físicos son del todo involuntarios y , por tanto, no se puede elegir. Por esta misma razón, las personas que se pierden por el camino no son vistos con buenos ojos. ¿Quien no se asustaría al ver un un hombre peludo de metro ochenta jugando en un parterre de un parque? En mi caso, sería así. Creo que la adolescencia es una carretera difícil en la qual tendría que haver señales de tráfico para facilitar la circulación, porqué, sinó, puedes.... morir en el intento. Irene (mas daugther, 16 anys) CROMET D'ÚLTIMA HORA
mas CARTA DELS REIS I REINES DE L’ORIENT ( POPULARMENT CONEGUTS COM ELS REIS MAGS) A UNA SÈRIE DE JUGADORS DE CROMETS. Estimats amics, Hem rebut un email vostre on adjuntàveu tot un recull de cartes adreçades a les nostres persones (era per estalviar això o perquè pensàveu que així us faríem més cas?). Es igual, el cas és que, quan vam obrir l’arxiu, vam tenir una gran sorpresa. Sí, perquè no esperàvem rebre unes peticions tan inusuals. On s’havia vist fins ara que els animals poguessin escriure?, i això ho diem pel gosset... També ens ha estranyat rebre cartes d’algunes de les figures del pessebre. Companys, però si cada any ens trobem en el lliurament de presents al nen Jesús! Sembla mentida! Que no hi ha prou confiança, després de tants segles d'actuar junts? ( nois, que no som tan tibats!, per això són els amics..). No ens han estranyat tant les cartes de les jugadores que encara recorden com van ser els seus Reis quan eren petites. Ja en teníem coneixement. Sabem que moltes vegades no van rebre allò que volien, però, elles sabem que nosaltres no estàvem autoritzats a portar-los.també sabem que la vida les ha compensat amb escreix del que no van rebre de petites. Hem llegit amb gran interès la carta del nostre company de treball, el Tió. Sí, noi, tens tota la raó. Cadascú ha de tenir la seva especialitat, i a tu darrerament t’estan exigint coses per a les quals no t'havien preparat. Hem pensat que el millor que podem fer per no trepitjar-nos el terreny és trobar-nos amb el Pare Noël i establir quan actua cadascú. Nosaltres, no et pensis, també estem una mica amoïnats pel tema....perquè els nostres beneficis han minvat molt els darrers anys. No ha de ser tan dificil que tots tres ens guanyem la vida sense molestar-nos, oi?. Respecte a les cartes que parlen del clima polar que ens podíem trobar en aquestes terres, no us penseu que no ens han preocupat, no. Fins i tot vam estar parlant de suspendre el viatge. Sort que a darrera hora el cel es va asserenar. Si no, aquest any no ens veieu el pèl. Per això hem decidit de portar un regalet especial a les institucions del vostre pessebre: a part del carbó extra-negre que els correspon per la seva manca de previsió, els portem una carretada de sal i màquines llevaneus perquè no tornin a donar l’excusa que no estaven preparats. Finalment, hem decidit que, ja que tots plegats us heu pres la molèstia de fer un recull de les vostres peticions, nosaltres també us enviem via email la resposta. A continuació us detallem quins seran els vostres regals: 1. Aneguet del riu i tota la seva familia: tindreu l’aigua dolça de demanàveu. Portada expressament del riu d’aigua més dolça de l’Orient. Ara, deixem en mans dels amos de les figuretes la seva renovació annual, que això els costa ben poc... 2. En Broc, el gos de la Mas. Com que alguns dels regals que demana els hi poden comprar els seus amos, pesem que l’únic que depèn una mica de nosaltres és el tema de la gosseta. Per això ja hem penjat la seva demanda en una pàgina web connectada als cercadors catalans d’Internet. La pàgina inclou un un programa de xat on li serà ben fàcil de trobar el que desitja. Sort, Broc, i no caiguis en mans d’una sirena... 3. Al caganer, que sempre ens rep de manera tan descarada, però que de fet és el que ens alegra la vista cada vegada que arribem a Betlem, li hem reservat una petita sorpresa. Sí, tindrà la màgia que desitja, si ell la vol. Ara, nosaltres pensem que ell ja genera prou màgia per si sol. Moltes vegades demanem coses fora sense saber que nosaltres mateixos ja som màgics. Caganer, rei, acceptem la invitació que ens fas, encara que l’haguessis fet pensant només en la nostra companya. Ja ja. 4.Per a la noia que havia demanat una baby mocossete i li vam dur una nina de pega. Ummm. Entonem un Mea Culpa i reconeixem que va ser una badada nostra a l’hora de preparar el lot de les nines. La pobra ens devia maleir les corones en veure que malament li havíem pagat la seva generositat amb les seus germans!! Hem decidit que a aquestes alçades de la seva vida no li portarem pas una nina perquè li doni més fenia. No. El regal que li reservem per aquests reis, és un regal complet: un nino de veritat, perquè pugui compartir amb ell aquelles coses de la vida que ella li agraden tant. 5. Per al nen gran que demanava un petó i un somriure, com que sabem que això sempre ho tindrà, li hem portat un llibre de poemes perquè gaudeixi de la poesia que a ell li agrada i una llibreta perquè hi escrigui tota la poesia que porta a dintre. 6. Al ruc hivernal , hem pensat que el millor serà portar-li unes ferradures noves, les velles no li serviran per als viatges que haurà de fer aquest any.També hem pensat que necessitarà una alforja de disseny per carregar el que sempre porta a sobre 7. A les jugadores que de petites dissimulaven que sabien qui eren els reis. Com que tenim coneixement que amb el temps han après que la màgia l’han de crear elles mateixes(ningú us l''oferirà, noies) els regalem uns pagines webs de disseny. Assegurem que les tindran apunt perquè puguin realitzar les seves creacions i sorprendre’ns cada dia. 8.Per als que consideren que el Nadal actual és massa materialista , ummm, no sabem si portar-los res, que ens limiten el negoci. Entenem el seu punt de vista. No penseu que no estem farts d’aquest negoci dels grans magatzems. Els molts barruts ens utilitzen per als seus interessos i triguen molt a pagar-nos. Per fer-los més suportables aquestes dates, els portem una mica de tranquil.litat i els oferim la possiblilitat que el proper Nadal facin un viatge on vulguin. Les despeses aniran a càrrec nostre. 9.Per al jugador que defensa el nostre mitjà de transport tradicional , els camells, hem pensat que el convidarem a fer un viatge amb nosaltres. Noi, l’any que ve estàs convidat a fer el Rally Orient-Occident amb nosaltres. 10. Per al soldadet del pessebre tenim una bona notícia. Noi, per una vegada has fet sort a la vida. Un soldat romà ha demanat la teva plaça a Judea. Es veu que l'any passat va conèixer va coneìxer una noia isralelita que li va robar el cor, i el pobre noi només sopirava amb retrobar-la. N'hi ha que neixen amb sort en aquesta vida!! Finalment, perquè l’any que bé no tingueu tants problemes per posar-vos en contacte amb nosaltres, hem decidit que, a partir d’ara, tots els Nadals ens trobareu a la pagina web que us apuntem a continuació: els reis Esperant que continueu disfrutant tant com ara del joc dels cromets, Una abraçada Melcior, Gaspar i Baltasar, La Reina Maga i els Camells ......... d’Orient Ps: nois que són les dotze i nosaltres hem de fer feina.... A dormir!! Mas Cromet 48. Primer cromet de la sèrie "Professors que m'han influït"
mas PIEDAD La recordo molt, encara que tinc la seva imatge ingratament desdibuixada a causa del temps. Va ser la meva professora de literatura quan jo feia tercer curs de batxillerat. El nostre primer encontre va ser desastrós, però el considero important perquè forma part de la història de la meva vida en què ella era el personatge principal. Era el primer dia que ens feia classe i quan la vaig veure em donà la impressió que era molt seriosa, cosa que no lligava amb la seva joventut. La vaig dibuixar a la llibreta amb un gran monyo i dient : "hola, sóc la senyoreta Rotemmeyer". Es dirigia a nosaltres parlant-nos de vostè. Fins aquí es podia aguantar la situació perquè altres professors ens tenien acostumats a aquest tracte, però la cosa es va complicar quan va dir que havíem de llegir-nos "el Quixot" i que li havíem d'entregar una part del resum de la primera part el primer trimestre del curs . Fent un gran esforç per reprimir l'impuls de dir-li que s'havia begut l'enteniment, vaig aixecar la mà demanant-li permís per parlar, i, quan em va concedir la paraula, vaig assegurar-li que així no aconseguiria fer-nos estimar aquell llibre. Es va enfadar molt i em va fer seure al final de la classe completament sola ( senyoretaRotem meyer? M'havia equivocat, era un monstre sense nom) Les setmanes posteriors va anar canviant la idea que tenia de mi perquè tot i la meva rebel-lia seguia les seves explicacions amb interès. Un dia, en sortir de classe, em va dir que volia parlar amb mi. Estic segura que en aquella conversa va néixer una forta amistat. Quan vam acabar de parlar em va dir que podia tornar a seure al meu lloc. Per Nadal, a més de col·laborar en el regal que li vam fer entre tots els alumnes, vaig escriure-li una felicitació al meu estil; amb un fragment d'un llibre que m'havia agradat molt. En aquella ocasió va ser el següent: "... Y así, las primeras buenas nuevas que tuvo el mundo y tuvieron los hombres fueron las que dieron los àngeles la noche que fué nuestro dia, cuando cantaron en los aires :" Gloria a Dios en las alturas, y paz en la tierra a los hombres de buena voluntad"; y la salutación que el mejor maestro de la tierra y del cielo enseñó a sus allegados y favorecidos fué decirles que cuando entrasen en alguna casa dijesen : "Paz sea en esta casa"... De tal manera y por tan buenos términos iba prosiguiendo en su plàtica don Quijote, que obligó a que, por entonces, ninguno de los que escuchándole estaban le tuviese por loco. (Fragment del Quixot, capítol XXXVII) La hi vaig entregar i quan la llegia li va caure una llàgrima, que va mirar de treure's de seguida. Ens va convidar a berenar a casa seva a la meva millor amiga, Maite, i a mi. Vam acceptar la invitació i... La tarda va acabar accidentada. La Piedad vivia en un pis compartit amb una altra pofessora que ens va rebre amb molta simpatia. En aquella època no havia calefacció a les cases i combatíem el fred amb estufes de gas o brasers que es ficaven sota una taula coberta per un cobretaula molt llarg. Estàvem berenant i xerrant les quatre quan certa olor va advertir-nos que el cobretaula s'estava cremant. La Piedad i la seva companya van tenir una despesa extra. La resta del curs va servir perquè ens coneguéssim més. Em va ajudar molt en el paper que m'havien donat en l'obra "El metge per força" de Molière, que vam representar a final de curs. Data en què vam haver de despedir-nos perquè ella era professora interina i es va acabar el seu contracte. Amb una rebel·lia molt més forta que la manifestada quan volia obligar-nos a llegir " el Quixot", vaig acceptar la realitat. La Piedad va marxar a Salamanca per tal de donar classes en un altre institut el curs següent. Ens vam escriure. Ella responia totes les cartes que li enviava. Em va parlar d'un xicot que havia conegut i dels seus plans d'anar-se'n a l'estranger per tal d'ampliar la seva formació. Al mes de març vaig escriure-li comunicant-li la mort del meu pare. Em va trucar per telèfon per tal de consolar-me i em va dir que aquella mateixa tarda m'enviaria una carta en què tractaria un tema del qual mai no havíem parlat: la mort. Tractava de fer-me entendre la mort com el final d'un viatge. Deia que era com si sortíssim d'un port amb la finalitat de fer un trajecte, de vegades curt i de vegades llarg. Que aquell viatge s'acabava perquè havíem de tornar als nostres orígens i que potser continuava en un altre lloc, però que el més important era tot el que aconseguies durant el temps que durava. Anys desprès vaig llegir el llibre "El llop estepari" de Hermann Hesse, en què hi ha una decripció molt semblant. Vam continuar escrivint-nos un any més fins que un dia la seva mare em va imformar que havia marxat a l'estranger i que li enviaria l'última carta que li havia escrit. No vaig saber res més d'ella, però els tres anys que vam estar en contacte em va ensenyar a descobrir moltes coses de la vida i em va fer sentir molt important. Pilar (PVH) Cromet 47. Primer cromet de la sèrie "Dinars de Nadal"
mas EL DINAR DE NADAL El menjador, que moments abans estava ple d’enrenou, mostrava ara un aspecte desolador. La taula evidenciava que el dinar havia sigut abundant i variat. Es veien gots, copes i plats de diverses mides, diferents coberts i les restes de les postres, sobre les quals havien caigut els papers llampants amb què estaven embolicats els regals que s'havien intercanviat. També es veien algunes espelmes plenes d'arabescs formats per la cera que queia quan estaven enceses. Sobre la catifa blanca, que potser s'havia dut a rentar per a aquella ocasió, hi havia una gran taca de xocolata i unes quantes joguines escampades. En el betlem faltaven algunes figures que ara eren sota l'arbre de nadal muntades en un preciós cotxe de bombers, que, probablement, les havia transportades d'un lloc a l'altre del menjador. Era evident que els nens s'ho havien passat molt bé. En una taula petita envoltada per un sofà i dues butaques, algú havia deixat un parxís que potser havia servit per posar una mica de pau desprès d'alguns retrets i opinions oposades. Una música suau creava l'ambient adequat perquè els amfitrions treballéssin amb calma tractant que tot tornés al seu lloc. L'endemà havien d'anar a treballar. pvc-hivern Cromet 46. Cromet endarrerit de la sèrie "carta als Reis mags d'Orient
mas He rebut aquesta carta quan falten pocs dies per a l'arribada dels Reis. És del meu gos. Ahir a la nit, mentre jo em mirava un dels exemplars de l'edició dels "cromets de nadal", ell va aprofitar per llegir-ne uns quants. I, ves per on, que quan va veure que un aneguet del pessebre n'havia escrita una, se li van il.luminar els ulls. Va pensar que, si un aneguet que només feia la feina d'element decoratiu del pessebre durant unes setmanes havia escrit una carta demanant una millora de les seves condicions laborals, ell no volia ser menys. I dit i fet. Em va preguntar que si encara era a temps de demanar alguna cosa. Bé, alguna cosa i prou no.... Que ell no havia fet cap petició en els quatre anys que portava de vida en aquest món i que ara podia aspirar-ne a més. La manera com em va dictar la carta ja la podeu suposar. No va bordar. No li va caler. Amb una connexió cerebral en va tenir prou. Ell parlava mentalment amb mi, com moltes vegades ha fet abans.Jo li vaig prometre que a banda de donar-la als patges reials el dia 5 a la nit ( que ja veuríem com ens les arreglaríem per entrenar-lo a portar la carta a la boca i que no li caigués) també la posaria amb els cromets. Mas CARTA ALS REIS MAGS D'ORIENT Estimats Reis Mags d'Orient, Sempre he sabut de la vostra existència, però mai m'he atrevit a demanar-vos res. Ja m'estava bé el que escrivien els meus amos en les seves cartes. Sempre em queia alguna cosa: una pilota, un nino, uns plats nous per a l'aigua i el pinso. Aquest any, però, voldria ser jo el que us demanés el que realment em fa il.lusió ( ja sabeu que els amos sempre pensen en coses pràctiques i que, a la vida, encara que sigui la d'un gos, això no acaba d'omplir). Per tant, aprofitant que en el meu cas hi ha hagut una sequera de regals sorpresa, passo a dir-vos el que m'agradaria que em portéssiu: 1) Una pinta que no em fes mal quan em pentinessin. Ja sabeu que els gossos d'atura tenim el cabell rinxolat com una ovelleta i més que pentinar-me el que sembla que fan aquestes pintes és cardar-me. No suporto les estrabades que em fan cada vegada que em volen treure els nucs. 2) Uns mitjons de disseny per quan tingui mal al peu o a les cuixes. Ja sé que els que em posa la mestressa no els té cap gos, i que encara li he d'agrair que els inventés per mi, però ,ummm, és que em vénen una mica grossos. Com que no hi ha mitjons per gossos que evitin que me'ls pugui treure quan em fa mal una ferida... La Mas, per evitar que em llepés, va agafar els mitjons dels seus fills i en va fer dos talls a la part superior, va nuar unes benes elàstiques a cada forat, i me les va lligar al voltant del cos. Ja sé que ho va fer pel meu bé i li ho agraeixo, però la fila que faig més val que no us l'expliqui... Semblo un ferit de querra. 3) Un xubasquero per quan plou. El que tinc em ve petit i només em tapa una part del llom. La resta queda exposada a la pluja. A mi m'agradaria tenir una mena de xubasquero-mono, que em protegís el cos i les potes. El disseny, el deixo per a mans enteses, que no costaria tant fer-ne un que em permetés de fer les meves necessitats i no mullar-me al mateix temps. L'únic xubasquero que he tingut que s'acostés una mica al que vull és un d'Eurodisney que la Mas em va posar un dia. Amb aquest sí que no em mullava ( bé, m'entrebancava una miqueta, que era una mica gros per mi). Però era groc i amb els dibuixets aquells i a la resta de la family li feia vergonya de treure'm així al carrer... 4) Uns taps per a les orelles . Per no sentir els petards que la gent tira per la revetlla de Sant Joan ( que més que revetlla sembla la temporada dels petardos, que ben bé dura un mes..). Jo ja estava acostumat a sentir-los per Sant Joan, però al que no m'acostumo és a sentir-los cada dos per tres, quan algun veí decideix que si ell està content els altres, tan si volen com si no, el sentiran. El que els sento sóc jo... 5) Un xat per a gossos . Ja sé que això és gairebé un miracle... però.. per demanar que no quedi. Les estones que no em fan cas m'agradaria fer alguna cosa. Després dieuen de nosaltres que fem el gos... Però si no procuren donar-nos eines per estimular la nostra ment.. com volen que no el fem!. Jo crec que amb les noves tecnologies la cosa funcionaria. Nomes caldria tenir un dispositiu a l'ordinador que ens permetés comunicar-nos amb lladrucs. Mira si és fàcil la cosa. Com és que ningú hi ha pensat encara, amb la de gossos que hi ha a les cases.. Jo crec que més d'un gos, quan ho sabés, s'hi connectaria ... 6) Una gosseta. Ja sé que això és el mes dificil... però crec que estic en el meu dret. Aquí tothom busca la seva felicitat i no pensen que no és bo que un gos visqui sol. Això ja ho haurien d'haver pensat quan em van agafar. Per això ho demano. Esperant que em caigui alguna de les coses que us he demanat, i que el meu gest animi altres cosos a enviar-vos les seves cartes. Us llepa Broc, un gos que ha nascut en un bon pessebre però que el vol en condicions Cromet 45. Sèrie trobades nadalenques. Article aparegut a La vanguàrdia de dilluns.
mas Celebrar las fiestas MANUEL TRALLERO Pobres de ustedes que no lo hagan! Si pertenecen a la cofradía de quienes estas fechas nos dejan hechos polvo los higadillos, sepan que lo tenemos crudo. Quizá sea por la cosa esa de la globalización de marras o a consecuencia del pasado 11-S, uno de sus daños colaterales, pero el caso es que no hacemos ni pizca de gracia, ni así. Hasta ahora éramos unos excéntricos, incluso unos esnobs, estaba de moda llevar la contraria, y nos miraban con ojos comprensivos, unos pobres iluminados, descarriados, pero simpáticos. Pero ahora todo ha cambiado, se han acabado las coñitas. Quien no se toma la píldora de la felicidad cuando corresponde es cuando menos sospechoso, ahí hay un terrorista en potencia. En un programa de televisión una conocida personita acusaba a todos aquellos que no pensaban celebrar la Navidad como ella quería, en su burbuja de mundo feliz, de que "tenían un problema personal". Debo de ser un maniaco depresivo, pero a mí estas fechas me ponen mismamente a caer de un burro. Por lo visto, todo eso de la pluralidad y de la aceptación del otro estámuy bien siempre y cuando no se toque la "escudella i la carn d'olla", y se sustituya por el cuscús, pongo por caso, porque entonces uno queda reducido a la categoría de enfermo mental. ¿Nos piensan recluir por estas fiestas, para que no se las amarguemos? Sin embargo, el colmo fue el señor Ignasi Riera, paladín de las izquierdas. En ese mismo programa coincidió con el señor Bush, el consumo es una forma de patriotismo, al preguntarse qué pasaría con el importante sector del cava catalán de no celebrarse por todo lo alto la llegada de Jesús. Quiero, pues, desde aquí hacer llegar mi felicitación a los inmigrantes que se negaron a sufragar el gasto de la iluminación de las calles de Ciutat Vetlla, de la misma forma que yo no celebro el final del Ramadán. Quienes invocan la tradición para mantener el actual despilfarro pretenden ignorar que los niños ya ponen la tarjeta Visa en el portal de Belén junto al buey, a los pastores y al "caganer". Y nadie ignora que Papá Noel trabaja para El Corte Inglés y su cuenta de resultados. Estamos inmersos en la cosa esa de las celebraciones y se celebra todo. Las chicas se ponen de largo cuando cumplen los dieciocho años, más cursis que un repollo verde con un lazo; los estudiantes se gradúan y se hacen una foto para la orla, disfrazados de cardenales para un solemne acto, y las novias se casan de blanco aunque sea la tercera vez que cometan matrimonio. Es una cosa sensacional. MTRALLERO@teleline.es Manuel, He leído tu artículo sobre "celebrar las fiestas" y me ha hecho sonreir. Yo creo que a los que no nos gusta celebrar las fiestas a golpe de pito en vez de celebrar las fiestas nos las celebran. Me explico. Ya podemos hacer todo lo indecible para procurar quedarnos al margen: no salir de casa o irnos a un lugar ignoto, no encender el televisor o quedarnos en un rincón en aquellos lugares tomados al asalto por los celebrantes. Siempre hay un momento en que nos celebran las fiestas sin comerlo ni beberlo. Siempre hay unos días en que estamos condenados a participar. Y pobre de tí que entonces quieras mantener el tipo y mostrarte tal como eres o como te sientes. No te dejan ni pasar desapercibido. Tu ya puedes decirles: estoy, pero como si no estubiese, no os fijeis en mi y no querais hacerme partícipe de la vuestra euforia, alegria o sentimentalismo, que esto no me va, que yo solo estoy aquí por compromiso, por santificar las fiestas familiares. Que va! Ni por esas. Y mira que ya te conocen desde hace años, que tendrían que reconocer esos signos de asistente a la fuerza que manifiestas con tu actitud. Y cada vez la cosa empeora. Porqué cuando tienes hijos y estos son pequeños aun tienes la coartada de fingir que ellos te tienen ocupada o que distraen tu atención; pero, cuando estos crecen, te quedas solo ante el peligro. Entonces te dan ganas de decir: no volveré más, el año que viene me largo bien lejos para ahorrarme la dosis de sentimentalismo que te quieren hacer beber. Pero pasa un año y otro y las sirenas familiares te atraen de nuevo a su puerto.¿ Habrá llegado ya el momento de lanzar al mar las áncoras de nuestros barcos y hacer oidos sordos a la sirenas que nos reclaman siempre en estas fechas para celebrar su festín? umm, yo creo que el año que viene me agenciaré de una preciosa áncora y me quedaré en alta mar. Saludos Mas |
||