Divendres, 5 de setembre

Narcís Comadira: "L'agost"


S'ha acabat l'agost. El temps ha estat estrany. La calor no ha estabornit massa el personal i, a la costa - escric des de Sant Feliu de Guixols-, hem tingut nits frescotes, algunes fins i tot de vanoveta prima. Però entre front i front tempestuós, entre núvols baixos i calitges matutines, el sol ha lluït prou esplendoróssobre les platges plenes a vessar de cossos mig conills d'adults, en general abonyegats, i de criatures obesses o nyicris, mal educades i xiscladores. De tota manera també algun cos jove s'ha deixat veure, admirable. Nois atlètics i ben peixats, de pell colrada i flexible, de ventre pla, pectorals treballats i natges compactes, turgents sota les bermudes molles i arrapades. O noies també atlètiques - a vegades un pèl massa- amb pits perfectes a l'aire, cuixes llargues i sedoses i mitges natges vistents, emergint sense vergonya a cada banda del triangle mínim de la claceta. Aquests cossos admirables, però, són més aviat escassos i cada vegada més iguals. Suposo que la moda influeix en la forma del cos i tots els animals de gimnàs treballen els seus músculs per igual i amb igual resultats, o bé, com llegeixo en un diari, sota pells untades i morenes, hi ha els mateixos farcits de silicona estratègicament col·locats pels dissenyadors de cossos en què s'han convertit alguns cirurgians plàstics. He de confessar que ara, quan veig un cos admirable, en comptes d'abandonar-més a la conemplació incondicional - i una mica envejosa i libinidosa, tot s'ha de dir-, començo a imaginar què deu tenir de natural, què d'afegit o què li han podat. I miro de reconstruir mentalment el cos previ al que es mostra satisfet sobre la platja.(...)
continua a articles

Dilluns, 18 d'agost

Apunt d'en Broc: "Eclipsi colorejat"












continua a contrapunt

Diumenge, 17 d'agost

Stendhal: "La Chartreuse de Parme". 1839 (La Cartoixa de Parma)

MILÀ, L'ANY 1796

El 15 de maig de 1796, el general Bonaparte va entrar a Milà encapçalant aquell exèrcit de jovent que acabava de passar el pont de Lodi i d'ensenyar al món que, després de tants de segles, Cèsar i Alexandre tenien un successor. Els miracles d'ardidesa i de geni dels quals fou testimoni Itàlia en uns quants mesos desensonyaren un poble adormit; només vuit dies abans de l'arribada dels francesos, els milanesos es pensaven que eren un reguitzell de bandolers, avesats a tocar pirandó indefectiblement davant les tropes de Sa Majestat Imperial i Reial: si més no, això era el que repetia als milanesos, tres cops la setmana, una mena de diariet no pas més gros que la mà, imprès en paper llord.

A l'Edat Mitjana, els llombards republicans havien mostrat una ardidesa igual a la dels francesos, i arribaren a fer prou mèrits com per veure llur capital arrasada de cap a cap pels emperadors d'Alemanya. D'ençà que havien esdevingut súbdits fidels, el seu gran quefer era imprimir sonets en uns mocadorets de tafetà rosa quan arribaven les noces d'alguna noia de família noble o bé rica. Dos o tres anys després d'aquesta època memorable de la seva vida, la noia en qüestió prenia un galantejador: de vegades, el nom del xixisbeu triat per la família del marit ocupava un lloc honorable en el contracte de matrimoni. Hi havia un bon tros de distància entre aquests costums efeminats i les emocions profundes que donà l'arribada imprevista de l'exèrcit francès. Ben aviat sorgiren costums nous i plens de passió. Un poble sencer es va adonar, el 15 de maig de 1796, que tot allò que havia respectat fins aquell moment era supremament ridícul i, de vegades, odiós. La partença del darrer regiment austríac assenyalà la fallida de les idees antigues: es va posar de moda de jugar-se la vida; tothom va veure que, per ser feliç després de segles de sensacions insípides, calia estimar la pàtria amb un amor veritable i anar a la recerça d'actes heroics. Estaven endinsats en una nit pregona per la continuació del despotisme garrepa de Carles V i de Felip II; n'aterraren les estàtues, i, de cop i volta, tot esdevingué inundat de llum.(...)

Continua a autors tastats

Dissabte, 9 d'agost

- Vilaweb/9-8-08: Els diaris de George Orwell es publiquen en format bloc

When one reads any strongly individual piece of writing, one has the impression of seeing a face somewhere behind the page’, wrote George Orwell, in his 1939 essay on Charles Dickens.

From 9th August 2008, you will be able to gather your own impression of Orwell’s face from reading his most strongly individual piece of writing: his diaries. The Orwell Prize is delighted to announce that, to mark the 70th anniversary of the diaries, each diary entry will be published on this blog exactly seventy years after it was written, allowing you to follow Orwell’s recuperation in Morocco, his return to the UK, and his opinions on the descent of Europe into war in real time. The diaries end in 1942, three years into the conflict.

Orwell Diaries blog , The Orwell prize

Divendres, 1 d'agost

Stendhal. "Le rouge et le noir". 1830 (El roig i el negre) .


-El meu mal ve de més lluny. Fa quatre anys, tenia quaranta anys i cinc-cents mil francs; avui tinc quatre més i probablement aviat tindré cinquanta mil francs menys, perquè els perdré amb la venda del castell de Montfleury, situat a la ribera del Roine, una posició superba.
»A París estava fart d'aquesta comèdia perpètua a què obliga això que nosaltres anomenem civilització del segle XIX. Tenia set de senzillesa i de bona fe, i vaig comprar una terra a la muntanya, a prop del Roine: no hi ha res més bonic sota el cel.
»El rector del poble i els terratinents de la comarca em van anar al darrera sis mesos seguits. Jo els convido a dinar i els dic: "Me n'he anat de París per no parlar de política ni sentir-ne a parlar més. Com veieu, no estic subscrit a cap diari. Com menys cartes em porta el carter, més content estic". (...)

Continua a autors tastats

Dilluns, 14 de juliol

Dimecres, 17 de setembre

Mòbils multiusos


Joan Barril: "La vareta màgica"

Coses que es poden fer amb el telèfon mòbil quan no parlem per telèfon. Fer-lo servir de petjapapers. Col.locar-lo damunt de la taula al costat dels coberts de peix. Entretenir-se en el silenci d'un cafè tranquil buscant el to que més ens agrada. Jugar a qualsevol joc i perdre. Escriure missatges amb el menor nombre de lletres possibles fins que els fem inintel.ligibles. Oblidar-lo en un taxi i aconseguir que ens el tornin. Reflexionar sobre qui som i admetre que tota la nostra vida està ficada en la memòria del telèfon. Reconèixer que el nostre grau de soledat es mesura pel nombre de vegades que responem a la trucada d'un "Número privat". Sentir una vibració en algun punt indeterminat del nostre cos i pensar que el mòbil ens està matant lentament. Portar-lo en una funda penjada d'un cinturó, com si la integritat del món depengués d'estar localitzables. Fer que ens truquin en el transcurs d'un dinar per a dos només per desconnectar-lo i fer la impressió al nostre interlocutor que res ens importa tant com ell. Enviar fotografies de llocs insòlits només per generar enveja i despeses. Canviar de mòbil cada pocs mesos i així tenir un motiu per poder cantar-ne les excel.lències. Dipositar la nostra vanitat en el mòbil nou perquè més val que la vanitat estigui en un objecte que en el subjecte. Preguntar a la pantalla del mòbil si som els més guapos de la ciutat; i si en aquell precís moment apareix a la pantalla el número de la persona estimada, és senyal que efectivament som els més guapos de la ciutat. Sostenir el mòbil amb una mà enlairada i preguntar-se a la manera de Hamlet: "Trucar o no trucar. Aquesta és la qüestió".(...)

continua a guanyats

Dimecres, 16 de juliol


Bleak house (El Casalot), 1852-1853

Charles Dickens. Traducció al català de Xavier Pàmies


Londres. El període de sessions de tardor està a punt d'acabar-se, i l'il·lustríssim canceller celebra audiència al Lincon's Inn Hall. Temps inclement de novembre. Als carrers hi ha tant fangueig com si les aigües s'haguessin acabat de retirar de la faç de la terra i no fos una cosa estranya poder trobar un megalosaure de quaranta peus de llarg trescant com un llangardaix gegantí Holborn Hill amunt. El fum davalla de les xemeneies i forma una boira pixanera fosca, amb volves de sutja tan grossa com grans volves de neu que s'haguessin posat de dol perquè el sol s'ha mort. Els gossos no es distingeixen del fanguissar; els cavalls, amb prou feines, perquè van esquitxats fins les antiparres. Els vianants, amb els paraigües oberts, topen els uns amb els altres, tots ells dominats per un malhumor comú, i perden l'equilibri a les cantonades, on desenes de milers de vianants més ja han relliscat i patinat d'ençà que s'ha fet de dia (si és que avui s'hi ha arribat a fer), afegint noves capes de fang a la capa de fang existent, que en aquests indrets s'aferra amb tencitat a la calçada i s'hi acumula amb interès compost.(...)

continua a autors tastats

Dissabte, 28 de juny

La plaga














Rafael Argullol

Hasta hace poco llamaba la atención una cierta esquizofrenia alrededor de la consideración de Barcelona: aquí, los nativos nos quejábamos de la degradación de la ciudad aunque, al viajar, oíamos hablar de Barcelona con admiración por todos lados. Ahora, sin embargo, se escuchan opiniones sobre la devastación turística de la ciudad procedentes, ya no de nostálgicos ciudadanos, sino de medios extranjeros, alarmados ante la rapidez del deterioro.

Con escasos días de diferencia he leído dos artículos en la prensa italiana y británica que presentaban el caso Barcelona en términos prácticamente idénticos. En ambos se daba una cifra de 50 millones de pernoctaciones al año -no sé si exacta-, que era considerada desproporcionada por completo con respecto al tamaño de la ciudad. En un texto y en otro, además, se destacaba la progresiva barbarización de nuestros visitantes y la consolidación de un lumpenturismo que asola cuanto se pone por delante. Los dos artículos me parecieron interesantes, en particular, porque Italia y Gran Bretaña aportan bastantes efectivos en estas nuevas huestes bárbaras. (...)

continua a versió original

Dimarts, 10 de juny

Gustave Flaubert: "Un cor senzill" (Tres contes)

Fragment

(...)Aquell dia li advingués una alegria: a l'hora de sopar, el negre de madame de Larsonnière es presentà portant el lloro dins de la gàbia, amb el bastó, la cadena i el cadenat: una nota de la baronessa anunciava a madame Aubain que, com el seu marit havia estat ascendit a prefecte, partien aquell vespre; li pregava que acceptés aquell ocell com a record i en testimoni del seu respecte.

Feia temps que ocupava la imaginació de Félicité, perquè venia d'Amèrica, i aquesta paraula li recordava Víctor, de manera que preguntava coses al negre sobre l'animal. Un dia va dir:
- La meva senyora estaria encantada de tenir-lo!
El negre havia repetit la frase a la seva mestressa que, com que no podia endur-se'l, se'n desfeia d'aquesta manera.

Es deia Lulú. Tenia el cos verd, la punta de les ales roses, el front blau i el pit daurat.
Però tenia la molesta mania de mossegar el bastó, s'arrencava les plomes, escampava la porqueria, esquitxava l'aigua de la banyera; madame Aubain, que n'estava tipa, el donà per sempre a Félicité.(...)

continua a autors tastats

Diumenge, 1 de juny


Dónde huir en secreto

Javier Marías

En la década de los ochenta del pasado siglo, viví un par de años en Venecia. No seguidos exactamente: pasaba allí mes y medio y luego tres en Oxford, otros dos allí y a continuación dos en Madrid, así entre 1984 y 1989. En Venecia no hacía vida de turista, sino de residente: me asimilé a las personas que me acogían amablemente en su casa y que vivían allí todo el año. Claro que me asomaba a una iglesia o a un palacio cuando me pillaban de camino en mis recorridos y paseos cotidianos. Iba al mercado del Rialto, al mercadillo de Campo San Barnaba y al supermercado de Campo Santa Margherita, hacía un poco de amo de casa (sólo un poco), y aprendí los más raros atajos para evitar las calles por las que era imposible transitar, abarrotadas de rebaños turísticos de gran torpeza, lentitud y vociferación. En aquella época me llamaba la atención que Venecia parecía ser la única ciudad del mundo en la que los visitantes no se comportaban como solían hacerlo en las demás que yo conocía, a saber, más o menos con el mismo respeto que uno observa cuando está de visita en casa ajena. (...)

continua a versió original