Diumenge, 17 d'agost

Stendhal: "La Chartreuse de Parme". 1839 (La Cartoixa de Parma)

MILÀ, L'ANY 1796

El 15 de maig de 1796, el general Bonaparte va entrar a Milà encapçalant aquell exèrcit de jovent que acabava de passar el pont de Lodi i d'ensenyar al món que, després de tants de segles, Cèsar i Alexandre tenien un successor. Els miracles d'ardidesa i de geni dels quals fou testimoni Itàlia en uns quants mesos desensonyaren un poble adormit; només vuit dies abans de l'arribada dels francesos, els milanesos es pensaven que eren un reguitzell de bandolers, avesats a tocar pirandó indefectiblement davant les tropes de Sa Majestat Imperial i Reial: si més no, això era el que repetia als milanesos, tres cops la setmana, una mena de diariet no pas més gros que la mà, imprès en paper llord.

A l'Edat Mitjana, els llombards republicans havien mostrat una ardidesa igual a la dels francesos, i arribaren a fer prou mèrits com per veure llur capital arrasada de cap a cap pels emperadors d'Alemanya. D'ençà que havien esdevingut súbdits fidels, el seu gran quefer era imprimir sonets en uns mocadorets de tafetà rosa quan arribaven les noces d'alguna noia de família noble o bé rica. Dos o tres anys després d'aquesta època memorable de la seva vida, la noia en qüestió prenia un galantejador: de vegades, el nom del xixisbeu triat per la família del marit ocupava un lloc honorable en el contracte de matrimoni. Hi havia un bon tros de distància entre aquests costums efeminats i les emocions profundes que donà l'arribada imprevista de l'exèrcit francès. Ben aviat sorgiren costums nous i plens de passió. Un poble sencer es va adonar, el 15 de maig de 1796, que tot allò que havia respectat fins aquell moment era supremament ridícul i, de vegades, odiós. La partença del darrer regiment austríac assenyalà la fallida de les idees antigues: es va posar de moda de jugar-se la vida; tothom va veure que, per ser feliç després de segles de sensacions insípides, calia estimar la pàtria amb un amor veritable i anar a la recerça d'actes heroics. Estaven endinsats en una nit pregona per la continuació del despotisme garrepa de Carles V i de Felip II; n'aterraren les estàtues, i, de cop i volta, tot esdevingué inundat de llum.(...)

Continua a autors tastats