Dilluns 30 d'octubre
Robert Louis Stevenson: "L'illa de Tresor"
El vell llop de mar a l'"Almirall Benrow"
L'hisendat senyor Trelawney, el doctor Livesey i tots aquests altres senyors m'han demanat que escrigui punt per punt tota la història de l'Illa del Tresor, des del començament fins al final i sense ometre res excepte la situació de l'illa, perquè encara hi queden tresors per desenterrar; agafo, doncs, la ploma l'any de gràcia de 17... i reculo fins als temps en què el meu pare regentava l'hostal «Almirall Benbow» i aquell vell mariner, de pell fosca i amb una cicatriu de sabre a la cara, va venir a fer-hi estada.El recordo com si fos ahir, acostant-se amb pas feixuc a la porta de l'hostal, seguit d'un carretó que transportava el seu bagul de mariner. Era un home alt, fort, moreno i corpulent; una cua de cabells enquitranats li queia sobre les espatlles d'una bruta casaca de color blau; les seves mans, aspres i plenes de cicatrius, mostraven unes ungles negres i esqueixades; el tall de sabre, brut i moradenc, li travessava una galta. El veig encara passejant la mirada per la cala, primer xiulant entre dents i després entonant aquella vella cançó marinera que li havíem de sentir cantar tan sovint:
Quinze homes van sobre el bagul del mort...
Io-ho-ho, i una ampolla de rom! ...
Continua a cromets llargs
Los sábados por la tarde vamos al hospital a visitar a mi hermana. Está siempre sola bajo un árbol, apoyada en el tronco, de pie, con los ojos cerrados. Le llevamos fruta, galletas, zumos, le extendemos las bolsas y ella no hace ni un gesto para cogerlas. Durante años trabajó en una tienda, después hubo algo entre ella y el dueño de la tienda, creo que un embarazo y tal, mi padre la acompañó a la partera para resolver el asunto y al volver a casa, con mi hermana andando despacito, se apoyó en el tronco más próximo a nuestra planta baja, cerró los ojos y así sigue hasta hoy. Como soy once años menor que ella no me acuerdo de haber oído nunca su voz. Mi madre asegura que cantaba como las artistas de la radio pero no puedo confirmarlo porque no la oigo decir ni pío. La oigo respirar sobre mi cabeza y nada más. Y si la llamo
L'Ajuntament de Barcelona vol intervenir en la Rambla per evitar la seva progressiva destrucció. Jo penso que es tracta d'una autodestrucció, tal com passa en tots els indrets, urbans i rurals, que tenen massa èxit. La fruita es podreix si està massa temps a l'arbre, i la Rambla ja fa massa temps que aguanta una popularitat inclement.
Pasaron los años. El ingreso en el bachillerato, el pantalón largo, la universidad, el primer amor, el trabajo, la boda, los hijos, la muerte de un familiar, el éxito de la empresa y así sucesivamente hasta llegar a una edad en que el hombre volvió la vista atrás para analizar las cosas que había vivido y comprobó que su biografía no era sino una crónica de sucesos sujeta a una serie de fechas, que se habían transformado en un collar de perro en torno a su garganta. Un día supo que todo podía cambiar. Hasta entonces su vida se había contado por años, pero hubo un momento en que los años abandonaron el calendario para convertirse sólo en tiempo y su vida se abrió en varios brazos como un río cuando discurre mansamente por una tierra muelle, sin accidentes, hasta dar en el mar. El tiempo no son los años, pensó. El tiempo es un estado de ánimo, una conciencia de las cosas, un arte de vivir y de cazar...
Fins fa poc temps, érem un país d'àgrafs, de gent que no escrivia o que escrivia just per posar una nota al parabrisa dient: "Un moment per favor, que ara torno". Ara, amb els mòbils i els e-mails, hem desenvolupat una curiosa economia d'escriptura que posaria els cabells de punta als puristes de la llengua. Però ni tan sols la nova ortografia importa, perquè, en el fons, sempre hi ha alguna cosa a comunicar i el que és essencial és que el missatge s'entengui. És clar que, perquè una frase s'entengui l'ha de reconèixer l'ull humà. I en molts documents oficials la cal.ligrafia o la mecanografia deixen molt a desitjar. Insisteixo en el caràcter documental d'aquests museus dels horrors cal.ligràfics que són les multes, els certificats de lesions d'urgències o els comunicats d'accident de circulació. Tot això no són cartes d'amor, amb un contingut que almenys sempre se suposa amagat entre els maldestres traços d'un bolígraf. Es tracta de documents que seran utilitzats com a proves davant de qualsevol jutjat...
