Dilluns, 30 de gener
La mare dels ous
Lo catalanismeL'Arch de Sant Martí. 19 d'abril 1885
Ab lo present número inaugurem en aquest periódich una secció que portará'l títol ab que comensem aquestas ratllas. Fácilment se compendrá la importancia d'ella, avuy que, més que may, deixa sentirse ab tot son propi pes y baix tots conceptes aqueixa destrossadora influencia castellana que, com pestilenta atmósfera, 's fica per tot arreu; avuy que'l gobern espanyol ab una ma de ferro vol darnos lo cop fatal, que vol unificarnos, arrasar nostras costums y nostras lleys, en una paraula, vol fernos castellans; avuy que'l afany centralisador desplega totas sas forsas dirigeix sas envejosas miradas contra Catalunya, com si volgués endúrsela d'una xuclada, avuy que'ls partits polítichs fets ab pasta madrilenya han lograt, desgraciadament, exténdrer sas arrels per nostra benvolguda terra, que las han fel arrivar á totas parts, des de'l sumptuós cassino ahont se respira l'atmósfera fumosa del tabaco habano, fins al fosch taller ahontse respita la fumosa atmósfera del carbó de pedra, desde'l luxós buffet del noble, fins á la modesta casa del obrer, pera que, incauts, nos hi deixessim caurer seguintlos y ajudantlos en sa perversa obra de destruirnos y aniquilarnos; avuy, en fi, que tot aixó passa, que tots aquestos mals nos amenassan y'ns afligeixen, que aquesta mortífera bomba va dirigida contra'l cor de Catalunya; avuy es quan debém aixecar més alt lo pendó de las quatre barras, lo sant estandart del catalanisme y ferlo tremolar majestuosament en la punta dels monuments naturals de nostra patria: en los cims del Montserrat y del Montseny....
continua a L'Arch de Sant Martí
Hace trece meses, cuando ya se iniciaban con adelanto las descomunales latas relativas al cuarto centenario de la publicación del Quijote (o bueno, sólo de su Primera Parte), escribí aquí un artículo, titulado “Huya Cervantes”, que irritó a unos cuantos ya listos para sacar provecho de las celebraciones, sobre todo a algún novelista de muy patético destino: empeñado en ser el más cervantino de todos, el pobre hombre no se da cuenta de que cuanto sale de su pluma huele a zapatillas a cuadros y a casino de ciudad rancia. Ha pasado este año del Quijote y a mucha gente le ha sucedido lo que yo preveía: no soportan ya esa obra maravillosa, ni a sus extraordinarios personajes, ni a La Mancha, ni al desdichado Miguel de Cervantes, que tuvo una vida dura y de quien nunca podrá decirse que en paz descansa. Y eso que, al fin y al cabo, había cierta justificación –un número bien redondo– para dar tanto la vara, organizar tanta idiotez que inevitablemente ha idiotizado algo el libro, y marear y sobar a su autor, que huir no pudo. Ya se sabe que los muertos son los más indefensos...
Feia setmanes que negociaven. En aquell estrany país, ple d'odis antics, d'avis sense venjança i de predicadors radiofònics sense vergonya, les negociacions s'havien convertit en una pràctica crònica. Govern i oposició i uns quants suposats aliats, no se sap si de la raó, de la passió o de la confusió, estaven tancats amb una sola joguina en sales de sostres alts i decoracions més pensades per a l'amor que per al desacord. Deien que negociaven, però en realitat es rabejaven en les seves pròpies paraules i es deixaven ser en el menyspreu i en la ignorància del món real. Potser per aquest motiu feia tantes setmanes que s'estaven reunint per separat o junts, intercanviant-se papers i alcoves, cantant en clau de fa el que s'havia escrit en clau de sol, omplint tots els cendrers oficials amb la cendra i el fum que havien prohibit a alguns ciutadans. I, naturalment, tot plegat amb les finestres tancades. Per si de cas el poble d'aquell estrany país els veia les intimitats o, encara pitjor, per si de cas ells, els negociadors, s'adonaven per fi que els seus ciutadans passaven del vodevil i els giraven l'esquena...
Com l’ànima descarrega les seues passions sobre objectes falsos quan els vertaders li fallen. (fragment) 
En la terraza de un bar de la playa están sentados un viejo y un niño. El mar acaba de purgarse con un temporal y ha dejado la arena cubierta de algas rojas muy amargas, pero las aguas ya se han calmado y el viejo le señala al niño un buque explorador fondeado en un punto del horizonte que está sacando del abismo un galeón de bucaneros que se hundió en tiempos muy remotos. Mira, le dice el viejo, aquel buque tiene un brazo articulado que ha bajado a mil metros de profundidad y ha introducido una cámara entre las cuadernas de la nave donde se ven cofres, vajillas, arcabuces y una sirena color de rosa esculpida en el bauprés. En un camarote aparece todavía la calavera del capitán coronada de lapas. El niño comienza a soñar con los ojos muy abiertos. Todos nuestros juguetes se han roto, excepto los cuentos que nos contaron en la niñez y que de una forma u otra nos llevaban siempre a la isla del tesoro...
No puc acceptar la forma amb què establim la duració de la vida. Observe que els savis l'escurcen força en comparació amb l'opinió comuna. ¿És que -deia Cató el Jove a aquells que volien impedir-li que es llevara la vida- estic ara en l'edat en què se'm puga retraure que abandone la vida massa prompte? Tanmateix, només tenia quaranta-vuit anys. Considerava aquesta edat ben madura i avançada, tenint en compte que pocs homes hi arriben; i els que es consolen pel fet que no sé quin curs, que anomenen natural, promet alguns anys més, podrien fer-ho si gaudien del privilegi que els alliberara d'un gran nombre d'accidents a què tots ens exposem per una necessitat natural i que poden interrompre aquest curs que ells es prometen. ¿Quin somieig és el d'esperar morir a causa d'un defalliment de forces que comporta l'extremada vellesa i de proposar aquest objectiu a la nostra duració, quan és sabut que es tracta de la forma de mort més estranya i la menys usual?...
Ahora, que es de noche, el ruido incesante de los coches en la autopista. ¿Hacia dónde van? Una infinidad de luces amarillas, faros distantes, casas reducidas a sombras, con las ventanas iluminadas pendientes del vacío, puntitos rojos parpadeando en lo alto de una loma, y es gracioso porque no hay loma, sólo hay puntitos. Allí están ellos, eternos, como esta noche eterna en que aumenta el ruido de los coches...
Mirant-me al mirall i fent clic a una digital, m'ha sortir aquest retrat.