Diumenge, 29 de maig
Old School (La vella escola)
Quan la societat descobreix un impostor, s'escandalitza, li pugen els escrúpols a la cara, i castiga l'infractor amb morrets hipòcrites de despreci. I tot seguit, seriosa, ens recorda que sempre hem de portar el carnet de passat transparent a la boca per si ens el demanen. Un carnet inútil per circular per un asfalt fet de grisors. Les nostres vides són una amalgama de postures, impostures, imitacions, plagis, realitat i ficció. I amb el temps hem après que no cal llançar la primera pedra per saber que ens rebotarà a la cara.
La vella escola, de Tobias Wolff , ens parla d'aquest d'aprentatge i ens reconcilia amb l'impostor que tots portem a dins.
Podeu llegir-ne un fragment a autors tastats
mas Old School (La vella escola)
Quan la societat descobreix un impostor, s'escandalitza, li pugen els escrúpols a la cara, i castiga l'infractor amb morrets hipòcrites de despreci. I tot seguit, seriosa, ens recorda que sempre hem de portar el carnet de passat transparent a la boca per si ens el demanen. Un carnet inútil per circular per un asfalt fet de grisors. Les nostres vides són una amalgama de postures, impostures, imitacions, plagis, realitat i ficció. I amb el temps hem après que no cal llançar la primera pedra per saber que ens rebotarà a la cara. La vella escola, de Tobias Wolff , ens parla d'aquest d'aprentatge i ens reconcilia amb l'impostor que tots portem a dins.
Podeu llegir-ne un fragment a autors tastats
Dimecres, 25 de maig
I ara ¿Què fem?
Joan Barril
En les primeres escenes de la pel.lícula American beauty es veu una silueta difusa a l'interior d'una dutxa matinal. La veu de l'actor, Kevin Spacey, diu en off una cosa així com: "Aquest d'aquí sóc jo. Ara mateix me l'estic pelant. És el millor moment del dia. A partir d'ara tot anirà pitjor". Suposo que hi ha una edat per a pensaments així. Un va per la vida i entra als despatxos amb la boca carregada de projectes i disposat a enlluernar mig món. Però hi ha un moment, no té data fixa ni avís previ, en què l'interlocutor ja no s'interessa pels projectes, sinó pels currículums. Algú posa fre a la quimera. No valem per allò que encara no hem fet sinó per les obres, per les il.lusions i també per les decepcions...
Continua a Cromets guanyats
mas I ara ¿Què fem?
Joan Barril
En les primeres escenes de la pel.lícula American beauty es veu una silueta difusa a l'interior d'una dutxa matinal. La veu de l'actor, Kevin Spacey, diu en off una cosa així com: "Aquest d'aquí sóc jo. Ara mateix me l'estic pelant. És el millor moment del dia. A partir d'ara tot anirà pitjor". Suposo que hi ha una edat per a pensaments així. Un va per la vida i entra als despatxos amb la boca carregada de projectes i disposat a enlluernar mig món. Però hi ha un moment, no té data fixa ni avís previ, en què l'interlocutor ja no s'interessa pels projectes, sinó pels currículums. Algú posa fre a la quimera. No valem per allò que encara no hem fet sinó per les obres, per les il.lusions i també per les decepcions...Continua a Cromets guanyats
Dissabte, 21 de maig
Apunt d'en Broc: "Blanc i negre"
Feia temps que sospitava que els gossos i els homes no vèiem el món de la mateixa manera, però m'ho callava. I quan la mas s'emprovava roba i em demanava quin color li quedava millor a la cara, li remenava la cua sense entendre res (jo els veia iguals) i la deixava contenta. "Quina feinada..." pensava.
El que no sabia és que també hi haguessin homes que viuen en blanc i negre, com nosaltres, i que aquesta ceguesa al color fos una malaltia amb un nom molt raro: "acromatòpsia". Tot això ho he descobert acompanyant Oliver Sacks en el seu viatge a
Continua a Viatges
mas Apunt d'en Broc: "Blanc i negre"
Feia temps que sospitava que els gossos i els homes no vèiem el món de la mateixa manera, però m'ho callava. I quan la mas s'emprovava roba i em demanava quin color li quedava millor a la cara, li remenava la cua sense entendre res (jo els veia iguals) i la deixava contenta. "Quina feinada..." pensava.El que no sabia és que també hi haguessin homes que viuen en blanc i negre, com nosaltres, i que aquesta ceguesa al color fos una malaltia amb un nom molt raro: "acromatòpsia". Tot això ho he descobert acompanyant Oliver Sacks en el seu viatge a
Continua a Viatges
Dijous, 12 de maig
Apunt d'en Broc: "Okupes de capdesetmana"
Poques novetats. Mentre espero amb impaciència la trucada que m'ha de canviar la vida (la dels amos de la gosseta que em van prometre), em passo el dia fent volar coloms. Bé, siguem precisos: em dedico a empaitar a dues tórtores que han triat una branca del meu arbre com a niu. Quan les vaig veure per primera vegada, un divendres d'abril, no vaig bordar ni res perquè les vaig prendre per uns coloms del veïnat...
Però, noi, l'endemà, quan vaig veure la femella allà quieta que no parava de cantar i el mascle amunt i avall amb les branquetes, se'm va pujar la mosca al nas. Allò no era una acampada de cap de setmana sinó una okupació! I què havia de fer jo? Doncs empaitar-les i bordar-les perquè se n'anessin. Les vaig marejar tant que al final van fotre el camp. I bé... ja sé que això no es fa, que em vaig deixar portar per l'instint i que la por a perdre protagonisme em va encegar.
Però aquesta guerra no ha fet més que començar: cada dissabte hi tornen. I aquesta insistència em fa pensar que aquí passa algo raro. Potser vaig equivocat, eh, però per mi que aquesta parelleta ja té niu i s'ha apuntat a la moda dels vols barats i fan turisme de cap de setmana... o que són unes tórtores que passen de la de seva espècie i han triat el meu arbre per veure's d'amagat... I se'm fan les dents llargues, és clar.
Broc nervioset
mas Apunt d'en Broc: "Okupes de capdesetmana"
Poques novetats. Mentre espero amb impaciència la trucada que m'ha de canviar la vida (la dels amos de la gosseta que em van prometre), em passo el dia fent volar coloms. Bé, siguem precisos: em dedico a empaitar a dues tórtores que han triat una branca del meu arbre com a niu. Quan les vaig veure per primera vegada, un divendres d'abril, no vaig bordar ni res perquè les vaig prendre per uns coloms del veïnat...Però, noi, l'endemà, quan vaig veure la femella allà quieta que no parava de cantar i el mascle amunt i avall amb les branquetes, se'm va pujar la mosca al nas. Allò no era una acampada de cap de setmana sinó una okupació! I què havia de fer jo? Doncs empaitar-les i bordar-les perquè se n'anessin. Les vaig marejar tant que al final van fotre el camp. I bé... ja sé que això no es fa, que em vaig deixar portar per l'instint i que la por a perdre protagonisme em va encegar.
Però aquesta guerra no ha fet més que començar: cada dissabte hi tornen. I aquesta insistència em fa pensar que aquí passa algo raro. Potser vaig equivocat, eh, però per mi que aquesta parelleta ja té niu i s'ha apuntat a la moda dels vols barats i fan turisme de cap de setmana... o que són unes tórtores que passen de la de seva espècie i han triat el meu arbre per veure's d'amagat... I se'm fan les dents llargues, és clar.
Broc nervioset
Diumenge, 8 de maig
"Orgànic". Miquel Gil
L’amor és Déu en barca
D’acord, no ens entenem
ni ens sabem estimar,
la por si l’aprofites
es torna cerimònia.
La carta que ara ve
ja la’n puc destapar,
l’amor és ritual,
el ritual és la vida,
la vida anar tirant.
La vida anar tirant,
l’amor és pa amb formatge,
el pa amb formatge és vida,
la vida anar paint.
L’amor és Déu en barca,
la vida és un naufragi
en un got de vi blanc,
l’amor és caure al toll
i trobar-hi l’amor.
Lletra. Enric Casassas.
Del llibre "Desfà els grumolls".
mas "Orgànic". Miquel Gil
L’amor és Déu en barca
D’acord, no ens entenem
ni ens sabem estimar,
la por si l’aprofites
es torna cerimònia.
La carta que ara ve
ja la’n puc destapar,
l’amor és ritual,
el ritual és la vida,
la vida anar tirant.
La vida anar tirant,
l’amor és pa amb formatge,
el pa amb formatge és vida,
la vida anar paint.
L’amor és Déu en barca,
la vida és un naufragi
en un got de vi blanc,
l’amor és caure al toll
i trobar-hi l’amor.
Lletra. Enric Casassas.
Del llibre "Desfà els grumolls".
Dissabte, 7 de maig
Sota la fredor parada d'aquests ulls
Salvador Espriu
A la darrera missa del matí, que començava caminades ja del tot les dues primeres hores de la tarda, el vicari, llegit en llatí l'evangeli del dia (el qual, perquè aquell any hi havia després de Pentecosta vint-i-vuit diumenges, era el del diumenge cinquè després d'Epifania), es tombà de cara als fidels i els torna a llegir, no en neulit rosalbacavà, com uns pocs incorregibles il·lusos sempre i vanament esperaven, sinó en la sobrealimentada llengua oficial del país. Cada diumenge, el vicari, que acostumava a celebrar la missa de dues, havia d'advertir al públic de mantenir-se dempeus, per respecte a la paraula santa que repetiria, però hi havia tothora ingenus que s'asseien de pressa arran de "Per evangelica dicta", disposats a englotir i remuguejar amb placidesa l'homilia, i s'havien de tornar a alçar, davant la caritat severa del vicari, amb un escrúpul de vergonya i una semienriolada confusió. Els astuts i sagaços, que solien ser els assidus parroquians, entre els quals es trobava Esmeragde Càndid Arabia, aguaitaven cada diumenge aquell segon amb una secreta delícia, que no es traslluïa mai, però, en llur capteniment. Restablert l'ordre, el vicari procedia a la nova lliçó, ara sonorosa i força intel·ligible, del fragment sagrat i, quan l'acabava, permetia a l'auditori d'asseure's.
Continua a Cromets llargs
mas Sota la fredor parada d'aquests ulls
Salvador Espriu
A la darrera missa del matí, que començava caminades ja del tot les dues primeres hores de la tarda, el vicari, llegit en llatí l'evangeli del dia (el qual, perquè aquell any hi havia després de Pentecosta vint-i-vuit diumenges, era el del diumenge cinquè després d'Epifania), es tombà de cara als fidels i els torna a llegir, no en neulit rosalbacavà, com uns pocs incorregibles il·lusos sempre i vanament esperaven, sinó en la sobrealimentada llengua oficial del país. Cada diumenge, el vicari, que acostumava a celebrar la missa de dues, havia d'advertir al públic de mantenir-se dempeus, per respecte a la paraula santa que repetiria, però hi havia tothora ingenus que s'asseien de pressa arran de "Per evangelica dicta", disposats a englotir i remuguejar amb placidesa l'homilia, i s'havien de tornar a alçar, davant la caritat severa del vicari, amb un escrúpul de vergonya i una semienriolada confusió. Els astuts i sagaços, que solien ser els assidus parroquians, entre els quals es trobava Esmeragde Càndid Arabia, aguaitaven cada diumenge aquell segon amb una secreta delícia, que no es traslluïa mai, però, en llur capteniment. Restablert l'ordre, el vicari procedia a la nova lliçó, ara sonorosa i força intel·ligible, del fragment sagrat i, quan l'acabava, permetia a l'auditori d'asseure's.Continua a Cromets llargs
Dimarts, 3 de maig
Encarar el temps
Al mal temps, bona cara... o era al revés? Aquest any ho haurà de ser per força: l'hem allargada tant amb el fred, que ja no sabrem quina posar davant la calor que ens espera. El proper hivern ens ho pensarem dues vegades abans de voler penjar etiquetes al fred. Ara toca aguantar amb bona cara, quin remei... perquè l'altra, l'hem gastada abans de temps.
Joan Barril ens avança una predicció metereològica més pessimista a La lenta apocalipsi
mas Encarar el temps
Al mal temps, bona cara... o era al revés? Aquest any ho haurà de ser per força: l'hem allargada tant amb el fred, que ja no sabrem quina posar davant la calor que ens espera. El proper hivern ens ho pensarem dues vegades abans de voler penjar etiquetes al fred. Ara toca aguantar amb bona cara, quin remei... perquè l'altra, l'hem gastada abans de temps. Joan Barril ens avança una predicció metereològica més pessimista a La lenta apocalipsi
Diumenge, 1 de maig
Mails dels mars del sud
Hi ha cartes que encara s'enviïn a l'hora triguen dies, mesos, anys... en arribar. Manuel Vicent n'acaba de rebre una amb quatre mesos de retard: la d'uns amics que vivien a les Nias, Sumatra. Certa o no, aquesta història ens ha despertat el gen aventurer que mai ens abandona i hem decidit anar a donar un cop d'ull virtual al lloc des d'on la van enviar.
La podeu llegir a Mails enviats
mas Mails dels mars del sud
Hi ha cartes que encara s'enviïn a l'hora triguen dies, mesos, anys... en arribar. Manuel Vicent n'acaba de rebre una amb quatre mesos de retard: la d'uns amics que vivien a les Nias, Sumatra. Certa o no, aquesta història ens ha despertat el gen aventurer que mai ens abandona i hem decidit anar a donar un cop d'ull virtual al lloc des d'on la van enviar.La podeu llegir a Mails enviats