Sota la fredor parada d'aquests ulls
Salvador Espriu
A la darrera missa del matí, que començava caminades ja del tot les dues primeres hores de la tarda, el vicari, llegit en llatí l'evangeli del dia (el qual, perquè aquell any hi havia després de Pentecosta vint-i-vuit diumenges, era el del diumenge cinquè després d'Epifania), es tombà de cara als fidels i els torna a llegir, no en neulit rosalbacavà, com uns pocs incorregibles il·lusos sempre i vanament esperaven, sinó en la sobrealimentada llengua oficial del país. Cada diumenge, el vicari, que acostumava a celebrar la missa de dues, havia d'advertir al públic de mantenir-se dempeus, per respecte a la paraula santa que repetiria, però hi havia tothora ingenus que s'asseien de pressa arran de "Per evangelica dicta", disposats a englotir i remuguejar amb placidesa l'homilia, i s'havien de tornar a alçar, davant la caritat severa del vicari, amb un escrúpul de vergonya i una semienriolada confusió. Els astuts i sagaços, que solien ser els assidus parroquians, entre els quals es trobava Esmeragde Càndid Arabia, aguaitaven cada diumenge aquell segon amb una secreta delícia, que no es traslluïa mai, però, en llur capteniment. Restablert l'ordre, el vicari procedia a la nova lliçó, ara sonorosa i força intel·ligible, del fragment sagrat i, quan l'acabava, permetia a l'auditori d'asseure's.Continua a Cromets llargs
