Dissabte, 31 de desembre
Tòquio Blues (Norwegian Wood)
Haruki Murakami
- »Demà rentaré la roba, l'estendré i a les deu aniré a classe. És la classe que faig amb la Midori: Història del Teatre II. Ara estem fent. Eurípides. ¿Li sona, Eurípides? És de l'antiga Grècia. Junt amb Èsquil i Sòfocles, és un dels tres grans noms de la tragèdia grega. Diuen que va morir a Macedònia a causa d'una mossegada de gos, però també hi ha altres versions. A mi m'agrada més Sòfocles, però tot és qüestió de gustos. No sabria dir quin dels dos és millor. »La característica principal de les obres d'Eurípides és que tot es complica tant que els personatges acaben que no saben com sortir-se'n. ¿M'entén? Surten diversos personatges i cadascun té unes circumstàncies, uns motius i unes excuses, i busca la justícia o la felicitat a la seva manera. Per això tots acaben que no saben cap a on tirar. És normal, ¿oi? Per lògica, és impossible que tothom imposi la seva manera de veure la justícia o que tothom trobi la felicitat, i per això s'arriba a una situació caòtica. ¿I sap què passa, llavors? Doncs que apareix un déu i ho ordena tot. Tu vine cap aquí, tu vés cap allà, tu vés-te'n amb aquell, tu espera't aquí, i així. Es com un jutge que ho soluciona tot de cop. Es diu deus ex machina. Eurípides hi recorre sovint, i de fet és l'aspecte en què els crítics no s'acaben de posar d'acord....
Continua a autors tastats
Demà serà un dia ben curiós al primer món i els seus satèl.lits. Demà es faran coses tan estranyes com per exemple menjar cullerades de llenties a mitjanit a Itàlia, empassar-se grans de raïm a Espanya o posar-se calcetes de color vermell perquè se suposa que això donarà sort, almenys a l'entrecuix. Totes aquestes petites cosetes tindran lloc per un fet tan gran com és la posició de la Terra respecte del Sol. El cap d'any no és sinó un fenomen astronòmic. Cada dia, de fet, és cap d'any respecte de l'any anterior. Cada dia hi ha un moment de mort d'un sentiment i de renaixement d'un altre. Cada persona podria, per tant, celebrar en la intimitat de la seva pròpia història la seva festa personal amb tots els honors que consideri convenients i adequats. Però se'ns proposa la nit de demà per passar comptes, per buidar les nostres agendes i per sentir-nos nets i expectants. El cap d'any universal no és sinó la festa del futur...
Ja tenim Nadal a sobre, un any més. Els pessebres ja estan a punt. Les sureres han fet escorça abundant per a les muntanyes, la molsa ha pentinat els seus velluts, el bruc s’ha espigat per fer arbrissons, la farigola s’ha retorçat per convertir-se durant uns dies en olivera mil•lenària, la lleteresa farà una bona palmera. El grèvol i els gallerans s’han omplert de baies per decorar-lo. Sí, la farina ja neva les muntanyes, el paper de plata arrugat s’ha tornat rierol. En un embassament, la masovera pica la roba amb la pala de fusta sobre una pedra plana. Una oca s’hi remulla, solitària. Pel camí de serradures van uns pastors. Uns altres fan la berenada en un racó, mentre un dimoni escuat els importuna. Dalt d’una carena, lluny, els tres camells reials s’acosten lentament. I, és clar, allà sota una penya n’és nat el Jesuset, nuet, nuet. Sant Josep, palplantat, barrina. La Mare de Déu vetlla el bressol. El bou i la mula alenen incansables per escalfar les blanques manetes del Nen que, petites com són, tremolen. Un àngel penjat d’un fil diu: Gloria in excelsis Deo. I hi ha una filadora, i hi ha cabretes i xaiets que pasturen i gallines ponedores darrere un mur herbós, i un mas entre pallers de bona companyia i, en curta rodalia, bosquet i blat i vinya i un marge amb tres pollancs. I, arrecerat en un racó, amb el darrere ben protegit per una bardissa, el caganer...
Haurien de ser uns dies normals, potser una mica més freds, però dies posats al cap i a la fi a disposició de la gent. Dies que tindrien el seu sentit pel fet imprevist, per l'alegria d'un retrobament, per la recuperació dels petons o per una liquidació inesperada. I, no obstant, hem entrat en els últims dies de la nostra vida. Almenys així ens comportem. Has de comprar, has de guardar, has de preveure, t'has de trobar i t'has d'acomiadar amb l'efusió dels viatges transatlàntics. La majoria dels ciutadans solen sopar o dinar cada dia, però el sopar de la nit de Nadal o el dinar de Nadal posen a prova els serveis de protocol de les famílies. ¿Qui vindrà? ¿Com i on s'asseuran? El menú, per descomptat. Hi ha famílies que tenen les gambes congelades des de fa un parell de mesos i cada vegada que obren el congelador s'hi troben els crustacis, aterrits, preguntant-se quan arribarà la seva segona mort... 
Luigi Boccherini , 
Algunos movimientos que ejecuta Ronaldinho en el campo los he visto a menudo en los reportajes del National Geographic: así corren los guepardos cuando cazan. Los grandes felinos tienen una cola larga y musculosa que les sirve de timón basculante en la persecución de la presa. Antes de entregarse a sus garras la gacela efectúa toda clase de quiebros y alguno de ellos acabaría echando a rodar por la pradera el cuerpo del guepardo si éste no usara el rabo como instrumento para ceñir su fulgurante velocidad a los resortes eléctricos que le marca la presa...
M'han mort la meva Albertine
Vaig passar per sota del salze, vaig arribar a l'estesa dels créixens i em vaig agenollar ran de l'estany. Tenia, com sempre, les granotes al meu voltant. Sortien quan jo arribava, s'acostaven botent i, de seguida que començava a pentinar-me, les més dolentes em tocaven la faldilla vermella guarnida amb cinc trenetes o m'estiraven el fistó dels enagos plens de farbalans i de sacsons. I l'aigua s'anava fent trista i els arbres que s'enfilaven cap a dalt del turó es tornaven negres a poc a poc. Però aquell dia les granotes es van ficar a l'aigua d'un bot i el mirall de l'estany va fer-se miques i quan l'aigua va tornar a ser llisa vaig veure la cara d'ell al costat de la meva com si des de l'altra banda dues ombres m'estiguessin mirant. I perquè no semblés que estava espantada, em vaig alçar sense dir res, em vaig posar a caminar per l'herba amb molta calma i així que vaig sentir que em seguia vaig mirar enrera i em vaig aturar. Tot estava quiet i el cel ja tenia una vora esquitxada d'estrelles....
Por fin el Ayuntamiento de Barcelona ha captado el profundo malestar de los ciudadanos. Por fin, en el belén que todos los años se monta en la plaza de Sant Jaume se prohibirá la figura del caganer. El motivo es extraordinario. Resulta que el caganer es incívico. Sí. Los ciudadanos somos tontos y no distinguimos realidad y ficción, por lo que, si vemos una figura defecante del siglo XVIII, nos lanzamos a la calle y nos convertimos en cagones en serie. De hecho, si vamos al cine a ver una de Tarzán nos entran una ganas tremendas de aullar en taparrabos. (Por suerte, Barcelona es moderna y las ordenanzas municipales no prohíben el nudismo). Vamos, que está muy bien que se termine con una muestra más de la intolerable coñita catalana. Se armó el belén, que diría el inefable Paco Martínez Soria...
Mirar fotografies antigues és una activitat que és preferible realitzar en la més estricta intimitat. Ens porta records i ens aboca a l'abisme del que èrem i volíem ser... i no som. Mentre ens mirem, ens reconeixem i desconeixem en silenci. I acabem preguntant-nos qui és més autèntic: el nen que vam deixar enrera o l'adult que ens acompanya.