Distància
Camina deixant enrera les cases i la gent. Les passes la condueixen per una sendera tallada pels camps de blat. S'hi endinsa d'esma, no té pressa. El capvespre l'envolta i l'atura. El temps també s'atura. Veus i rialles conegudes li arriben de lluny, perdudes, i barrejades amb el cric-cric dels grills. Mira endavant i veu com el groc de blat i blau del cel li fan senyals i la criden. Passen els minuts i no es vol moure. Continua allà plantada, amb la mirada abocada a l'infinit, i deixant que l'aire calent de l'estiu li llepi la pell. Passen més minuts i les veus li arriben en forma de crits. "Que no véns?" "Vinga que es fa tard". Fa veure que no les sent. Mira endavant i pensa que agafaria aquests instants i se'ls enduria per sempre. I està temptada de no tornar. Continuaria deixant-se acaronar per l'aire fins a convertir-se en una taca més d'aquell paisatge.
