Mail no enviat: "Un febrer amb comodins"
Hola, hola, hola (o "elis, elis, elis). Fa dies que nevo amb ganes i com a comiat he decidit acostar-me a la costa. Els ho havia promès. Ja estaven farts de veure-la només a la tele. I dit i fet, m'he llevat amb el vestit de sol i al migdia me l'he tret. Unes volves aquí i allà, i tots contents. Sóc un més escuat i diferent ( paraules de març passat), i fins fa poc amb complexe d'inferioritat. Però ja he dit prou. Els altres mesos m'han abocat els seus excedents polítics pensant que els enterraria. ¿I què he fet jo? doncs posar-me la cara de bufó, mirar-me'ls amb una cara nova i decidir que el joc continua i que aquí no s'enterra res. Demà ensenyaré les meves cartes al març perquè les posi sobre la taula del 14. Compto que, amb els comodins que amago, segur que els sorpendré.
L'agulla s'acosta al foc i, al contacte amb la flama, s'escalfa i s'ennegreix. Una mà ferma l'adreça, roent, al lòbul de l'orella, que l'espera amatent. En arribar, sent que la carn s'estremeix amb la fiblada del ferro i que, trèmula i valenta, cedeix. Tot seguit la travessa fent lliscar suament el fil oliós que porta enfilat, i surt. I quan és fora, deixa penjada una arrecada de cotó com a 
Novetats. Avui , mentre jugava a empaitar els coloms del parc, els he trobat més esvalotats de compte. I no per culpa meva, que no m’han fet ni cas. Estan espantats perquè els responsables de sanitat els volen reduir l'espècie posant-los un producte esterilitzant al pinso. Diuen que els que en mengin no faran ous. I que ells rai, perquè ja tenen les molles de pa que els tiren les velletes i els entrepans que llencen els nens, que els que rebran seran els que viuen a les zones turístiques i monumentals.
Des que el pobre Marco va viatjar tot solet dels Apenins als Andes per buscar la seva mare, que no patíem tants ensurts . Ara aquest viatge no l'ha fet un nen, sinó un llop. Un llop solitari que, obeint la crida de la natura, ha decidit deixar les seves serres 
en deconstrucció 
Tothom que ha vist 
Estem afònics i no podem forçar el color 
Ara que que tinc la mas distreta amb les sabates a munt i avall, aprofitaré per tafanejar els cromets i per queixar-me una mica. Tic fart de sabatilles que no són per rosegar, però si vull escriure m'he de calçar les potes. També porto un encàrrec: penjar aquest post-anunci de les 
Avui estreno un disseny de pàgina nou. És un regal. I faig com aquell qui estrena les seves primeres sabates de taló, les miro i remiro perquè m'agraden i em fan més alta. I quan me les poso, procuro anar ben dreta per no entrebancar-me.
Dutxes, banyeres i rentamans són les espais que visitem per desfer-nos de la brutícia i de la suor que ens molesten o de la calor que ens crema. L'aigua s'ho endú tot. I quan sortim, diem que ens sentim com nous, com una persona nova. I així fins la propera. Però el que no tenim encara és un espai on netejar-nos per dintre ni cap aigua màgica que ens transformi en la persona de qui parla Vicent Verdú a 
Rescatar uns records que li serveixen d'escenari, dormir 16 hores i llegir i rellegir una única història, són les úniques activitats amb què fa passar el temps el protagonista de l'estrany d'Albert Camus quan és a la presó. Al començament se't fa estrany llegir el que diu, però en acabar el conte tot et queda clar... continua a 
Una alternativa als menús tradicionals que pensa en el destí final dels productes. I no parlo de ara de budells i de sistemes d'evacuació que tots sabem, sinó de com podem fer que el nostre cos els recicli. Tot s'aprofita i el que no mata, engreixa. I qui menja segons què pot convertir el seu cos en un hortet autosuficient per als temps de crisi. Vicent Verdú ens dóna tots els detalls d'aquesta nova recepta a 
Ja podem començar a oblidar-nos de l'expressió:"No giris la cara, que t'estic parlant". Millor no dir-la, perquè, segons