|
cromets
|
|
Cromet 44. Sèrie: com ser adolescent i no morir en l'intent...
mas ¿Mare, a quina hora podré tornar demà? Perquè ja estic fins als nassos que sempre et facis pregar tant... Ja saps que he de trucar a totes aquelles per posar-nos d'acord en qui ens ve a buscar, i que si no ho faig avui demà se'ns tirarà el temps a sobre. No cal que ara em facis morros per la roba que m'he comprat , eh! Que en el teu temps no es portés això d'anar a les festes de cap d'any i que t'haguessis de quedar a casa no vol dir que jo no ho pugi fer. Tu em vas prometre que quan tingués setze anys sortiria per cap d'any, i, encara que em faltin uns mesos, aquest any ja em toca. Ja he vist la cara que has fet en veure el modelet que m'he comprat..., ja, ja, que encara que no hagis dit res, ja he vist que no t'agradava, com sempre... Però, quina mania li tens tu als tops, a veure, quan creus que podré lluir-los millor, dona? doncs ara i no quan tingui vint anys, que ja seré una vella! Totes les de la colla ens l'hem comprat semblant, així ens sentirem més acompanyades i no ens perdrem enmig d'aquell merder de gent. El meu és blanc amb una gasa negra per sobre. Si veiessis com mola! No pateixis , que no marca tant com el de l'estiu. Que no!! Que aquest és del Mango.. i allà ja saps que tenen bon gust. A més, jo no sóc l'única que em poso el que vull eh.. que en això he sortit a tu, només que amb gustos diferents. Que no te'n recordes quan em vas explicar que la iaia t'havia amagat aquella faldillla de hippie tan xula que t'havies fet ? Aquella que et vas fer un estiu amb uns pantalons texans vells i que vas tallar i vas cosir a mà. Que quina feinada i punxades que et devies fer, noia! Vas dir que havies tallat les costures i afegit uns tacons triangulars per ajuntar els camals i que de pantalò texà passés a faldilla texana. Que xula que devia ser! Original del tot, modelo unico , no com aquestes que es veuen ara als aparadors tan ben cosidetes... No deies que quan la iaia va tornar de vacances i et va veure amb aquell modelet li va agafar un susto de mort, ella que cosia tan bé i que us feia sempre la roba copiant els models de les revistes? Apa mare, que el que tu li vas fer a la iaia no crec que ho hagi fet jo mai , eh! Mira que fer-li pagar la faldilla que et va amagar! Quins nassos que vas tenir! Que la pobra encara m'ho explica de tant en tant quan li vaig a plorar perquè em renyes..., i la pobra deia que te la va amagar per la vergonya que li feia de veure sortissis al carrer amb aquella robota, que se li trencava al cor, i per això un dia la va agafar i va dir que l'havia llençat. Apa, quin geni que gastava la iaia també... que en aquella casa devieu estar distrets tots, jaja. Ara, el més bo és quan em va dir el final de l'episodi de la faldilla, que boooo!. Tu que li dius, si me l'has llençada , me la pagues, que els texans eren meus i la feina de confecció també.. uff, la cara que va posar la iaia, tu! Que va donar-te tres-centes pessetes pel treballet. No, si no et critico , ehh , que jo hagués fet el mateix. Ara, el final de la història si que té tela. Ja saps que la iaia no te l'havia llençat?( es veu que tenia por que tu t'esveressis massa), nomes l'havia amagada... Però quan tu la vas tornar a trobar un any després ja t'havia passat la ceba d'anar vestida d'aquella manera. Vinga dona, pensa, pensa... no és millor que vagi ben maca a la festa? Que ara la gent es posa el que més bé li queda, i no vull ser diferent jo.. A més, m'agrada. A les quatre de la matinada? Apa, nena, que seré la ventafocs de la festa... uff, ja sé que és primer any, ho sé, però per què sempre em feu tornar a l'hora dels contes? Jo no en vull ser de ventafocs i que la gent em digui en marxar que si ja tinc la carrossa a punt.. Bé, per aquest any, passi; però, quan arribi el 2003, no m'espereu fins l'hora d'esmorzar, això ho tinc clar. Ahh , i d'allò de que no em puc fer el piercing al nas i que me'n posi un de pega n'hem de parlar en serio , ehh. mas Cromet 43.
mas ¿Què és això dels xats? ¿Una nova llanterna màgica, com els inicis del cinematògraf? ummm, potser, potser. Apageu els llums que la funció comença:-) mas Cromet 42. Sèrie "el meu xat" El primer cop que vaig entrar a un xat em vaig fer dir Voll. M’estava prenent una voll ben freda (bona!!) i em va semblar molt descriptiu.... recordo que per acabar d’arrodonir el nick vaig omplir el perfil amb un “damm”. Fa molt temps d’això però ho recordo com una decisió important.... tots els meus noms posteriors s’hi han referit d’una manera o d’un altra. Em venen al cap ara els vells amics d’aleshores, amb ells vaig aprendre a escriure depressa, a reflectir en un segon el que pensava (i no tenir aquella sensació de “cony, ja ho han posat”, “cony, i ara què dic, fa 10 minuts que no parlo”.... ) em van ensenyar a expresar per escrit allò que sentia: aquell “ummmm” de dubte o d’interès, o bé el “jajaja” tant socorredor. Què fariam si no puguessim riure als xats? Li vaig agafar gust a buscar maneres d’expressar el que sentia per aquí... a fer saber als meus amics quan estava constipat o content o si tenia un dia d’aquells on només vols que t’escoltin una mica. Quan vaig descobrir vilaweb vaig decidir canviar de personalitat, “Joan Valdès, cafeter del Lluçanès”, va ser la prova de foc. M’agrada provar noves pells, i amb aquesta m’hi vaig sentir com a casa. La meva plantació cafetera vora Prats em va donar moltes satisfaccions. On deu parar l’Estranya? Recordes els moniatos i els panellets de Ca la Rosa, Estranya? M’agraden els xats per això, perquè no acabes de perdre mai ningú... ens reencarnem aquí, un nou nick, una nova pell: una nova pell, una nova persona. Tots podem ser tot aquí. Eehhhhh! Tumbet, recordes la carn al tumbet? Volta i volta. Quants cops he volgut tornar a dir-t’ho!! Uff, us en explicaria una colla d’aquestes! Però et vas provant nous noms i oblidant els antics, redescobreixes de nou i, moltes vegades, els coneguts t’ensumen... saben que hi ha de familiar en tu i també ells et troben de nou i més net. A voltes, ens refem en el nick d’un poeta oblidat, altres en terra, aire i fum però, sempre, sempre, hi som nosaltres en el fons, expectants, mirant amb els ulls ben oberts com fa pampallugues el cursor. He estimat molt per aquí. Homes i dones. Me’ls he estimat i m’he sentit correspost. He sentit la necessitat d’escriure allò que em bullia al cor en un mail, l’ansietat de llegir la resposta a les meves paraules, la tristesa de no trobar res al meu calaix (el nostre calaix, oi Perfi?). He notat a la pell l’angoixa de no poder connectar una nit i m’he cremat les parpelles parlant fins la matinada. Matinades d’estiu que ja clarejaven quan em posava al llit, amb el cap ple de paraules i la sensació de tenir ales als peus. M’he passat moltes nits ballant... buscant el perquè de tot plegat, intentant esbrinar el sentit d’aquesta excitació, volent entendre com es pot percebre tant intensament a través d’una pantalla. És un plaer immens poder gaudir de tot això només prement una tecla. Com diu la meva amiga dels cromets, és com una pel.lícula, esculls el títol, el personatge i canvies l’argument al teu gust. He conegut cervells molt interessants fent cafès al clàssic i ànimes plenes emmatollat a muntanyisme. Sóc amic d’addictes compulsius, jugadores impenitents, petonejadores sublims (ohh! Grany!!), bandarres de passat immaculat, somiatruites, mestres d’escola perdonavides, vampireses mestresses de casa, oficinistes calents i banquers que et roben el cor. M’agrada aquesta finestra que s’obre i que em deixa respirar aire nou, omplir-me els pulmons i bufar-lo als vostres privats. Ens trobem per aquí. Rogermas i les flors. Cromet 41. Comença una nova partida de cromets . Si voleu participar-hi, podeu enviar cromets que puguin formar par de les següets sèries:
mas a) Dinars de Nadal: la família ens acompanya:-) b) Professors que m'ha marcar en la vida.... c) Com estic vivint la meva experiència als xats i a Internet, e-mails.... ( les noves formes de relació que s'estan creant) d) Com ser adolescent i no morir en l'intent ... Podeu escriure el que volgueu sobre altres temes, ehh! que el que es tracta és que cadascú tiri el cromet que té sobre la taula i no importa el tema. Mas:-) Cromet 37. cromet de diumenge, pel.lícules que també juguen als cromets. Comentari a la darrera pel.lícula pertanyent a l'estètica del grup Dogma. Com que n'he vist unes quantes i m'agraden ( sobretot Celebration, no us la perdeu) penso que val la pena que faci comanyia als altres cromets. Un cromet amb imatges sempre permet visualitzar el que nosaltres estem fent a través d'aquestes fotos fixes. La propera vegada, o avui si tinc temps, aquests cromets arreplegats de la premsa escrita barcelonina els traduiré al català, posant uns noteta que ho indiqui, ok? No vull, que pel fet de copiar-los de l'original castellà, no puguem llegir crítica cinematogràfica en català. Per tant no us estireu els cabells, eh! que això té una solució ràpida. No farem allò que li han fet al Pobre Harry Poter, que ha de parlar-nos a través de subtítols, no senyor!. Aquí, els articles de la premsa editada a Barcelona sortiran en la llengua que els pertoca. Mas Un Dogma de risa LLUÍS BONET MOJICA ITALIANO PARA PRINCIPIANTES Dirección y guión: Lone Scherfig Intérpretes: Anders W. Berthelsen, Peter Gantzler, Lars Kaalund Fotografía: Jorgen Johansson Producción: Ib Tardini. Dinamarca, 2000. T.O.: "Italiensk for begyndere". D.: 108 minutos El voto de castidad fílmica que Lars von Trier y su joven pupilo Thomas Vinterberg se sacaron de la manga en 1995, el llamado decálogo Dogma, ya cuenta con su primera representante femenina. En "Italiano para principiantes", la directora Lone Scherfig, de 42 años, consigue la proeza de reconciliar el Dogma con la risa. Y, proeza aún mayor, transforma en sensible comedia coral los encuentros, desencuentros y avatares de una serie de personajes vapuleados por la vida. Todos sobrellevan frustraciones y desengaños. La galería resulta particularmente atroz. De un joven pastor luterano, destinado a una parroquia cuyo antiguo y enloquecido párroco se niega a abandonar, pasando por una ex gloria del fútbol local que ahora regenta (bueno, en realidad casi insulta a los heroicos clientes) el bar del estadio que un día presenció sus triunfos. El elenco se completa con dos mujeres que descubrirán lazos que ni presumían, así como el timorato conserje del hotel donde provisionalmente se aloja el pastor, que en las funciones religiosas luce la consabida gorguera que ya llevaban los severos clérigos de las películas de Dreyer. Que el pastor se haga amigo del mencionado conserje timorato (creación que le valió a Peter Gantzler el premio al mejor actor en la Semana de Valladolid, donde "Italiano para principiantes" obtuvo la Espiga de Oro), propicia que éste le confiese su amor secreto por una camarera. Ella es la única italiana verdadera que transita por esta función sobre solitarios en búsqueda de sí mismos y de un alma gemela. Tan variopinto grupo coincide en un cursillo de italiano donde exorcizan sus demonios interiores y fraguan una relación que será decisiva para cada uno de ellos. Ha reconocido Lone Scherfig que dejó amplio margen de libertad a sus actores, quienes pudieron modificar diálogos e introducir variaciones en el comportamiento de unos personajes que, tal vez por eso, se revelan tremendamente humanos, próximos y auténticos. Con notoria sutileza y una aparente facilidad, que en realidad encubre un laborioso proceso creativo, Lone Scherfig transforma en comedia, narrada con tono directo y aparentemente simple, un tremebundo catálogo de desgracias, carencias afectivas y soledades. Que, sin embargo, esta película suscite nuestra sonrisa cómplice, revela el talento de una cineasta capaz de observar la vida como realmente es: una mezcla de humor, drama, derrota e ínfimas victorias. _________________________________________________________________________________________________________ Cromet 34.
mas Quan un gos apareix a la teva vida ( de gos a gos) Estimat Ausias, en resposta al teu e-mail, avui he pensat que ja era l’hora d’explicar-te una mica quina ha estat la meva vida a casa de la Mas&Company. La meva arribada a la llar on visc va estar precedida d’un cert rembombori. Es veu que els nens de la casa sempre havien volgut un gos, i sempre el demanaven als seus pares. L’amo ja m’hagués agafat fa anys, a mi o a un altre de la meva raça, que es veu que ell ja havia estat mig amo del de la seva àvia i li n’havien quedat sempre ganes de tenir-ne un altre. Però la Mas... uff... aquesta.. es veu que no en volia saber res de gossos perquè des que era petita sempre ens havia tingut por, i,a més, feia uns anys que un gos d’atura l' havia mossegat a la cama. O sigui, que jo ho tenia molt negre. Pel que vaig saber més tard, quan vam néixer els meus germans i jo ( en total 11 de vius i un que va passar a milor vida), la germana petita de la mas va convidar els seus nebots a veure el goig que feiem tots nosaltres. Només arribar, els va dir que triessin el que més els agradava. I aquest vaig ser jo. Amb aquest caramel a la boca, van donar la bona nova als seus pares. LLavors se les van tenir. Estaven 3 a 1. La Mas tenia por que, en comptes de voler-me quedar al pati, em fes l'amo de la casa ( que és el que ha passat) i en paraules d'ella ho embrutés tot. A més, no sé què deia que ja havia criat uns fills i que ara només li'n faltava un altre. Es veu que li espantava el fet que em posés malalt (que me n'he posat moltes vegades). I ella, que és molt patidora, no volia patir més. Al final, però, va cedir. No em vaig instal.lar de seguida a casa. Primer, els meus germans i jo vam passar uns quinze dies en una casa al camp que tenen els meus amos. Allà ens la campàvem feliços i els meus germans esperaven que algú llegís els anuncis que havien distribuït per algunes botigues, on es deia "es regalen gossos d'atura". En acabar les vacances, només quedava una gosseta per col.locar. I els meus amos ja es veien amb dos gossos a casa. Però la Mas, que sempre té unes idees molt rares, va dir que abans provarien de portar-la al mercat dels dissabtes per veure si una ànima caritativa es compadia d'ella. La nena va fer un cartell molt maco ( que encara és penjat a la nevera ) com a reclam. A mi em van deixar sol a la casa i ells se'n van anar a mercat. La Mas i la nena es van instal.lar en un racó de la plaça.Van posar la meva germaneta dins un carret de la compra d’aquells de reixes i, de tant en tant, la posaven al terra perquè fes les seves gràcies. Van penjar el cartellet que deia "Sóc una gosseta barreja de gos d'atura. Tinc un mes d'edat, busco casa. Si hi ha algú interessat truqui..... Em fareu molt feliç si us quedeu amb mi. Bé, després d’una hora d’espectacle, que ja semblaven en Marco i el seu mico Amedio, i mentre el meu amo i el seu fill voltaven fent el despistat per la plaça ( morts de vergonya, em va dir a mi la Mas), una família es va entendrir i es va quedar amb la meva germaneta. Quan van tornar al migdia, estaven tots una mica tristois ( pel que es veu ja es feien la idea que en seríem dos), però de seguida van pensar que havien fet sort. Perquè dos..., uff, hagués estat una feinada de ca l'ample. La meva vida a partir de llavors ja te l'imagines. El rei de la casa vaig ser. Igual que si haguessin tingut un nen petit: vacunes, nits sense dormir (perquè jo plorava molt), els primers refredats, torçades de peu, i una operació a la poteta. Crec que vaig anar tantes vegades al metge com els nens de la casa. Fins i tot, quan em van posar el xip d'identitat, com que jo no volia que em puxessin, el veterinari per poc ens identifica la Mas de per vida, que jo em vaig decantar quan vaig veure allò... Ja veus Ausias que he fet molta sort. Tinc un amo que m'estima molt, els nois em treuen a l'hores que em toca i la Mas, gràcies a mi, ha après a estimar els gossos. Què més puc desitjar ja en aquesta vida? Ummm, tu ja saps el que desitjo. No sé a què esperen aquests, que aquest estiu faré ja quatre anys! Tu creus que em portaran aviat amb alguna gosseta a fer el que he de fer? Jo, per si de cas, tinc ben guardatet a la meva caseta l'e-mail que em vas enviar, on m'explicaves com t’ho vas fer tu quan el teu amo et va perdre un dia de vista i vas despertar a la vida. Escriu quan et vingui de gust, ja saps que m'agrada llegir-te :-) Broc, el gos de la Mas __________________________________________________________________________________________________ Cromet 33. Sèrie PROSES POÈTIQUES Cromets guanyats a un jove que va assabentar-se de l'existència del joc dels cromets d'una manera indirecta. En aquest cas, a través d'un privat literari amb una amiga del xat. Els trobareu a la capseta dels cromets guanyats Mas:-) Plor d’amor Nit fosca, tenebrosa. És tard, fa estona que els pares dormen. Fora, al carrer, no para de ploure. Un fi però intens mantell d’aigua impedeix que pugui veure, com ... y el rumor volvió al cielo Las siete y media de la tarde. El sol se oculta tras las montañas y deja paso a una noche que promete. Sí, esta noche soñaré contigo. Después de un largo día de sol, el frío se mete en mi cuerpo y casi vence al cálido recuerdo que tengo de ti. ..... Cromet 21. Emma Bovary descobreix de què va això dels xats
mas Enviat per un personatge famós a qui hagués agradat viure en la nostra època. Es veu que algú li ha anat amb la història que la seva vida hagués pogut ser una altra si hagués disposat de la possibilitat de connectar-se als xats. Qui sap si les seves intervencions als generals li haurien permès de trobar unes relacions més enriquidores de les que va tenir.... Jo crec que ella hagués estat la reina dels privats:-) Mas Madame Bovary par Gustave Flaubert vu par Charles Baudelaire En somme, cette femme est vraiment grande, elle est surtout pitoyable, et malgré la dureté systématique de l'auteur, qui a fait tous ses efforts pour être absent de son oeuvre et pour jouer la fonction d'un montreur de marionnettes, toutes les femmes intellectuelles lui sauront gré d'avoir élevé la femelle à une si haute puissance, si loin de l'animal pur et si près de l'homme idéal, et de l'avoir fait participer à ce double caractère de calcul et de rêverie qui constitue l'être parfait. On dit que madame Bovary est ridicule. En effet, la voilà, tantôt prenant pour un héros de Walter Scott une espèce de monsieur, - dirai-je même un gentilhomme campagnard ? - vêtu de gilets de chasse et de toilettes contrastées ! et maintenant, la voici amoureuse d'un petit clerc de notaire ( qui ne sait même pas commettre une action dangereuse pour sa maîtresse), et finalement la pauvre épuisée, la bizarre Pasiphaé, reléguée dans l'étroite enceinte d'un village, poursuit l'idéal à travers les bastringues et les estaminets de la préfecture : - qu'importe ? disons-le, avouons-le, c'est un César à Carpentras : elle poursuit l'Idéal Reflexions d’Emma Bovary després de tenir notícia que existien “els xats” L’altre dia algú em va fer saber a través del seus pensaments que si jo hagués pogut entrar en un xat no hagués decidit mai prendre’m l’arsènic que em va dur a l’altre món. Aquest dies he estat pensant en aixó. Li he donat voltes i més voltes. Fins i tot he tingut alguna que altra conversa amb Gustave Flaubert, el meu creador. Tant ell com jo estem d’acord que mai no hagués passat a la posteritat sense aquest final tràgic. Ell em coneix i sap que jo sempre he preferit tenir un breu instant de glòria a la rutina que em va deparar la vida al camp al costat de Charles. Recordeu com vaig disfrutar aquella nit màgica del ball, quan em va treure a ballar aquell marquès. Aquell moment em va marcar la vida. Jo sempre havia conegut aquest món de fastuositat i plaers a través de les lectures que havia fet de joveneta al convent. La tirada ja la tenia. Jo volia ser com una d’aquelles heroïnes romàntiques que, a banda d’esperar el seu enamorat, tenien la possibilitat de triar-lo. Mentre ballava el vals, vaig sentir que jo n’era a la fi la protagonista. A partir d’aquell moment vaig decidir que, d’alguna manera o altra, el destí s’havia equivocat amb mi. Que em volia fer representar un paper per al qual jo no havia nascut. Ja coneixeu tots les meves aventures amoroses amb els dos amants que vaig tenir, Leon i Rodolphe. Era al màxim que podia aspirar en aquells moments. El preu que vaig haver de pagar, també el sabeu. Una dona casada, sense independència econòmica només tenia la sortida que vaig tenir jo, enganyar el meu home, malbaratar el patrimoni familiar per satisfer els meus desitjos. La ruïna econòmica va ser, doncs, el que va posar fi al petit món de felicitat que m’havia creat. Veure com els meus acreedors eren capaços de deixar-nos en la ruïna, va ser superior al que jo podia suportar. El suïcidi va ser, doncs, un acte de creació. La meva darrera actuació. Ja sabeu que això va permetre que totes les forces vives del poble m’homenatgessin. Com una heroïna, vaja. A més, en els moments finals, encara vaig tenir temps de reconciliar-me amb el meu home. Que sempre queda bé això com a final de qualsevol melodrama. Tots van plorar. I van sentir que amb la meva desaparició també desapareixia allò que donava un toc de distinció a la seva comunitat. Els vaig fer famosos i em vaig fer famosa jo. Què hauria passat si hagués disposat d’un ordinador? Si hagués tingut l’oportunitat de comunicar-me amb altra gent que tenia il.lusions semblants? Ummm, doncs, molt fàcil: no m’hauria hagut d’empenyorar i no m’hauria arruïnat. Hauria pogut viatjar a través de les paraules, sommiar a través dels e-mails, conèixer molta gent sabent per endavant el que pretenien. I, sobretot, hauria creat el meu personatge sense la por de veure’m criticada per ningú. Vaja, que no hauria necessitat de l’ajuda de Flaubert per existir ni ser famosa. Hauria disposat de tots els moments de glòria que hagués volgut i els hauria compartit amb tots els que tenien la mateixa necessitat de modelar i transformar les seves vides. Sí, té raó, qui m’ha fet arribar els seus pensaments “ si hagués entrat a un xat no m’hagués suïcidat, cada dia hauria pogut ballar aquell vals". Emma. B. |
||