A la casa dels Oblonski tot anava de capgirell. La muller, assabentada que el marit estava en relacions amb la institutriu francesa que havien tingut, li havia declarat que no podia viure amb ell sota un mateix sostre. Aquesta situació, que ja feia tres dies que durava, esdevenia dolorosament feixuga no solament a marit i muller, sinó a tots els membres de la família i a la gent de la casa. Tots ells experimentaven la sensació que llur vida comuna no tenia cap sentit i que estaven menys lligats entre ells que les persones que es troben accidentalment en un hostal qualsevol. La muller no sortia dels seus apartaments; al marit, ja feia tres dies que no el veien; els nens corrien per tota la casa com si s'haguessin perdut; l'anglesa s'havia barallat amb la majordoma i havia escrit una carta a una amiga demanant-li que li cerquès un altre lloc; el cuiner ja era fora des del dia abans a l'hora de dinar; la cuinera negra i el cotxer havien demanat el compte.
continua a autors tastats
21.1.13
1.7.12
Un lugar donde vivir
Gustavo Martín Garzo. El País/1-7-2012.
“¿En qué libro te gustaría vivir?”, tal es la pregunta que, a través de Winston Manrique, este periódico ha hecho a un grupo de escritores durante la Feria de Libro de Madrid. Es una pregunta compleja, pues suele ocurrir que los libros que más nos gustan no sean demasiado aconsejables para vivir en ellos. Los dolorosos cuentos de Katherine Mansfield, las inquietantes parábolas de Franz Kafka, las oscuras historias de William Faulkner, son algunos de los textos indiscutibles de la literatura reciente y sin embargo ¿por qué habríamos de elegirlos para vivir en sus páginas si en ellos sólo hay tristeza, angustia y dolor? Augusto Monterroso recogió en su Antología del cuento triste una selección de los cuentos más tristes de la literatura occidental del pasado siglo. Y para justificarse escribió en su prólogo: “Si es verdad que un buen cuento se concentra toda la vida y si la vida es triste, un buen cuento será siempre un cuento triste”.
continua aquí
Gustavo Martín Garzo. El País/1-7-2012.
continua aquí
7.6.12
6.6.12
Ray Bradbury: "Les cròniques marcianes"
Ray Bradbury: "Les cròniques marcianes"
Ray Bradbury( 22 d'agost del 1920/ 6 de juny del 2012)
Desembre del 2001. ELS COLONS
Desembre del 2001. ELS COLONS
Els homes de la Terra van venir a Mart. Van venir-hi perquè tenien por o perquè no en tenien pas, perquè eren feliços o perquè no ho eren gens, perquè se sentien com els Pelegrins o perquè no s'hi sentien mica. Cada home tria el seu motiu. Abandonaven esposes dolentes, feines dolentes o ciutats dolentes. Venien a trobar alguna cosa, per abandonar-ne alguna altra o per obtenir-ne una altra encara. Venien per desenterrar alguna cosa, per enterrar-ne una altra o per plantar-ne encara una altra encara. Venien amb somnis petits o grossos, o sense cap somni. Des de cartells a quatre tintes, un dit del govern assenyalava tothom, a totes les ciutats: AL CEL HI HA FEINA PER A VÓS: ¡VENIU A MART! Els homes es van llançar enlaire. Pocs al principi - uns quaranta-, perquè, fins i tot abans que el coet sortís cap a l'espai, molts ja se sentien a dins la gran malaltia. La malaltia s'anomena Solitud i es manifesta quan veieu el vostre poble nadiu fer-se petit a la mida d'un puny i, tot seguit, de la mida d'una llimona i, tot seguit, de la mida d'un cap d'agulla, per esvanir-se en acabat enmig del deixant de foc... Sentiu com si mai no haguéssiu nascut, com si mai no hagués existit el poble on vau néixer, com si no fóssiu enlloc, envoltat d'espai, res de familiar, només altres homes estranys... I, quan l'estat d'Illinois, Iowa, Missouri o Montana us desapareix enmig de mars de núvols i, encara més, quan els Estats Units s'encongeixen fins a convertir-se en una illa boirosa i tot el planeta Terra es converteix en una llardosa pilota de beisbol llançada ben lluny, us sentiu infinitament sols, fent tombs pels prats de l'espai, de camí cap a un lloc que no podeu ni imaginar. No era estrany, doncs, que al començament emigressin pocs homes. El nombre, però, va anar creixent constantment, en relació directa amb el nombre de terrícoles que ja eren a Mart. Com més serien, més bé s'ho passarien. Els primers, però, van haver d'espavilar-se solets...
15.4.12
17.2.11
Dijous, 17 de febrer
Jordi Llovet. "Ordinadors? No, gràcies"
La consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, ha aixecat una enorme polseguera a causa de la decisió d'aturar, preventivament, la implantació d'ordinadors portàtils a les aules de primària i secundària del país. Aquesta implantació va ser una iniciativa del govern d'entesa, si no directament del conseller Maragall, el qual, possiblement, va quedar enlluernat per la disposició d'abast "estatal" dictada pel ministre del ram, seguint ell mateix una idea genial —com totes, impremeditada— del president del govern, José Luis Rodríguez, el qual, encara amb més alta possibilitat, va deixar-se ensibornar pel col.lectiu de pedagogs que governen arreu del país: sens dubte la generació de pedagogs més ineficaç i indocte que ha tingut Espanya als darrers setanta anys, i que estan, o han estat, a punt d'enviar l'educació de tota la pell de brau a la ruïna. Honorable consellera, moltes felicitats! Perseveri!
Continua a articles
22.1.11
Dissabte, 22 de gener
Las alarmantes noticias sobre la salud de la elefanta Susi me hicieron correr hacia el zoo. Quién sabe, a lo mejor llegaba en el momento oportuno y veía derrumbarse al gran paquidermo. Esa sí que iba a ser una gran exclusiva periodística, ¡por no hablar del obituario! No se tome esto por insensibilidad. También pensaba en despedirme, no sé, cantándole la marcha del coronel Hathi. A Copito de Nieve no lo hice, decirle adiós, y mira que lo siento.
Jacinto Antón/ El País/22-1-2011
10.1.11
Dilluns 10 de gener
Mark Twain: "Guía para viajeros inocentes"
After prayers the Synagogue shortly took the semblance of a writing school. The like of that picture was never seen in a ship before. Behind the long dining tables on either side of the saloon, and scattered from one end to the other of the latter, some twenty or thirty gentlemen and ladies sat them down under the swaying lamps and for two or three hours wrote diligently in their journals. Alas! that journals so voluminously begun should come to so lame and impotent a conclusion as most of them did! I doubt if there is a single pilgrim of all that host but can show a hundred fair pages of journal concerning the first twenty days' voyaging in the Quaker City, and I am morally certain that not ten of the party can show twenty pages of journal for the succeeding twenty thousand miles of voyaging! At certain periods it becomes the dearest ambition of a man to keep a faithful record of his performances in a book; and he dashes at this work with an enthusiasm that imposes on him the notion that keeping a journal is the veriest pastime in the world, and the pleasantest. But if he only lives twenty-one days, he will find out that only those rare natures that are made up of pluck, endurance, devotion to duty for duty's sake, and invincible determination may hope to venture upon so tremendous an enterprise as the keeping of a journal and not sustain a shameful defeat (...)
continua aquí