Dilluns, 14 de juliol

Dimecres, 17 de setembre

Mòbils multiusos


Joan Barril: "La vareta màgica"

Coses que es poden fer amb el telèfon mòbil quan no parlem per telèfon. Fer-lo servir de petjapapers. Col.locar-lo damunt de la taula al costat dels coberts de peix. Entretenir-se en el silenci d'un cafè tranquil buscant el to que més ens agrada. Jugar a qualsevol joc i perdre. Escriure missatges amb el menor nombre de lletres possibles fins que els fem inintel.ligibles. Oblidar-lo en un taxi i aconseguir que ens el tornin. Reflexionar sobre qui som i admetre que tota la nostra vida està ficada en la memòria del telèfon. Reconèixer que el nostre grau de soledat es mesura pel nombre de vegades que responem a la trucada d'un "Número privat". Sentir una vibració en algun punt indeterminat del nostre cos i pensar que el mòbil ens està matant lentament. Portar-lo en una funda penjada d'un cinturó, com si la integritat del món depengués d'estar localitzables. Fer que ens truquin en el transcurs d'un dinar per a dos només per desconnectar-lo i fer la impressió al nostre interlocutor que res ens importa tant com ell. Enviar fotografies de llocs insòlits només per generar enveja i despeses. Canviar de mòbil cada pocs mesos i així tenir un motiu per poder cantar-ne les excel.lències. Dipositar la nostra vanitat en el mòbil nou perquè més val que la vanitat estigui en un objecte que en el subjecte. Preguntar a la pantalla del mòbil si som els més guapos de la ciutat; i si en aquell precís moment apareix a la pantalla el número de la persona estimada, és senyal que efectivament som els més guapos de la ciutat. Sostenir el mòbil amb una mà enlairada i preguntar-se a la manera de Hamlet: "Trucar o no trucar. Aquesta és la qüestió".(...)

continua a guanyats

Dimecres, 16 de juliol


Bleak house (El Casalot), 1852-1853

Charles Dickens. Traducció al català de Xavier Pàmies


Londres. El període de sessions de tardor està a punt d'acabar-se, i l'il·lustríssim canceller celebra audiència al Lincon's Inn Hall. Temps inclement de novembre. Als carrers hi ha tant fangueig com si les aigües s'haguessin acabat de retirar de la faç de la terra i no fos una cosa estranya poder trobar un megalosaure de quaranta peus de llarg trescant com un llangardaix gegantí Holborn Hill amunt. El fum davalla de les xemeneies i forma una boira pixanera fosca, amb volves de sutja tan grossa com grans volves de neu que s'haguessin posat de dol perquè el sol s'ha mort. Els gossos no es distingeixen del fanguissar; els cavalls, amb prou feines, perquè van esquitxats fins les antiparres. Els vianants, amb els paraigües oberts, topen els uns amb els altres, tots ells dominats per un malhumor comú, i perden l'equilibri a les cantonades, on desenes de milers de vianants més ja han relliscat i patinat d'ençà que s'ha fet de dia (si és que avui s'hi ha arribat a fer), afegint noves capes de fang a la capa de fang existent, que en aquests indrets s'aferra amb tencitat a la calçada i s'hi acumula amb interès compost.(...)

continua a autors tastats

Dissabte, 28 de juny

La plaga














Rafael Argullol

Hasta hace poco llamaba la atención una cierta esquizofrenia alrededor de la consideración de Barcelona: aquí, los nativos nos quejábamos de la degradación de la ciudad aunque, al viajar, oíamos hablar de Barcelona con admiración por todos lados. Ahora, sin embargo, se escuchan opiniones sobre la devastación turística de la ciudad procedentes, ya no de nostálgicos ciudadanos, sino de medios extranjeros, alarmados ante la rapidez del deterioro.

Con escasos días de diferencia he leído dos artículos en la prensa italiana y británica que presentaban el caso Barcelona en términos prácticamente idénticos. En ambos se daba una cifra de 50 millones de pernoctaciones al año -no sé si exacta-, que era considerada desproporcionada por completo con respecto al tamaño de la ciudad. En un texto y en otro, además, se destacaba la progresiva barbarización de nuestros visitantes y la consolidación de un lumpenturismo que asola cuanto se pone por delante. Los dos artículos me parecieron interesantes, en particular, porque Italia y Gran Bretaña aportan bastantes efectivos en estas nuevas huestes bárbaras. (...)

continua a versió original

Dimarts, 10 de juny

Gustave Flaubert: "Un cor senzill" (Tres contes)

Fragment

(...)Aquell dia li advingués una alegria: a l'hora de sopar, el negre de madame de Larsonnière es presentà portant el lloro dins de la gàbia, amb el bastó, la cadena i el cadenat: una nota de la baronessa anunciava a madame Aubain que, com el seu marit havia estat ascendit a prefecte, partien aquell vespre; li pregava que acceptés aquell ocell com a record i en testimoni del seu respecte.

Feia temps que ocupava la imaginació de Félicité, perquè venia d'Amèrica, i aquesta paraula li recordava Víctor, de manera que preguntava coses al negre sobre l'animal. Un dia va dir:
- La meva senyora estaria encantada de tenir-lo!
El negre havia repetit la frase a la seva mestressa que, com que no podia endur-se'l, se'n desfeia d'aquesta manera.

Es deia Lulú. Tenia el cos verd, la punta de les ales roses, el front blau i el pit daurat.
Però tenia la molesta mania de mossegar el bastó, s'arrencava les plomes, escampava la porqueria, esquitxava l'aigua de la banyera; madame Aubain, que n'estava tipa, el donà per sempre a Félicité.(...)

continua a autors tastats

Diumenge, 1 de juny


Dónde huir en secreto

Javier Marías

En la década de los ochenta del pasado siglo, viví un par de años en Venecia. No seguidos exactamente: pasaba allí mes y medio y luego tres en Oxford, otros dos allí y a continuación dos en Madrid, así entre 1984 y 1989. En Venecia no hacía vida de turista, sino de residente: me asimilé a las personas que me acogían amablemente en su casa y que vivían allí todo el año. Claro que me asomaba a una iglesia o a un palacio cuando me pillaban de camino en mis recorridos y paseos cotidianos. Iba al mercado del Rialto, al mercadillo de Campo San Barnaba y al supermercado de Campo Santa Margherita, hacía un poco de amo de casa (sólo un poco), y aprendí los más raros atajos para evitar las calles por las que era imposible transitar, abarrotadas de rebaños turísticos de gran torpeza, lentitud y vociferación. En aquella época me llamaba la atención que Venecia parecía ser la única ciudad del mundo en la que los visitantes no se comportaban como solían hacerlo en las demás que yo conocía, a saber, más o menos con el mismo respeto que uno observa cuando está de visita en casa ajena. (...)

continua a versió original

Dissabte, 31 de maig

Política europea

Enric Casasses

Gairebé sempre, abans, durant i després de l'època romàntica, hi ha unes formes d'art i de realitat que es mantenen més enllà o més ençà de la noció del que avui considerem romàntic. Una d'aquestes, i no n'és l'única, és el que cau en l'esfera de l'art brut o, més específicament, de l'art en brut. El romanticisme, que és l'amor pres temeràriament com a eix de tot, o més ben dit com el flux temerari que vivifica l'eix del tot, fou descobert, diuen alguns lletra o música-ferits, la primavera de 1109 per Guillem d'Aquitània, i adoptat després com a divisa per molts, però no es portà a la pràctica fins cap al segle XIX. Aquest Guillem de Peitau o d'Aquitània és molt misteriós perquè apareix de sobte: no hi ha res que indiqui una evolució cap a ell, no hi ha o no han quedat mostres de la cosa rudimentària o a mig fer. No. El primer text europeu del tema són els seus versos perfectes , que se'ns presenten amb tot un programa vital fet, complet, acabat i de fet ja donat per conegut i per acceptat, és el programa dominant: l'amor romàntic.(...)

Continua a articles

Dilluns 19 de maig

Vilaweb/18-5-08 Les Terres de l'Ebre mostren al carrer el rebuig al transvasament amb una multitudinària manifestació a Amposta


La batalla de l'aigua

L'Arc de Sant Martí. 22 de febrer 1885

Amb desagradable sorpresa havem llegit a La Antigua Unión, que molta part de l'aigua de la font de la plaça de la Unió serveix per a alimentar els safarejos d'un propietari, el nom del qual no sabem, però que deu ser sens dubte de moltíssima influència en certes regions.
Nos ha estranyat moltíssim la notícia, més que més en los temps que corren, que s'experimenta una notable diferència d'aigua en nostra població, cosa que porta molts perjudici.
Desitjaríem veure clar en aquest assumpte sumament transcendental, i esperem de l'Alcaldia la veritat més pura del fet, del que se n'aprofita amb gran tranquil·litat un distingit propietari, que ignorem qui puga ser.
(...)

continua a guanyats

Dimecres, 14 de maig

Quan les grans ciutats van curtes d'aigua, no miren prim a l'hora d'allunyar el miratge de la set. Tots els mitjans de transport són ben rebuts (o no): vaixells, transvassaments-canonades... o aqueductes.

Lo nou aqüeducte de New-York


L'Arch de Sant Martí 6 desembre 1885

Han començat, i prosegueixen amb activitat extraordinària, els treballs del nou aqüeducte subterrani que té de conduir les aigües del llac de Croton al dipòsit de Central Park , de New York.

A certa fondària, desota dels camps, els boscos y els prats, i a la claror d'innombrables llums elèctrics, treballen nit i dia 6.000 homes en la construcció d'un gegantesc túnel que té d'obrir-se en terrent pedregós i que tindrà una llargària de 46 quilòmetres.

Durant les 24 hores del dia, no para lo treball, més que per espai de dues hores, perquè els tres mil treballadors que hi ha a les galeries puguin sortir a menjar i a descansar, mentre altres tres mil baixen als pous a l'objecte de reemplaçar-los.

Contínuament se troben en moviment centenars de màquines perforadores mogudes per lo vapor o mitjançant l'aire comprimit, en tant que altres poderosos aparells fan pujar les runes a la superfície per la infinitat de pous oberts en tot lo trajecte. A pesar de tot, els treballs no quedaran acabats fins dins de dos anys(...)

(l'ortografia i la puntuació de l'original estan corregits )

continua a guanyats

Dilluns 21 d'abril

Scape the fantasy


Vilaweb/21-4-08 Una setmana lluny de les pantalles

Després de catorze anys predicant d'apagar la televisió almenys una setmana l'any, com a acte de resistència a la visió uniformadora de la realitat que imposen les grans cadenes, el col·lectiu de contrapublicistes nord-americà Adbusters ha comprès que cal ampliar la llista d'aparells electrònics de lleure quotidià potencialment perniciosos si se'n fa un ús excessiu. Per això enguany la tradicional campanya TV Turnoff Week, que es fa des d'avui fins diumenge, ha adoptat el nom de Mental Detox Week i ha estès les advertències al consum excessiu també als DVD, iPods, Xbox, PSP i portàtils. 'Et sorprendrà fins a quin punt és difícil desconnectar-se de tots aquests aparells una setmana', avisa Adbusters, i per ajudar-hi proposa un pla d'allunyament gradual de les pantalles, fins diumenge, perquè puguem centrar el temps que hi solem dedicar a activitats diferents: des de passejar a llegir, des de conversar amb els amics a alliberar la fantasia.

podeu llegir tota la notícia a Vilaweb

continua a guanyats

Diumenge 20, d'abril

L’arquitectura truculenta

Narcís Comadira

D’un temps ençà, s’ha posat de moda la truculència en l’arquitectura. Sembla que els ajuntaments, caixes i bancs, companyies de serveis, s’han posar d’acord per subvencionar amb grans summes de diners aquesta moda de l’arquitectura extravagant i terrorífica. Formes gesticuladores, materials en brut, acudits fàcils i definitoris, tot al servei d’una marca. Ja sigui la marca d’una ciutat o d’una empresa. I, al costat de les formes gesticuladores i de la truculència, els grans noms d’uns quants arquitectes que corren pel món del capitalisme exacerbat deixant aquí i allà els seus exabruptes formals, a tot arreu iguals, en contra d’una arquitectura local optimista i constructora d’una tradició que al cap dels anys demani ser coneguda per les seves troballes formals i per les seves solucions a uns problemas específics. S’han acabat, per als grans edificis emblemàtics, les arquitecturas tranquil•les i servicials i hem caigut de quatre potes en el bassal de la fama i el glamour del tot s’hi val. En la pirueta perversa.
Per pirueta, la dels senyors Hergog i De Meuron , al flamant CaixaForum de Madrid .(...)

continua a articles