Divendres, 23 novembre

Animeu-vos,
estudiants!

Jordi llovet

La manifestació dels estudiants —tots de lletres— del passat dijous pels carrers de Barcelona obre una porta d’esperança a l’actual situació general d’ensopiment de la classe estudiantil davant l’amenaça que pesa damunt seu arran la posada en marxa dels plans d’homologació de les carreres universitàries a la Unió Europea. Allò que per a algunes facultats tècniques i científiques sembla relativament correcte, és a dir, preparar la classe discent per a una imbricació més adequada en el mercat laboral, es converteix, en el cas dels estudiants de totes les branques de lletres, en un parany molt sibil·lí, que pagaran ells mateixos, tot el sistema educatiu primari i secundari, el periodisme, els mitjans audiovisuals, i, al capdavall, la societat en pes i l’eloqüent institució de la democràcia: no es pot mercadejar amb el saber humanístic, ni es pot tractar un estudiant d’història, de filosofia, de teologia o de filologia amb el mateix criteri que es tracta un estudiant d’empresarials, un enginyer de camins o una fisioterapeuta.(...)

Continua a guanyats

Diumenge, 18 de novembre

Enrique Vila-Matas: "Río Congo abajo"


1. Aunque no se había ido nunca, vuelve la oscura corriente que corría rápidamente desde el corazón de las tinieblas, llevándonos río Congo abajo, hacia el mar, con una velocidad doble a la del viaje en sentido inverso. Y vuelve también la vida de Kurtz a correr también rápidamente, desintegrándose en el mar del tiempo inexorable. Coincidiendo con el 150aniversario del nacimiento de Joseph Conrad, aparece una edición conmemorativa de El corazón de las tinieblas. Su autor escribió otras obras memorables, pero el largo monólogo de Marlow, contrafigura del propio Conrad en Corazón de tinieblas (ése sería el título más exacto, pues permite el doble sentido del original), se ha salvado de todas las oscuras corrientes del olvido.(...)

Continua a versió original

Diumenge, 4 de novembre


Tot llegint en Monzó

Quin Monzó: "Mil cretins"


"EL SENYOR BENESET" (fragment)

El fill del senyor Beneset arriba a la residència geriàtrica i saluda la noia que hi ha a recepció, una noia amable i sensata que va ser, de fet, qui, quan buscava una residència on cuidessin el senyor Beneset, va decantar la balança i va fer que optès per aquesta i no per l'altra que també li agradava, al Putxet. La noia i el fill del senyor Beneset xerren de quatre coses. De com va la vida en general, de la Setmana Santa que s'acosta, del nou asfalt del carrer i de com està el senyor Beneset últimament. Quan ja sembla que han parlat prou estona, el fill diu ""En fi..." i somriu com dient "És molt interessant la conversa però t'he de deixar i he d'anar a l'habitació". La noia, que en fons està cansada de parlar de quatre tòpics semblants amb cada familiar o amic de cada resident, fa cara d'"Hòstia, a mi també em sap molt de greu, però entenc que hi ha coses que són primordials, i una és visitar el pare". De manera que el fill del senyor Beneset s'allunya del taulell i va cap al pati. El travessa fent sonar la grava sota els peus amb ímpetu adolescent, entra a l'ascensor, arriba a la planta tercera i enfila el passadís cap a l'habitació. És la 309. Truca amb els dits: toc toc toc: primer suau, després més fort i, finalment, com que no hi ha resposta - el senyor Beneset sordeja tant que és probable que no el senti-, fa girar el pom de la porta i hi entra. El senyor Beneset és davant del mirall. Es posa bé les claces, unes calces negres, de blonda, d'aquestes que els francesos en diuen culottes i els anglesos French Knikers. (...)

Quim Monzó. Mil cretins. Barcelona: Quaderns Crema, 2007 . pgs 11-12

Dimecres, 10 d'octubre

Monzó capgira el discurs inaugural de Frankfurt i el converteix en un conte. Vilaweb/9-10-2007


Senyores
i senyors,

Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.

El conte va d’un escriptor (un escriptor que sempre parla molt de pressa) a qui, un dia, li proposen de fer el protocol·lari discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt.

Això passa l’any que la cultura catalana n’és la convidada. Un any que pot ser, per exemple, el 2007. Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”

Continua a guanyats

Dissabte, 29 setembre

Canimas. Noh iha crisi


No hi ha crisi
el que hi ha és molt de morro
s'han menjat la cirera
i tot el pastís

Venim de l'hort
venim del sud
sortim conills
del cau d'un llop

Tenim les ales
plenes de forats
anem mal guarnits
i apedaçats

caminem descalços
com els oques
les oques van descalces (...)

continua a poètics

Dissabte, 22 de setembre


Plàtans i un parell o tres d’estàtues

Enric casasses

I bé, sembla que els plàtans de Barcelona estan malalts de fongs o de no sé quines patologies diversament obscures i a poc a poc es van substituint per lledoners I altres arbres d’ombra fosca o negra, saturnians. El poeta del Canvi ja avisava, al llibre de Rudiments de saviesa: “Quin és l’arbre més infame? | És, sens dubte, el lledoner. | És tan gros i fa una fruita | tan petita: tot és pell...” Digui Bauçà el que digui, en alguns llocs, com a la plaça Folguera, els lledoners hi estan molt bé. (...)

continua a articles

Dissabte, 15 de setembre

Tim Burton : "Staring Girl" (la fitadora)


I once knew a girl
who would just stand there and stare,
At anyone or anything,
she seemed not to care.

She'd stare at the ground,
Shed' stare at the sky.
She'd stare at you four hours,
and you'd never know why.

But after winning the local staring contest
she finally gave her eyes
a well-deserved rest.

The Melancholy Death of Oyster Boy and Other Stories

Continua a cromets poètics

Divendres, 14 de setembre

You be good, see you tomorrow. I love you

ens veiem

Broc

El Periódico. 12-9-07. Mor als EUA 'Alex', el lloro que va ajudar a la investigació de la comunicació en aus

Alex, un lloro africà gris famós per les seves excepcionals capacitats de comunicació i objecte de diverses investigacions i reportatges televisius, ha mort als 31 anys, ha anunciat la seva cuidadora, la psicòloga nord-americana especialitzada en animals Irene Pepperberg. (...)

continua a Contrapunt

Diumenge, 9 de setembre

Manuel Vicent: "Espejos"


El río en el que nadie se baña dos veces, según Heráclito, está formado por todos los espejos en los que uno se ha mirado a lo largo de la vida. La conciencia se inicia en el instante en que el niño se reconoce a sí mismo por primera vez en el espejo familiar del cuarto de baño. Llega un momento en que ante su propia imagen el niño piensa que ese que aparece allí dentro es él y no otro, esos son sus ojos, su nariz, su boca, su diente partido. Frente a ese espejo se establecen a continuación unos ritos inolvidables: su madre le lava la cara y le peina, unas veces a gritos, otras con lisonjas y allí se reflejan las primeras lágrimas, las primeras risas. En el azogue del espejo familiar la imagen del niño quedará guardada para siempre en brazos de Narciso. La edad consiste en ir dejando atrás aquel primer espejo. (...)

continua a versió original

Dimarts, 4 de setembre

Jane Austen : "Amor i Amistat i Les Tres Germanes" (Love and Freindship i The Three Sisters)

Amor i Amistat

Tercera carta: DE LAURA A MARIANNE

Com a filla de la meva amiga més íntima, considero que tens dret a conèixer la meva infeliç història, que la teva mare m'ha demanat sovint que t'expliqués.
El meu pare era natural d'Irlanda i vivia a Gal.les; la meva mare era filla il• legítima d'un par escocès i d'una actriu d'òpera italiana. Jo vaig néixer a Espanya i vaig ser educada en un convent de França.
Quan vaig fer divuit anys, els meus pares em van reclamar al sostre patern de Gal•les. Casa nostra estava situada en un dels paratges més romàntics de la vall d'Usk. Per bé que els meus encants s'han estovat considerablement i en certa manera s'han vist reduïts per les desgràcies que he patit, en altres temps vaig ser una bellesa. Però, encantadora com era, les gràcies de la meva persona eren les menors de les meves perfeccions. Posseïa totes les qualitats pròpies del meu sexe. Quan era al convent, el meu progrés en els estudis sempre excedia l'ensenyament que rebia, els meus coneixements eren molt superiors als propis de la meva edat i de seguida vaig deixar enrere els meus mestres.
En el meu pensament se centraven totes les virtuts que podien adornar-lo; era el lloc de trobada de totes les qualitats bones i de tots els sentiments nobles.
El meu únic defecte, si és que es podia qualificar com a tal, era una sensibilitat massa tremolosament atenta a les afliccions dels meus amics i coneguts i, sobretot, a totes les meves afliccions pròpies. Ai, com he canviat! Encara que, de fet, les meves desgràcies no em produeixen menys impressió que en altres temps, ara ja no pateixo per les dels altres. També el meu talent comença a esvanir-se: no puc cantar ni ballar amb la gràcia que ho feia abans i he oblidat del tot el Minuet DeIa Cour.

Adieu,

Continua a Cromets llargs