Dimarts, 28 d'agost
Andrea Camilleri: "Sense Títol"(Privo di titolo)
L'assassíCap a mig abril del 1941, el professor de formació de l'esperit militar de l'institut «Empèdocles» de Giurgenti, advocat Francesco Mormino, va començar, prèvia autorització del senyor director, és clar, a rodar classe per classe per explicar-nos a tots els alumnes (jo llavors feia primer), el com i el perquè del gran aplec de joves feixistes que havia de fer-se a Caltanissetta el 21 d'aquell mes.
I corrien veus que en aquell aplec també hi participarien mosses italianes del moviment de totes les altres províncies.
A la nostra classe, el professor advocat Monnino s'hi va presentar a mig matí i va interrompre una terrible prova de grec. Per això tota la classe el va rebre a peu dret, el va saludar a la romana i li va dedicar un aplaudiment alliberador espontani.
Anava de civil, però duia la camisa negra. Quinquagenari, robust, amb la closca com una bola de billar, solia posar-se les mans als malucs i quan no parlava es gronxava endavant i endarrere tirant la barbeta endavant igual que solia fer Benito Mussolini. Tenia fama de ser un gran poeta i era cosa sabuda que un poema seu de dos mil versos, titulat ¡Duce!, l'havien comprat, per ordre del Secretari Federal, totes les biblioteques escolars i totes les cases del moviment de la província.
Amb elocució tribunalícia i emocionada, el professor de formació de l'esperit militar ens va explicar que ens hauríem de desplaçar a Caltanissetta per retre homenatge a l'únic màrtir feixista italià, Gigino Gattuso, en el vintè aniversari del seu sacrifici suprem (...)
Continua a autors remenats
Noms o frases, que ells en diuen mots i són missatges, brodats a la roba, tots en duien, talment samarretes d’avui: al capítol 119 Tirant lo Blanc portava un manto d’orfebreria, de quadros, il·lustrat tot amb garbes de mill, i les espigues eren de perles molt grosses i belles, i a cada quadro una frase brodada que deia: “Una val mil e mil no valen una”. S’assembla a la definició que donava el Man in Black de les pastilles d’amfetamina, que una ja és massa i mil encara no són prou. Passa que Tirant ho diu per la bella Carmesina, la filla de l’emperador, la qual porta una gonella feta amb el dibuix d’una herba que es diu “amor val”, i brodat amb perles hi ha el mot: “Mas no a mi”. (...)
Passem per un procés d'encongiment. Dit així, l'afirmació es pot interpretar de tantes maneres que no em serà fàcil explicar per on volen anar aquestes ratlles. Recordem, primer, la reducció de l'espai físic en el qual fem la nostra vida privada. Ja fa anys, molts, que una gran quantitat de catalans van passar de les masies als pisos de ciutat. Això va suposar més limitacions de moviments dins l'àmbit familiar. Les àmplies estances rurals, sovint de dues plantes, el pati, les golfes eren un territori ampli que tenia un punt de vaguetat. (...)
A la famosa comèdia florentina d'infern, purgatori i paradís el déu veritable, el déu que és màquina de moure-ho tot i que ho fa moure tot, ho diu ben clar a l'últim vers, és l'amor que mou el sol i també les altres estrelles. L'amor no com un seguit d'obligacions i juguesques per veure si t'obtindré, bonica, ni com explicació científico-religiosa del créixer de les tomaqueres, ni encara menys la bava pestilent que regalimen certs cantants pels altaveus dels súpers i a les ràdios dels taxis, per dir-ho bauçànicament. No. (...)
En altres temps, n’hi havia prou que un llibre fos una obra d’art per convertir-se en un monument de cultura; avui dia, molts escriptors els ha semblat una bona estratègia que un llibre seu parli d’un monument per convertir-se en una vaga aproximació al que anomenem literatura.