Un lugar donde vivir

 Gustavo Martín Garzo. El País/1-7-2012.

“¿En qué libro te gustaría vivir?”, tal es la pregunta que, a través de Winston Manrique, este periódico ha hecho a un grupo de escritores durante la Feria de Libro de Madrid. Es una pregunta compleja, pues suele ocurrir que los libros que más nos gustan no sean demasiado aconsejables para vivir en ellos. Los dolorosos cuentos de Katherine Mansfield, las inquietantes parábolas de Franz Kafka, las oscuras historias de William Faulkner, son algunos de los textos indiscutibles de la literatura reciente y sin embargo ¿por qué habríamos de elegirlos para vivir en sus páginas si en ellos sólo hay tristeza, angustia y dolor? Augusto Monterroso recogió en su Antología del cuento triste una selección de los cuentos más tristes de la literatura occidental del pasado siglo. Y para justificarse escribió en su prólogo: “Si es verdad que un buen cuento se concentra toda la vida y si la vida es triste, un buen cuento será siempre un cuento triste”.

continua aquí

Ray bradbury: "Take me home"

When I was seven or eight years old, I began to read the science-fiction magazines that were brought by guests into my grandparents’ boarding house, in Waukegan, Illinois. Those were the years when Hugo Gernsback was publishing Amazing Stories, with vivid, appallingly imaginative cover paintings that fed my hungry imagination. Soon after, the creative beast in me grew when Buck Rogers appeared, in 1928, and I think I went a trifle mad that autumn. It’s the only way to describe the intensity with which I devoured the stories. You rarely have such fevers later in life that fill your entire day with emotion.

enllaços: The New Yorker. June, 4, 2012. Ray Bradbury: "Take me home"

Ray Bradbury: "Les cròniques marcianes"

Ray Bradbury: "Les cròniques marcianes"


Ray Bradbury( 22 d'agost del 1920/ 6 de juny del 2012)

 Desembre del 2001. ELS COLONS

Els homes de la Terra van venir a Mart. Van venir-hi perquè tenien por o perquè no en tenien pas, perquè eren feliços o perquè no ho eren gens, perquè se sentien com els Pelegrins o perquè no s'hi sentien mica. Cada home tria el seu motiu. Abandonaven esposes dolentes, feines dolentes o ciutats dolentes. Venien a trobar alguna cosa, per abandonar-ne alguna altra o per obtenir-ne una altra encara. Venien per desenterrar alguna cosa, per enterrar-ne una altra o per plantar-ne encara una altra encara. Venien amb somnis petits o grossos, o sense cap somni. Des de cartells a quatre tintes, un dit del govern assenyalava tothom, a totes les ciutats: AL CEL HI HA FEINA PER A VÓS: ¡VENIU A MART! Els homes es van llançar enlaire. Pocs al principi - uns quaranta-, perquè, fins i tot abans que el coet sortís cap a l'espai, molts ja se sentien a dins la gran malaltia. La malaltia s'anomena Solitud i es manifesta quan veieu el vostre poble nadiu fer-se petit a la mida d'un puny i, tot seguit, de la mida d'una llimona i, tot seguit, de la mida d'un cap d'agulla, per esvanir-se en acabat enmig del deixant de foc... Sentiu com si mai no haguéssiu nascut, com si mai no hagués existit el poble on vau néixer, com si no fóssiu enlloc, envoltat d'espai, res de familiar, només altres homes estranys... I, quan l'estat d'Illinois, Iowa, Missouri o Montana us desapareix enmig de mars de núvols i, encara més, quan els Estats Units s'encongeixen fins a convertir-se en una illa boirosa i tot el planeta Terra es converteix en una llardosa pilota de beisbol llançada ben lluny, us sentiu infinitament sols, fent tombs pels prats de l'espai, de camí cap a un lloc que no podeu ni imaginar. No era estrany, doncs, que al començament emigressin pocs homes. El nombre, però, va anar creixent constantment, en relació directa amb el nombre de terrícoles que ja eren a Mart. Com més serien, més bé s'ho passarien. Els primers, però, van haver d'espavilar-se solets...

 Ray Bradbury: "Les cròniques marcianes". Traducció Quim Monzó. Editorial Proa butxaca. 2000

enllaços: Ray Bradbury.com,  Ray Bradbury

Primavera

Diumenge, 15 d'abril

Primavera