Febrer ha abaixat finalment el teló. I ho ha volgut fer lentament: amb una cortina de tul que ha deixat caure els seus brodats de neu sobre la costa. El blanc i el fred ens han distret i ens han fet mirar amunt, i durant unes hores hem oblidat la cortina de fum que tenim al darrera. 
Estàs fart que el teus mails vagin al cementiri dels spams? Ets d'aquells que quan són dalt d'una muntanya o enmig desert amb el portàtil senten la necessitat imperiosa d'explicar-ho a algú, i aquest algú no té internet? o... simplement ets dels que estan fins als nassos de la lentitud del servei postal?
Aquest hivern m'està matant. Estic segur que haver nascut al litoral m'ha desactivat els gens d'atura que em protegien del fred. Ara em passo el dia enganxat al radiador com un torronet i sentint a la mas dient que al final em cremaré i que em bellugui, que semblo un vell. Però jo m'hi sento, ves. Set anys de vida passen factura i ja no sóc el d'abans: bordo per res i em fan mal els ossos.
Europa sempre s'ha pogut fer, i es pot fer, a peu , diu George Steiner en "La idea d'Europa". I és innegable que aquest fet ha condicionat la relació que els europeus hem arribat a tenir amb el nostre paisatge. Una relació ambivalent: ens agrada i ens cansa. De tant trepitjar-lo i domesticar-lo, se'ns ha fet petit (i repetit), i ens vénen ganes de fotre el camp, de donar ales als peus perquè ens traslladin a horitzons més amples.
Una pincelada de más acaba por estropear un cuadro, una sola palabra puede arruinar un poema y también puede destruir una historia de amor, si se convierte en una bala. Detenerse a tiempo, esa es la primera regla del arte y Matisse lo sabía cuando pintó su famosa composición La Danza, en la que cinco muchachas desnudas bailan agarradas de las manos formando un círculo con la guirnalda de sus brazos. La simple apariencia te hace creer que ese círculo es perfecto, que está totalmente cerrado, que en él ya no cabe nadie más, pero no es así...
illes de cap al tard
Sembrar, adobar, regar, i deixar la collita en mans de déus benevolents: sol, pluja i vent. Una aposta per la natura que no sempre surt bé. Com quan gela o pedrega i ens quedem sense res. Llei de vida o els interessos que cobra el cel. Manuel Vicent ens ho explica a Helada
No parlaré de mesos que tomben, ni de freds i neus okupes, ni de carnavals que fan cua per entrar.
