|
cromets
|
|
Cromet 14. Cromet rebut d' un viatger que és prou valent per dir que té por als viatges amb cotxe. Uff, pensava que era jo sola:-) !
mas Tinc por. Tinc molta por. Tinc por d’agafar el cotxe i anar a París. Temo el pitjor. És un sentiment irracional, possiblement infundat, o potser no tant. No ho sé. Però tinc por i tinc ganes de viure. Tinc ganes de viure moltes coses, i de viure-les molt intensament, no vull patir més. Tampoc vull morir. Ara mateix ja no em fa il·lusió anar a París. Només em fa por. La sang se’m glaça i el turment és pitjor que el que em pugui produir el més gran dels desenganys amorosos. Tinc por, tinc molta por. Temo signar la meva sentència si pujo al cotxe i malgrat tot suposo que ho faré. Tinc ganes de ser a dimarts, de poder tornar a gaudir de la meva vida sense el temor de dos viatges de catorze hores continuades en cotxe. És curiós, una de les grans il·lusions de la meva vida s’està convertint en la pitjor de les amenaces... No vaig tenir por de caminar tres hores de nit pel bosc amb la neu fins els genolls. No vaig tenir por a llençar-me de cap a una relació de dos anys que després m’ha fet tant de mal. Tampoc vaig témer triar una carrera universitària que per arriscada potser em farà molt de mal. En canvi ara tinc por de fer un pas: el de pujar a un cotxe. I té gràcia, perquè el fet de tenir por és un signe inequívoc de ser viu, i, per tant, si sóc viu puc esperar coses de la vida i desitjar-les, que és exactament el que la por m’impedeix fer. I encara que en molts moments he sentit que no m’estimava a mi mateix ara m’adono que sempre m’he estimat prou com per voler seguir sent. De vegades a la vida els petits passos et poden fer sorgir reflexions que van més enllà de la situació puntual, i el dolor et pot fer sentir viu. Ja és ben estrany tot plegat! Capdetrons Cromet 10. Cromet guanyat ahir a la matinada a un esforçat caminador que ha anat al Pirineu a filmar un cromet del passat.
mas Ja fa una hora que caminem per la neu. En Philipp s’entesta a dir que aviat arribarem al Coll de So; des d’allà tot és baixada fins les Bordes de Tresó. Amb els genolls ensorrats a la neu resulta difícil evitar que la freda pols blanca entri a les sabates, i arribat aquest punt es comencen a formar crostes de glaç a dins del meu mitjó. La Montse ha quedat una mica resagada i el Philipp que se sent amb prou forces ofereix de dur-li la pesada motxilla. Jo per la meva part faig el que bonament puc. Una hora més tard divisem per fi el Coll de So. La llum de la lluna en retalla el perfil a l’horitzó. Però aquí ve la part més dura: cada cop fa més pendent, i avançar un pas suposa un esforç titànic. Un cop i un altre rellisco i caic sobre la mateixa neu (que a base de trepitjar-la es converteix en gel). Em torno a aixecar i ho torno a intentar, però les cames no em responen. Per un moment tinc la sensació que no hi haurà més remei que fer nit a la muntanya. No tinc por perquè la nit és clara, portem sacs de dormir i anem prou ben equipats. Malgrat tot la perspectiva de fer nit en aquest mar blanc no m’entusiasma. Immers en aquest pensament aconsegueixo fer el maleït pas, i després encadenar-lo amb un altre, i després amb un altre. Poc a poc el coll s’acosta alhora que un gèlid vent de nit es va despertant. Però ara m’és igual, ja arribem a dalt, i embriagat pel fet de sentir el nostre objectiu una mica més proper, ni el noto. Ara ja fa una hora que hem passat el Coll de So. Portem, doncs, tres hores caminant, que és bastant més del que teníem previst. Tinc el dit gros del peu esquerra pràcticament glaçat i no el puc moure. Desitjo amb totes les forces arribar a les Bordes de Tresó, perquè ara ja no hi ha forces ni esma per tornar enrera. Dos revolts més tard divisem la sil·lueta d’unes cases enmig de l’espessa negror, alhora que un gos s’acosta a rebre’ns amb lladrucs mentre mou agitadament la cua. És el primer signe de vida que hem vist des de fa moltes hores i de cop i volta tots prenem consciència que ja hi som. Però alhora ens envaeix una extranya sensació de tristor pel fet que ha arribat a la fi la batalla que em hagut de lliurar contra nosaltres mateixos. És per això que ens aturem, deixem les motxilles a terra i encenem una cigarreta i l’assaborim en silenci (silenci imposat per la fatiga, tot s’ha de dir). Un cop acabada, ens aixequem, recollim les motxilles i fem els últims metres fins la borda on la Bàrbara ens espera amb un sopar calent. L’important no és el tresor: és el camí. Pep Gimenez ( Capdetrons) Cromet. 7 El regal de Reis ( conte de Nadal)
mas Ara que s’acosta Nadal, temps de records i il·lusions renovades, és bon moment per evocar un dels seus motors, els regals de reis. Els que portem molts nadals de vida a sobre tenim tots els números per deixar que la rutina aigualexi aquesta cerimònia. Per què hauríem d’esperar res de nou si ja sabem que, una vegada obert el paquet, el tant per cent d’il.lusió invertida quedarà reduït a la meitat? Els nostres ulls han intentat endevinar el que hi ha dintre d’uns paquets de formes diverses, fent que la nostra imaginació els transformés en allò que havíem somiat en secret. El temps d'espera encuriosida fa que el regal esdevingui més un símbol que el que realment és, un objecte que ens agradarà o decebrà. Tots recordem els nostres primers reis. Jo m’he d’enfilar als set anys per recordar les primeres cerimònies. D’abans, no en recordo res. També és cert que possiblement no hi hagués res. Si no, ho recordaria. En èpoques més magres que les actuals els reis passaven amb molta més discreció que no pas ara. Jo no sé si, com que no sobrava res a les cases, els camells devien passar de llarg. Segur. Devia ser això. Després, a mesura que augmentava el pinso, ells es quedaven més estona a repostar. Així, en senyal d’agraïment, és com van començar a caure els primers llapis de colors, els trencaclosques, les nines i la roba que necessitàvem. Bé, el que la imaginació dels pares podia fer amb el pressupost de què disposaven. Els dies anteriors als reis eren sempre de nervis i neguit. Tot el dia estàvem a l’aguait per si vèiem aparèixer els pares amb paquets. Quan ells sortien una estona, de seguida anàvem a remenar els armaris per veure les possibles dimensions dels regals que havíem demanat a les cartes. Remenàvem i tocàvem amb molta cura, no fos que es notés. Mai no escarmentàvem, però. I en certa manera era millor aquesta descoberta gradual. Quan, fruit dels nostres escorcolls, anàvem veient que ens tocaria ben poca cosa del que havíem demanat, ja ens anàvem preparant per al gran dia. Era una bona vacuna per evitar decencisos posteriors i preparar les cares de circumstància. Cada any, les nostres corredisses cap al menjador anaven seguides d’una frenada brusca quan érem davant els regals. Perquè obrir-los era fer realitat allò que havíem endevinat els dies anteriors. Era reconèixer que el que trobaríem no era el que tant desitjàvem. Ens miràvem per veure qui era el valent qui l’obria primer. Però els regals esperaven i s’havien d’obrir. I al final no tocava altre remei i els obríem. Llavors dibuixaven una cara de sorpresa. Faltaria més! No fos cas ara que ens descobrissin i el proper any no ens portessin res. Ara, quan penso en aquelles sensacions, me’n ric o procuro riure-me'n, que no es tracta de posar-se gaire nostàlgic. La il·lusió que envolta la descoberta d’alguna cosa nova, ja sigui objecte, viatge o persones és comparable a la que sentia llavors. Per què enganyar-nos? Jo ja sé per endavant que disfrutaré més en l’etapa prèvia. Que el que realment m’estimula és pensar què hi haurà darrera de l'acolorit paper de regal. I, malgrat que, quan vegi l’objecte, faci el viatge o conegui la persona no obtingui tot el que m’havia imaginat, jo sempre obro els regals de reis. Res no em pot esborrar la recreació que he fet en el temps d’espera, ni la descoberta que, amb el temps, passarà a formar part dels records. Cromet 6. els poemes que m'agraden.
mas D'Ausias, ell vell, a tots els Ausias actuals que se'n senten els seus hereus AUSIAS MARCH (1397 - 1459) Així com cell qui en lo somni es delita e son delit de foll pensament ve, ne pren a mi, que el temps passat me té l'imaginar, que altre bé no hi habita. Sentint estar en aguait ma dolor, sabent de cert que en ses mans he de jaure, temps d'avenir en negun bé em pot caure: aquell passat en mi és lo millor. Del temps present no em trobe amador, mas del passat, que és no res e finit. D'aquest pensar me sojorn e em delit, mas, quan lo perd, s'esforça ma dolor, sí com aquell qui és jutjat a mort e de llong temps la sap e s'aconhorta e creure el fan que li serà estorta e el fan morir sens un punt de record. Plagués a Déu que mon pensar fos mort e que passàs ma vida en dorment: malament viu qui té lo pensament per enemic, fent-li d'enuigs report, e, com lo vol d'algun plaer servir, li'n pren així com dona ab son infant, que, si verí li demana plorant, ha tan poc seny que no el sap contradir. Fóra millor ma dolor soferir que no mesclar poca part de plaer entre aquells mals, qui em giten de saber com del passat plaer me cové eixir. Llas, mon delit dolor se converteix, doble és l'afany aprés d'un poc repòs, sí co el malalt qui, per un plasent mos, tot son menjar en dolor se nodreix. Com l'ermità qui enyorament no el creix d'aquells amics que tenia en lo món e, essent llong temps que en lo poblat no fon, per fortuit cas un d'ells li apareix qui los passats plaers li renovella sí que el passat present li fa tornar, mas, com se'n part, l'és forçat congoixar, lo bé, com fuig, ab grans crits mal apella. Plena de seny, quan amor és molt vella, absença és lo verme que la guasta, si fermetat durament no contrasta e creure poc, si l'envejós consella. cromet 5. La caseta dels tres porquets.
mas Una vegada hi havia tres porquets que discutien sobre quin tipus de casa els protegiria millor de l'atac del llop: la de palla, la de fusta o la de maó. Tots coneixem el final del conte, oi? molt alliçonador i assenyat . No començaria a ser hora que tant els arquitectes com els responsables de l'administració pública tornin a llegir alguns dels contes que van escoltar de petits? Jo crec que a alguns d'ells no els els devien explicar prou bé o que s'adormien abans del final. Si no, com és que no construeixen amb uns materials que resisteixin tempestes, que són coneguts des de fa segles per uns porquets espantats per resistir les bufades del temut llop? Estem condemnats a representar el paper dels porquets que van fer la tria de la palla i la fusta per construir les seves llars i haver de sortir a corre-cuita dels edificis públics o d'algunes cases, com ha passat aquests dies de temporal? Un pot entendre que el vent o la bufada del llop pugui fer caure un test a una passa de la gent, com li ha passat a la meva filla avui mentre anava a escola. Ja ho diuen això quan algú té por d'assumir algun risc: "Sempre et pot caure un test a cap i matar-te". És més vell que l'anar a peu. Però tots sabem que els testos no cauen sols, ni els arbres de les places, ni els rètols que han volat aquests dies empesos per la força desmesurada del vent. El que no és tan natural és que es desprenguin teulades i xemeneies de cases aparellades o es dobleguin, abatuts, tots els arbres que els hi han plantat al davant per fer bonic . En aquests casos hi ha clarament uns culpables: per una banda, la manca de supervisió a l'hora de construir les cases; i per l'altra, els esquifits pams de terra en què han enxovat els pobres arbres amb la pretensió que un miracle els fes arrelar. Tampoc no es pot admetre que centres d'ensenyament que han estat pagats per tots els contribuents presentin un risc per als seus usuaris a causa del disseny avantguardista amb què han estat concebuts. Les façanes actuals, on el maó ha estat substituït pel delicat i fràgil vidre o la lluent planxa, s'assemblem més a les casetes de palla i de fusta del conte que no pas a la de maó del porquet assenyat. Avui ho hem pogut comprovar en veure trencar-se els grans sostres de vidre d'una universitat catalana i en trencar-se les persianes d'algun IES del Maresme. Per què necessitem llops per fer caure les casetes dels contes si les actuals cauen soles perquè els encarregats de dissenyar-les i pagar-les es van adormir a mig conte. cromet 4: Llambordes o lifting a la via pública
mas Darrerament, amb l'augment del parc automobilístic, les ciutats estan canviant de pell. Si fins fa 20 anys la majoria de les petites i mitjanes ciutats ens oferien les seves llambordes perquè les trepitgéssim o hi féssim circular tota mena de transports, ara hi ha la tendència a treure-les o cobrir-les d'asfalt. Aquest canvi de pell, que la majoria de gent considera un signe de comfort i de progrés perquè estalvia entrebancades a les persones i sotracs als cotxes, està modificant el paisatge que ens havia vist créixer. S'entén que els carrers dels barris nous, allunyats del centre urbà o dels eixamples, siguin dissenyats tenint present els nous usos i alçades dels edificis. Els carrers amples, que, de vegades, serveixen també com a vies de comunicació ràpida, necessiten unes pells més silencioses i lliscoses per on pugui moure's el trànsit rodat com un rei. Aquests barris acullen una població jove que usa i abusa del transport privat, a manca d'una presència més habitual del transport públic. El cotxe n'és un habitant més, i per a ell s'ha triat una nova pell. Els centres històrics i els eixamples, però, ens han ofert durant molts anys, una pell que permetia suportar tota mena de pesos i usos. L'empedrat dels pobles obeïa a la mateixa funció. Un tant per cent considerable dels habitants de les ciutats hem crescut amb la companyia de les llambordes i hem estat testimonis de la seva vida. Quan la pluja o algun moviment de terres els produïa un enfosament hem vist com eren compactades de nou amb l'ajut de la sorra i els parpals. Els nostres ulls han enregistrat el seu desgast i la seva lluentor, i han contemplat com la natura continuava existint sota les seves quadrícules quan les herbes creixien en aquells trossos menys transitats. Els nostres cossos han disfrutat de la seva frescor en ser regades a l'estiu. I, per què no, les nostres orelles han patit els sorolls que produïen les rodes dels cotxes que hi circulaven i alguna que altra relliscada. El que es porta ara és canviar la pell dels nostres carrers fent-los un lifting que pretén fer més fàcil el caminar. Aquesta cirurgia oblida que la pell resultant de seguida mostrarà la seva brutícia i arrugues. De fet, ja estem veient com els nous carrers ofereixen la cara bruta des del primer dia a causa dels xiclets que llencen les persones i els greixos abocats pels cotxes. Ens adonem que no respiren i refresquen l'ambient, els manca el color i la frescor. Observem l'absència de la nota de color de l'herba que treia el cap de tant en tant. I comprovem també, que, intentant esmorteir el soroll, ara els cotxes corren més i els carrers han estat arrabassats als vianants. De la mateixa manera que se'ns fa estrany de veure actors que volen amagar el pas del temps o famosos que volen continuar en el palmarès dels massmedia, amb la cara modificada per repetides operacions de cirurgia estètica que esborren la imatge que en teníem i que ens els transformen en uns perfectes desconeguts, alguns tenim la sensació d'estar assistint a una operació semblant amb les pells dels nostres carrers. El canvi de pell, en aquest cas, ens aboca a una pèrdua de memòria històrica i ens converteix en uns espectadors de la mort del paisatge que havia crescut amb nosaltres. En certa manera, nosaltres, amb el nostre silenci i desinterès contribuïm a aquest estirament de pell que deshumanitza els nostres carrers i les nostres passes. |
||