notes de color

cromet 3: La vida és un xat.
L'altre dia visitant la web de Suso de Toro vaig llegir en una les seves ampolles llençades al mar ( que és el nom dels articles que hi escriu) que la gent actualment ha trobat en els xats el diàleg que li manca en la vida real. L'autor ve a dir que, paradoxalment, això posa de manifest el fracàs de comunicació que es produeix fora d'Internet. Aquesta situació, nova per a nosaltres, però que en altres indrets com els EEUU ja fa deu anys que es produeix, ens pot portar a una sèrie de reflexions.
Existeixen al nostre voltant indrets on puguem practicar l'art d'una conversa tranquil.la com els que disposaven els nostres pares i avis ? A veure, sobre el paper, existeixen. Els bars, clubs, i tota mena de locals omplen les nostres ciutats, per tant, la gent pot continuar anant-t'hi, i trobar una oferta molt més àmplia de la que existia fa anys. Què ha canviat, doncs? Què ha trobat la gent a la multiplicitat d'ofertes de xat que hi ha a la mar d'Internet? Doncs, ben fàcil. La possibilitat de triar, de decidir amb qui enraona i de què enraona en el moment que vulgui: matí, migdia, tarda i nit. Abans, quan les feines estaven sotmeses a uns horaris més fixats i quan els homes i les dones no compartien espais de conversa comuna, la gent aprofitava els pocs moments de què disposava per intercanviar opinions, queixes, secrets en indrets separats: els homes al cafè, i les dones al mercat, carrer, terrat. Eren converses que els permetien sentir-se partíceps dela vida que es coïa al seu voltant i que els feia una mica els seus protagonistes. Amb la invasió massiva dels mitjans de comunicació, parlo basicament de la televisió, aquests panorama va canviar i la gent es va quedar sense el seu corresponent plató. Les converses van minvar a l'igual que les possibilitats d'exterioritzar els seus estats d'ànim. Recordem que el telefon també va contribuir a aquesta minva de comunicació interpersonal. Quina paradoxa, oi?. Sí, l'altre reducte per a l'esplaiament íntim, les cartes, van passar a millor vida.
Amb l'arribada d'Internet, vista primer com una cosa llunyana i innacsessible per a la població no entesa en informàtica, les coses han anat canviant, i curiosament, tornant a ser el que eren abans. Bé, igual no ho seran, perquè la gent ja no és la mateixa. La incorporació massiva de la dona al mercat de treball, el seu alliberament de la tasca de criada a què estava confinada, ha fet que les relacions interpersonals hagin entrat en un moment de crisi. Ni les dones ni els homes són com abans. La família tradicional comença a fer aigües, i tot aquest desgavell ha generat un desconcert general que a la llarga haurà de generar un nou model de societat molt més obert i igualitari. Mentre, el desconcert necessita d'unes cassoles on bullir. I això és el que veiem cada dia als xats. La gent hi aboca les seves alegries, penes, dubtes, il.lusions, rialles, fílies i fòbies. Homes i dones indistintament. I , curiosament i sortosament, això ja no és fa per separat, no. Els actors d'aquest plató pertanyen als dos sexes i és aquí on per primera vegada en la història s'han pogut trobar cara a cara, sense disfresses - per molt que es digui que tothom menteix -. La mentida, que hi és en molt casos, però no en tots, és el que a molts els permet jugar, replantejar-se la seva vida davant d'un interlocutor que fins ara ignorava. Els xats han fet possible que els homes i les dones es trobin davant amb igualtat de condicions, que puguin aprendre més els uns dels altres, sense veure's les cares ( que a la vida real són moltes vegades entrebancs) i podent fer parlar les seves ments. Aquesta tasca, que podríem anomenar educadora o de socialització, es comparable al paper que oferia l'escola. És internet la nova escola per als homes del sigle XXI?. Sí, si els prepara i ensinistra mitjançant el joc per a una entrada en el món real que permeti l'expressió de la manera de ser de cadascú. Sí, perquè la gent aprèn a ser més comprensiva, educada, humil, carinyosa, oberta, inquieta, i tots els adjectius que hi volguem afegir, per després dur-los a la pràctica en la seva vida diaria.
Deixem de banda algun que altre efecte negatiu: la possibilitat que algú es quedi només a dintre, com en un internat de 24 hores, i sigui incapaç d'acabar els estudis i posar-se a treballar. Vaja, que es quedi enganxat i només trobi sentit en aquest plató. Però això no invalida que el plat de la balança es decanti pels positius .

Els xats han permès que el joc de viure, i ara amb igualtat, pugui continuar endavant. Han permès que la gent torni a utilitzar la paraula, a temps real o en diferit, a través del e-mails. En definitiva, han permès que les nostres possibilitats innates d'utilitzar la paraula com a forma de creació del nostre món tornin a tenir sentit.

(Masfieldpark@eresmas.com)

cromet 3: movies

My life has always been touched by movies. I have often wondered why I am so interested in the cinema, and, lately, I have just found the answer. I have a cinematografic culture, like people of my generation who hadn’t TV at home when we are children; but, in my case, there is another reason to explain my special relation with this magic world.

I still remenmber when I met movies for the first time. I was five years old and lived in Mequinensa , village that doesn’t exist now because it was covered by water in 1970. It was placed in Ebro’s riverside and where the river Segre went to dead. Lately its inhabitants had increased cause the lignite mine. This fact let people spent a lot of money to enjoy themselves because they were aware their live could change in a second working in the mine. For that people enjoyed life a lot and they celebrated their holidays wiht especial joy. I haven’t found this good feeling anywhere.

There were two cinemas in Mequinensa where the films are premiered before than another more important towns. People are glad for that, but I was it for something else. I lived in a house where my room’s wall was next to the cinema’s wall. At night, when my parents forced me to go to sleep, I could listen dialogues and soundtracks, that entered in my mind without I realised.I think my dreams were often mixed with them and, at present, my dreams are like a film. When I went to cinema on Sundays my dreams come true.
When my family left Mequinensa two years later to come to Mataró, I continued going to the cinema every sunday. It was the only way to remember my private lost paradise.