Diumenge, 25 de desembre


Sons amb sentit

Manuel Vicent. Sonidos

El latido del corazón de la madre que oye del feto es semejante al zumbido rítmico que le llega al vecino de la primera planta desde la discoteca situada en el sótano. Ese sonido sincopado que nos martilleó antes de nacer y que ya hizo vibrar nuestras mucosas más íntimas lo reencontramos visceralmente a lo largo de la vida en el compás de ciertas melodías. Cuando pasa un coche vomitando por las ventanillas unas descargas salvajes de música bakaladera, pienso que el interior del vehículo es una placenta y que el tipo al volante se cree aún en el vientre de su madre. Han desaparecido los sonidos medievales: el yunque del herrero, el grito del buhonero, la trompetilla del pregonero, el rebuzno del asno en la soledad de la era a las tres de la tarde. En medio de aquel silencio compacto, que reinaba antes de que se inventaran los motores de explosión, de pronto, las campanas, los cohetes, el jolgorio de la multitud, las cornetas y tambores tenían un sentido orgiástico. Servían para que la gente, después de un largo periodo de tedio, reventara por dentro el día de fiesta. Hoy aquellos sonidos ya no son reconocibles(...)

continua a versió original

Dijous, 22 de febrer

"Somos una sociedad muy insolente"

C. Geli. 22/02/2007. Salvador Giner recibió ayer el Premio Nacional de Sociología.

Pregunta. No regresó a Barcelona hasta 1990. ¿Qué le llamó más la atención al volver?

Respuesta. La transformación de España de un país semirural ha urbanizado en tan poco tiempo. Lo que en el norte de Europa se tardó 120 años, aquí se hizo en 30. Todo el mundo habla de la transición política, pero la cultural ha sido la más extraordinaria. España era un país que quemaba iglesias y los católicos mataban masones. Pues 40 años después, las iglesias están vacías. Se ha sustituido quemar las iglesias por la indiferencia a ellas. Un salto brutal. En cambio, el salto étnico-cultural ha sido pequeño: el catalanismo, el andalucismo... se han reafirmado. Las identidades colectivas hispánicas se han intensificado. Quizá sea fruto de un proceso compensatorio de pérdida de esa personalidad (...)
Continua a versió original

Dimarts, 13 de febrer

Duel al sol


L'arch de Sant Martí. 12 de juliol 1885. Redacció

Lo dilluns passat sortiren desafiats dos germans veïns del Fort-Pio fent cap a un camp prop de sa casa. Una volta arribats, començaren los dos contendents a despullar-se, quedant als pocs moments un dels dos nu de pèl a pèl, el qual, impacient, amb una grossa daga a la mà, es passejava amunt i avall del camp esperant que el seu germà es posés amb trajo de combat. Veient que aquest tardava en aparèixer en escena, determinà el primer preguntar-li per què tardava tant, contestant-li el segon que no es podia desfer un nus dels calçotets. Llavors s'hi acostà i amb la daga que portava li tallà la beta; una volta tots dos, tan nuets com varen venir al món, se comencen a repartir ganivetada a dret i a través, resultant-ne un ferit.

L'agressor fou detingut i portat al lloc dels fets per la parella de carabiners que es trobava de punt en lo Fielat. En veure'l, lo ferit digué que el deixessin anar que era el seu germà i que ell lo perdonava, i tot seguit la citada parella el deixà en llibertat. No comprenem nosaltres lo perquè de deixar-lo lliure sent culpable. Los tribunals entenen en l'assumpte.

Diumenge, 11 de febrer

El futur que ens espera


L'arch de Sant Martí. 31 de maig 1885. Redacció

Hem rebut ja vàries queixes d'una porció de persones que viuen a la plaça del Comerç respecte a l'abús que se li tolera a un dels veïns de dit lloc.

Se'ns diu que cada dia, a las quatre del matí, aquest senyor s'apodera amb un altre dels individus de sa família de la font de l'esmentada plaça i que, cuidant-se d'una aixeta cada u per anar més de pressa, comencen a regar tot lo davant de casa seua amb gran abundància, com si fossin ells los únics que habiten aquella barriada. De tot lo qual resulta que després, a les nou, quan van los altres veïns a fer-ne ús de l'aigua que necessiten per a l'ús domèstic, la font ja està esgotada i no en poden fer cap servei.

Preguem al senyor Alcalde que prengui alguna mida seriosa sobre el particular, perquè és molt trist que, perquè un veí pugui tenir sobradament regat lo tros de carrer de casa seua, s'hagin de fastidiar los altres de la barriada; i s'ha de procurar evitar això, sobretot quan ja se sap que ve molt i molt escassa l'aigua de Moncada que raja l'esmentada font. (...)

continua a guanyats

Dilluns, 5 de febrer

Desastre de cajón de desastres

Maruja Torres


De la no confesada decisión de aplazar y de la pereza que provoca poner en orden en nuestras cosas aparentemente secundarías viven los cajones menos frecuentados de nuestras vidas, aquellas plazas huecas que acogen lo que nos negamos a clasificar; lo que no queremos afrontar; recordatorios de las citas a las que no acudiremos y también reminiscencias de encuentros que no resultaron tan bien como preveíamos, que incluso resultaron fatales, humillantes, vergonzosos.

A la izquierda de mi mesa, de cualquier mesa en cualquier lugar del mundo –sea un escritorio o uno de esos muebles como espejo de habitaciones de hotel o apartamentos alquilados, que solo sirven para albergar cajones, pese a haber sido diseñados para que las damas recompongan su aspecto-, hay siempre un cajón hondo, el predilecto para estos casos, en el que arrojo cuanto va segregando mi paso por la ciudad. Un botón de un tejano que se descosió y que me resisto a coser porque no sé en dónde he puesto el hilo y las agujas que sí, estoy segura, traje conmigo, y que también se encuentra en este cajón, solo que no lo sé y no me apetece meter la mano a fondo...

continua a versió original

Dissabte, 27 de gener

En perill d'extinció (100 paraules per salvar)

Pau Vidal


Tec

Mig entrepà, un mos. Un entrepà escarransit i fat, un menjuc. Quatre cosetes per picar, un refrigeri. Quatre i mitja, un pica-pica. I si és a deshora, un psicolabis. Un parell de pessics abans de dinar, un aperitiu. Primer, segon i postres, un àpat. O un repàs. Primer, segon i postres abundosos, amb licors i cafè, un xeflis. I si les menges són bones, un tec. O un tiberi. I si al damunt és festa, un banquet. I si es passen de rosca, traiem el ventre de pena i encara en sobra per a la tornaboda, un festí.

més aquí

Dilluns, 15 de gener

"Faula del bufanúvols i el passavolant"


Martí Domínguez


La boira cau sobre la ciutat. És una boirina tènue, i l’hora lleu s’avança a la caiguda real del sol. És un dia una mica trist, una mica silenciós. Des de la finestra mire el pati interior de ma casa, on en les terrasses dels primers pisos proliferen els jardinets particulars.

Molts d’ells estan mig abandonats, i els geranis es corsequen en els testos. En alguns d’aquests pisos viuen velletes de cabells blanquíssims i un aire evaporat. Els jardinets, caducs i mig oblidats, fan la viu-viu com poden, en una lenta momificació que evoca la dels seus propietaris. Sovint em quede llargues estones mirant aquests jardinets, tafanejant aquest o aquell veí, que amb una mà tremolosa arruixa una falguera cloròtica o un xop retort i estrany, d’un verd translúcid i prim. Passen les hores, i els racons d’aquests jardinets s’estalzinen a poc a poc, amb una sonsònia vaga, una mica màgica, com si estigueren poblats de donyets...

continua a guanyats

Divendres, 12 de gener

Joan Barril recorda, amb agraïment, els serveis prestats pel bolígraf Bic i l'agafa de nou per escriure aquest article. A molts ens ha fet passar bones estones, com a imant o cervatana, quan la tinta s'havia acabat. I alguns, com l'artista Herbert Hinteregger, n'han fet la seva eina de treball.


L'índex Bic

Joan Barril

Algun dia vaig ser petit. No únicament d'altura, que aquesta no ha augmentat gaire, sinó d'edat, que l'edat no podem acabar d'atrapar-la. Algun dia també vaig anar a l'escola. Ara continuo aprenent i els mestres se'm moren. Però d'aquells anys em queda un primer record comercial. Es tracta del bolígraf Bic, un prisma hexagonal que donava sentit a la vida de l'alumne que no he deixat mai de ser. El record comercial del bolígraf en qüestió era el preu: els anys 60 no existia a Espanya el dret a la llibertat d'expressió, però la llibertat d'escriptura ens la garantien les 7 pessetes que costava aquell preciós ceptre de l'aprenentatge. Amb 7 pessetes es podien escriure molts poemes, més d'un conte, no pocs teoremes. I es podia subratllar la Biblioteca Nacional. 7 pessetes. Molt poc en temps de poques coses...

continua a guanyats

Dissabte, 6 de gener


Uri Caine Ensemble plays mozart













Regals a mida















N'hi ha més aquí

Dissabte, 5 de gener


Paper de regal

Joan Ollé

¿Pot treure-li el preu i embolicar-me'l per a regal? Si no és la seva talla, ¿me'l podrà canviar? Regals d'última hora, sense ànima, per als que tenen de tot i no els falta res. Però també el detall que commou, encara que només sigui una agulla, una bala o un diamant. Regals pràctics: una bossa d'aigua calenta o un pot de porcellana per al julivert. I sabatilles, bates, pijames... regals de gent gran, per estar per casa.

Regals esgotats perquè són el regal de moda. La mirada del nen davant la muntanya de regals, la febre de desempaquetar. Passar per les cases de parents i amics a recollir regals. Regals per als nens sense regals. Regals sense piles, amb les instruccions en japonès, que sobrin o faltin peces al muntar-los. Regals meravellosos fets per un mateix, sense cap cost, amb prou feines el temps d'il.lusió feliç que els has dedicat. Una nota que diu "Val per un regal". (...)

continua a guanyats