30.10.06



Dilluns 30 d'octubre

Robert Louis Stevenson: "L'illa de Tresor"


El vell llop de mar a l'"Almirall Benrow"

L'illa del tresor L'hisendat senyor Trelawney, el doctor Livesey i tots aquests altres senyors m'han demanat que escrigui punt per punt tota la història de l'Illa del Tresor, des del començament fins al final i sense ometre res excepte la situació de l'illa, perquè encara hi queden tresors per desenterrar; agafo, doncs, la ploma l'any de gràcia de 17... i reculo fins als temps en què el meu pare regentava l'hostal «Almirall Benbow» i aquell vell mariner, de pell fosca i amb una cicatriu de sabre a la cara, va venir a fer-hi estada.

El recordo com si fos ahir, acostant-se amb pas feixuc a la porta de l'hostal, seguit d'un carretó que transportava el seu bagul de mariner. Era un home alt, fort, moreno i corpulent; una cua de cabells enquitranats li queia sobre les espatlles d'una bruta casaca de color blau; les seves mans, aspres i plenes de cicatrius, mostraven unes ungles negres i esqueixades; el tall de sabre, brut i moradenc, li travessava una galta. El veig encara passejant la mirada per la cala, primer xiulant entre dents i després entonant aquella vella cançó marinera que li havíem de sentir cantar tan sovint:

Quinze homes van sobre el bagul del mort...
Io-ho-ho, i una ampolla de rom! ...

Continua a cromets llargs

28.10.06



Dissabte, 28 d'octubre

Mi noviazgo

Antonio Lobo Antunes

melancolia Los sábados por la tarde vamos al hospital a visitar a mi hermana. Está siempre sola bajo un árbol, apoyada en el tronco, de pie, con los ojos cerrados. Le llevamos fruta, galletas, zumos, le extendemos las bolsas y ella no hace ni un gesto para cogerlas. Durante años trabajó en una tienda, después hubo algo entre ella y el dueño de la tienda, creo que un embarazo y tal, mi padre la acompañó a la partera para resolver el asunto y al volver a casa, con mi hermana andando despacito, se apoyó en el tronco más próximo a nuestra planta baja, cerró los ojos y así sigue hasta hoy. Como soy once años menor que ella no me acuerdo de haber oído nunca su voz. Mi madre asegura que cantaba como las artistas de la radio pero no puedo confirmarlo porque no la oigo decir ni pío. La oigo respirar sobre mi cabeza y nada más. Y si la llamo

-Hermana

continua a versió original

24.10.06



Dimecres, 25 d'octubre

Prehistòria
























La humanitat consumirà el 2050 els recursos de dos planetes com la Terra

REUTERS/ PEQUÍN. Si es continua com fins ara, l'any 2050 la humanitat necessitarà per subsistir els recursos anuals equivalents a dos planetes com la Terra. Així ho ha indicat l'organització mundial WWF en el seu informe bianual Living Planet sobre l'empremta de l'home a la naturalesa...

Continua a invents

21.10.06



Dissabte, 21 d'octubre

Francis Scott Fitzgerald: "This side of paradise" (En aquest costat del Paradís)

Capítol 1: Amory, fill de Beatrice


this side of paradise Amory Blaine va heretar de la seva mare tots els trets que, a excepció d'uns quants d'inexpressables i dispersos, van fer d'ell un personatge digne de consideració. El seu pare, un home inepte i desmanegat que, a l'afició a Byron, afegia el costum d'adormir-se sobre l'Enciclopèdia Britànica, es va fer ric als trenta anys gràcies a la mort de dos germans més grans, pròspers agents de canvi i borsa de Chicago. En el primer accés de vanitat que va tenir, i creient que el món era seu, se'n va anar a Bar Harbor, on va conèixer Beatrice O'Hara. Fruit d'aquest atzar, Stephen Blaine va llegar a la posteritat la seva alçada -poc menys d'un metre vuitanta- i una tendència a vacil·lar en els moments crucials, dues abstraccions que es van encarnar en el seu fill Amory. Durant molts anys va papallonejar per l'última fila del clos familiar: una figura indecisa, amb una cara mig esborrada sota uns cabells d'un gris esmorteït, sempre pendent de la seva dona i turmentat per la idea que no la sabia, ni la podia, comprendre...

Continua a cromets llargs

10.10.06



Dimarts, 10 d'octubre

Morir d'èxit

¿Es pot salvar la Rambla?

Josep Maria Espinàs

La Rambla L'Ajuntament de Barcelona vol intervenir en la Rambla per evitar la seva progressiva destrucció. Jo penso que es tracta d'una autodestrucció, tal com passa en tots els indrets, urbans i rurals, que tenen massa èxit. La fruita es podreix si està massa temps a l'arbre, i la Rambla ja fa massa temps que aguanta una popularitat inclement.

La Rambla no és un d'aquells carrers pels quals es pot passejar contemplant la bellesa o l'harmonia de les cases que té a banda i banda. És clar que hi ha alguns edificis interessants, però el conjunt dóna una impressió de vulgaritat, en gran part per l'abandonament de moltes façanes. Però, encara que fos el carrer arquitectònicament més bonic d'Europa, tampoc s'hi podria passejar amb la indispensable comoditat admirativa. Fins i tot el carrer de Montcada perd qualitat quan està massa atapeït...

continua a guanyats

8.10.06



Diumenge, 8 d'octubre

El cazador

Manuel Vicent

fletxesPasaron los años. El ingreso en el bachillerato, el pantalón largo, la universidad, el primer amor, el trabajo, la boda, los hijos, la muerte de un familiar, el éxito de la empresa y así sucesivamente hasta llegar a una edad en que el hombre volvió la vista atrás para analizar las cosas que había vivido y comprobó que su biografía no era sino una crónica de sucesos sujeta a una serie de fechas, que se habían transformado en un collar de perro en torno a su garganta. Un día supo que todo podía cambiar. Hasta entonces su vida se había contado por años, pero hubo un momento en que los años abandonaron el calendario para convertirse sólo en tiempo y su vida se abrió en varios brazos como un río cuando discurre mansamente por una tierra muelle, sin accidentes, hasta dar en el mar. El tiempo no son los años, pensó. El tiempo es un estado de ánimo, una conciencia de las cosas, un arte de vivir y de cazar...

Continua a versió original

4.10.06



Dijous, 5 d'octubre

La bona lletra


Joan Barril

 cal·ligrafia Fins fa poc temps, érem un país d'àgrafs, de gent que no escrivia o que escrivia just per posar una nota al parabrisa dient: "Un moment per favor, que ara torno". Ara, amb els mòbils i els e-mails, hem desenvolupat una curiosa economia d'escriptura que posaria els cabells de punta als puristes de la llengua. Però ni tan sols la nova ortografia importa, perquè, en el fons, sempre hi ha alguna cosa a comunicar i el que és essencial és que el missatge s'entengui. És clar que, perquè una frase s'entengui l'ha de reconèixer l'ull humà. I en molts documents oficials la cal.ligrafia o la mecanografia deixen molt a desitjar. Insisteixo en el caràcter documental d'aquests museus dels horrors cal.ligràfics que són les multes, els certificats de lesions d'urgències o els comunicats d'accident de circulació. Tot això no són cartes d'amor, amb un contingut que almenys sempre se suposa amagat entre els maldestres traços d'un bolígraf. Es tracta de documents que seran utilitzats com a proves davant de qualsevol jutjat...

continua a guanyats

2.10.06



Dimarts, 3 d'octubre

Quixotada


circ Madrid, 4 de juny de 1885 - Sr. Dr. de L'Arch de Sant Martí.-Molt senyor meu: havent seguit pas per pas las campanyas empresas pel seu apreciat periódich contra la política de nostra capital, d'aquest centre que ho es d'activitat purament burocrática, me prench la llibertat d'escriureli avuy per primera vegada pera que conega las miserias y baixesas perque ha tingut que passar una vara infelis.
Fa pochs dias que sortí de Barcelona pera eixa Cort un cavaller que no es de cavalleria, ab cartas de recomanació á diferents personatjes del Centre, entre'ls quals recorlo l'inhábil Sedó, l'entremaliat Martos, lo joganer Morayta, lo terrible Sagasta, lo vostre diputat Labajos, etc, á fi que entre tots li concedissen lo que tant desitja...

continua aquí