Viure una vida de conte, inventar pel·lícules. Llegir per oblidar. Entossudir-se a girar l'esquena al món, crear-ne de nous. Ensopegar amb la mateixa pedra, posar la banya al mateix forat. Fracassar, il.lusionar-se. Caure per tornar-se a aixecar. Somiar.
¿Se quiere con el corazón, con el cerebro o con la memoria? ¿Son buenos los autores que escriben con sentimentalismo y con el músculo del corazón? Son dos cuestiones antiguas y, antes de contestar a ellas, cedo la palabra a Fernando Pessoa: "Dicen que finjo o miento cuando escribo. No. Yo simplemente siento con la imaginación, no uso el corazón". Con las palabras de Pessoa para mí ya está dicho todo, pero me extenderé algo más. Odio el corazón y el sentimentalismo en la literatura.... Són paraules d'Enrique Vila-Matas a Corazón sin tinta , reblant de nou el clau que ha atret altres escriptors abans que ell: l'antic debat entre enteniment i cor, entre raó i passió.
Tinc un fill que s'ha apuntat a la moda dels pantalons caiguts i tot el dia va amb els calçotets a l'aire. I no ho he sabut pas per ell, sinó per una nota de l'escola on em comunicaven que, si continuava anant "vestit" així, no el deixarien entrar a classe.
Un secret, dos, tres? Tant se val, n'hi ha tants que, a hores d'ara, estan tots embullats. Em dius que te'ls expliqui fil per randa, que no és bo guardar-los perquè cremaran per dintre. Però cada vegada em costa més de fer-ho. Quan els deixo treure el nas i els toca l'aire, senten un calfred que els deixa glaçats...
La majoria dels llibres tenen una prehistòria. Lectures, esborranys i escrits primerencs de l'autor. La Plaça del Diamant també té la seva. Mercè Rodoreda la localitza en la influència de la lectura de Candide de Voltaire i en la situació que planteja en un conte seu, Tarda al cinema.
Apreciat Consultin,
A la cambra frigorífica de la cuina, les cireres estaven molt fredes, i Carlos, pel plaer que li produïa el contacte amb la fruita, va anar-les agafant a poc a poc, de vegades una a una, fins a omplir la bossa de plàstic que volia dur a la fleca. A més, les cireres no només eren delicioses per al tacte, ja que - ho va deduir en observar els exemplars que anaven passant entre els seus dits- totes eren diferent entre elles; totes rodones però cadascuna a la seva manera; totes vermelles, però cadascuna amb el seu to més clar o més fosc, de forma que, per aquella varietat, també resultaven delicioses a la vista. Es va fixar un moment en la que estava a punt de ficar a la bossa: era rosada, menudeta, i tenia una clivella entre els dos lòbuls. Li va fer pensar en el sexe d'una dona, i aquella associació d'idees va agradar-li pel que tenia de sorprenent, i va donar una orientació amable als seus pensaments...
La darrera pel.lícula de M. Night Shyamalan, The village" (traduïda per aquí com "El bosc") ens endinsa en l'univers dels contes: la por groga dels adults disfressada de prohibicions i monstres, la curiositat que senten alguns joves, i, al final, el drama, que ho tenyeix tot del color prohibit, el vermell. Un argument original, unes escenes plenes de poesia, bons actors, música i fotografia perfectes i, sobretot, por, molta por.
