S'acaba l'agost, les vacances i aquest estar mig encantat i amb el despertador adormit. Els pocs dies que queden es fan notar, remugant i recordant les coses que no has fet i les que t'esperen. Et recorden, també, els agost d'altres anys, i te'ls mires. Però, com que no en trobes cap d'igual, no saps si agafar-t'ho bé o malament. Hi són i prou...
¿Qui té preferència en els passing place? Si confies que s'aturarà el que té l'espai a l'esquerra, ja has begut oli, perquè no és així. De seguida t'adones que aquelles carreteres que et prometien una conducció tranquil.la s'han convertit en una font de neguit. Em veu? Freno? M'aturo? Llavors deixes de banda el paisatge i quan arribes a les voltes tanques els ulls...
“Just wanted to let you know that I saw you on Charlie Rose last night and heard you mention that you hope ‘Fahrenheit 9/11’ will get non-voters to register to vote. Well I'm one of those non-voters, but I had been thinking about voting this year because I couldn't stand that clown anymore. I've never been a political person, but after seeing what he's done and is trying to do to this country, and after seeing ‘Fahrenheit 9/11,’ I will be voting for the first time ever! This time it's personal! I feel that my vote will be very important and will hopefully make a difference! Thanks for the great documentaries!” –L.L., Miami, FL.
El cotxe s'atura. Tens ganes d'estirar les cames i de fumar. Agafes un cigarro, el portes fins als llavis i l'encens. T'empasses el fum i el treus a poc a poc. Només vols contemplar el que t'envolta sense presses, movent les parpelles i fent clic amb els ulls. Després descanses la mirada darrera del vol d'un ocell. Fins que el perds. Llavors tornes al cotxe. I així, dies i dies. Fins que el viatge s'acaba.
Llavors la son l'abandonava més sovint, no només un cop o dos a la setmana, sinó quatre o cinc. ¿I què feia quan li passava això? No feia pas llargs passejos fins que clarejava. No tenia cap amic que estimés prou per empipar amb una trucada. ¿Què li podia dir? Era una qüestió de silenci, no de paraules (...)
Il.luminar el passat enfoncant els espais, les persones, les lectures i els fets històrics que vol rescatar. Fotografiar els records, guardar-los en un llibre i contemplar-los després amb un posat irònic i arrogant. Disseccionar-se ell mateix i als altres per descobrir els secrets que ens delaten. Confessar-se amb paraules esmolades i musicals... Emocionar-nos i deixar-nos glaçats. Això és el que fa l'escriptor hongarès Sándor Márai (1900-1989) a la seva novel.la autobiogràfica "Confesiones de un burgués" (1934). Lluís Bonada en reclama una traducció urgent al català i ens la recomana a El millor Márai, i el més planià, rebutjat. Però si el que voleu és tastar la millor novel.la de Sándor Márai, comenceu per "L'amant de Bolzano".
Ja se senten els tam-tams de les vacances i les converses van plenes de paisatges somiats, perduts o retrobats. Toca, com cada any. Algunes vegades, però, els resultats d'aquestes recerques no s'ajusten a la realitat. Llavors ens consolem dient que ens han canviat el paisatge o que nosaltres hem canviat. Tot pot ser. Juan Cueto va una mica més lluny i ens explica que també es pot arribar a sentir nostàlgia de paisatges virtuals
Despertar-te un dia transformat en un altre. Haver d'acostumar-te a un cos nou sense haver pogut acomiadar-te del vell. Sentir-te com un escarabat a casa teva i acabar aixafat com ell. Això és el que experimenta durant uns dies Gregor Samsa, el protagonista de "La Metamorfosi" de Frank Kafka. Una història que llegim amb el cor encongit i que, en acabar, ens fa sentir més petits.
Ja no se t'arrapa tant la samarreta suada i rebregada. I tant et fa, t'agrada com et queda i no te la treus de sobre. És la teva segona pell. Dret o assegut, la plantes davant nostre per seguir mirant-nos amb suor, fúria i desig.