Literatura d'assalt
Parlar per parlar o escriure per escriure són activitats que ens agrada practicar. Quan ens ho demana el cos o quan volem impressionar. D'això, algú en diria donar la llauna o fotre el rollo. I tindria raó. Perquè, si no es fa bé, pot arribar a cansar. Però... qui no s'ha vestit algun dia de contista, poeta o bufó i ha tirat pel dret sense demanar permís a l'auditori?. El resultat pot ser divers: literatura o incontinència verbal. Javier Marias s'ho planteja també en el seu article "Añoranza del triclinio", i busca els culpables entre els antics romans.
Ahir, avui, demà... qualsevol dels tres és bo per recordar-nos que les nits són més curtes i els dies llargs i que l'estiu se'ns tira a sobre i l'hem d'aprofitar, que mai se sap...
Amb La guerra dels cornuts, 
"¿Què quedarà de la 
La batalla dels autors per evitar la pirateria i els plagis de les seves obres no és nova. De fet va començar al segle XVIII. I un dels primers que va intentar posar-hi remei va ser Diderot en el seu llibre Lettre sur le commerce des livres, que s'acaba de traduir al català. Jordi Llovet ens parla de la importància d'aquest llibre i ens convida a llegir-lo en el seu article: 
Si et passes la vida veient pel.lícules, arriba un moment que corres el risc d'empatxar-te i d'oblidar-ne els arguments. O de barrejar-los... Però aquesta manca de memòria no és permanent. S'acaba quan veus una altra pel.lícula i de seguida penses "això em sona..." i, clac, recordes d'on ho han tret... continua a 
Estic d'escriba. Picant un article dedicat a una carta del passat que parla de la Barcelona del present. No m'estic enterant de res, però què hi puc fer. És una pràctica de mecanografia per aprendre a escriure bé amb dues potes. Ara encara trepitjo tot el teclat:(
Quan et trobes envoltat d'imatges, veus i sorolls diversos que et fan sentir 
L'estat líquid, a diferència del sòlid, implica un canvi de forma constant. Zygmunt Bauman es val d'aquest principi per afirmar que la nostra època és la de la modernitat líquida. Res és segur ni immutable i vivim amb una sensació constant de precarietat. Ho podeu llegir 
Camina deixant enrera les cases i la gent. Les passes la condueixen per una sendera tallada pels camps de blat. S'hi endinsa d'esma, no té pressa. El capvespre l'envolta i l'atura. El temps també s'atura. Veus i rialles conegudes li arriben de lluny, perdudes, i barrejades amb el cric-cric dels grills. Mira endavant i veu com el groc de blat i blau del cel li fan senyals i la criden. Passen els minuts i no es vol moure. Continua allà plantada, amb la mirada abocada a l'infinit, i deixant que l'aire calent de l'estiu li llepi la pell. Passen més minuts i les veus li arriben en forma de crits. "Que no véns?" "Vinga que es fa tard". Fa veure que no les sent. Mira endavant i pensa que agafaria aquests instants i se'ls enduria per sempre. I està temptada de no tornar. Continuaria deixant-se acaronar per l'aire fins a convertir-se en una taca més d'aquell paisatge.