Divendres, 26 de setembre
Ànima càndida
Jordi Llovet
Daniel Pennac (Casablanca, 1944), autor de diversos llibres d'èxit en els darrers anys, va ser professor a França durant molts anys, fins que va poder dedicar-se a escriure a temps complet. La sociologia de l'escriptura ens diu que, mentre un narrador es guanya la vida en una altra cosa i escriu a més a més, els seus llibres poden resultar molt bons; però que, un cop s'ha convertit en freelance, està obligat a produir llibres amb una inevitable freqüència, perquè els homes també mengem expressament.Per això, després de la sèrie dels seus llibres al voltant de la família Malaussène vagin conrear a mig món una certa anomenada, Pennac va decidir-se a provar el gènere mig biogràfic mig assagístic, que domina el que comentem avui, Mal d'escola (Empúries Mondadori, 2008), per veure si la cosa anava bé. I a fe que no li ha anat malament: 700.000 exemplars venuts a França en poc molts pocs mesos, i ara, possiblement, èxit de vendes en català i en castellà. Si tenim present que el llibre tracta, dit a l'engròs de la figura del tanoca o del zoquete de l'escola, és a dir, l'estudiant que no fa brot i es posa a l'última fila de la classe amb l'iPod en marxa hores i hores tot convulsionant-se, i si podem estar segurs que pràcticament ni un sol dels tanoques escolars del món sencer no llegiran ni un llibre en tota la seva venturosa vida, llavors hem d'arribar per força a la conclusió que, qui ha comprat aquests 700.000 exemplars, són els pares i les mares d'aquests nois (noies, menys) que constitueixen un paradigma jove de l'antiga figura, abans adulta, del cràpula, el bajà o el pixareixes.(...)
continua a articles
Daliniana flor
S'ha acabat l'agost. El temps ha estat estrany. La calor no ha estabornit massa el personal i, a la costa - escric des de Sant Feliu de Guixols-, hem tingut nits frescotes, algunes fins i tot de vanoveta prima. Però entre front i front tempestuós, entre núvols baixos i calitges matutines, el sol ha lluït prou esplendoróssobre les platges plenes a vessar de cossos mig conills d'adults, en general abonyegats, i de criatures obesses o nyicris, mal educades i xiscladores. De tota manera també algun cos jove s'ha deixat veure, admirable. Nois atlètics i ben peixats, de pell colrada i flexible, de ventre pla, pectorals treballats i natges compactes, turgents sota les bermudes molles i arrapades. O noies també atlètiques - a vegades un pèl massa- amb pits perfectes a l'aire, cuixes llargues i sedoses i mitges natges vistents, emergint sense vergonya a cada banda del triangle mínim de la claceta. Aquests cossos admirables, però, són més aviat escassos i cada vegada més iguals. Suposo que la moda influeix en la forma del cos i tots els animals de gimnàs treballen els seus músculs per igual i amb igual resultats, o bé, com llegeixo en un diari, sota pells untades i morenes, hi ha els mateixos farcits de silicona estratègicament col·locats pels dissenyadors de cossos en què s'han convertit alguns cirurgians plàstics. He de confessar que ara, quan veig un cos admirable, en comptes d'abandonar-més a la conemplació incondicional - i una mica envejosa i libinidosa, tot s'ha de dir-, començo a imaginar què deu tenir de natural, què d'afegit o què li han podat. I miro de reconstruir mentalment el cos previ al que es mostra satisfet sobre la platja.(...)
MILÀ, L'ANY 1796 
- Vilaweb/9-8-08: 
-El meu mal ve de més lluny. Fa quatre anys, tenia quaranta anys i cinc-cents mil francs; avui tinc quatre més i probablement aviat tindré cinquanta mil francs menys, perquè els perdré amb la venda del castell de Montfleury, situat a la ribera del Roine, una posició superba.