Tothom que ha vist aquesta pel.lícula, la recomana, i amb raó. No explicarem l'argument, que fa lleig i ja surt a totes les ressenyes dels diaris i d'internet, ni de com ens han agradat el guió, els actors, la fotografia i la música. Només en destacarem el títol, "lost in translation, i les paraules que els protagonistes es diuen a cau d'orella al final de la pel.lícula. Les úniques que no poden ser malinterpretades perquè no necessiten de cap traducció.
Ara que que tinc la mas distreta amb les sabates a munt i avall, aprofitaré per tafanejar els cromets i per queixar-me una mica. Tic fart de sabatilles que no són per rosegar, però si vull escriure m'he de calçar les potes. També porto un encàrrec: penjar aquest post-anunci de les troballes que hem posat a l'enllaç dels navegants:
Avui estreno un disseny de pàgina nou. És un regal. I faig com aquell qui estrena les seves primeres sabates de taló, les miro i remiro perquè m'agraden i em fan més alta. I quan me les poso, procuro anar ben dreta per no entrebancar-me.
Dutxes, banyeres i rentamans són les espais que visitem per desfer-nos de la brutícia i de la suor que ens molesten o de la calor que ens crema. L'aigua s'ho endú tot. I quan sortim, diem que ens sentim com nous, com una persona nova. I així fins la propera. Però el que no tenim encara és un espai on netejar-nos per dintre ni cap aigua màgica que ens transformi en la persona de qui parla Vicent Verdú a La toilete.
Rescatar uns records que li serveixen d'escenari, dormir 16 hores i llegir i rellegir una única història, són les úniques activitats amb què fa passar el temps el protagonista de l'estrany d'Albert Camus quan és a la presó. Al començament se't fa estrany llegir el que diu, però en acabar el conte tot et queda clar... continua a contes
Una alternativa als menús tradicionals que pensa en el destí final dels productes. I no parlo de ara de budells i de sistemes d'evacuació que tots sabem, sinó de com podem fer que el nostre cos els recicli. Tot s'aprofita i el que no mata, engreixa. I qui menja segons què pot convertir el seu cos en un hortet autosuficient per als temps de crisi. Vicent Verdú ens dóna tots els detalls d'aquesta nova recepta a "El sabor"
Ja podem començar a oblidar-nos de l'expressió:"No giris la cara, que t'estic parlant". Millor no dir-la, perquè, segons aquest estudi, si la diem a un nen, el desconcentrem. Li estronquem el procés de desconnexió que necessita per respondre al que li demanem. Diuen que els grans fem el mateix tancant els ulls o mirant al sostre. ¿Tots? no pas, n'hi ha alguns que continuen girant la cara. Potser els haurem de recordar que ja no són uns nens.
Un taxista al volant no és un ésser tan segur com ens l'imaginem. Ni la caixera d'un supermercat al davant de la seva màquina registradora. Les mans actuen mentre la ment es troba lluny, molt lluny. Tan lluny que, quan torna, ni les reconeix. A All or nothing, Mike leigh ens parla d'això i d'aquelles apostes a tot o res que es fan quan les mans diuen prou i et demanen que les miris.
A mart els reis han arribat abans que a la terra. M'han portat un robot tractor. Just el que havia demanat. La pega és que ha caigut en un cràter molt llunyà i que va lent: fa 40 metres al dia (marcià, s'entén)... Continua a cromets de viatges
Estem afònics i no podem forçar el color