The Problem We All Live With
28.1.15
31.3.13
Memoria crítica
Memoria crítica
Antonio Muñoz Molina.
En España algo que nunca ha faltado son los defensores de la ignorancia. Tradicionalmente, solían pertenecer a los gremios más reaccionarios, y por lo tanto más interesados en la sumisión analfabeta de las mayorías. Nada como la ignorancia para asegurar la fe en los milagros y la reverencia hacia los terratenientes, y para asegurarles a estos las masas de jornaleros dispuestos a trabajar a cambio de salarios de limosna en sus latifundios, y en caso necesario a dejarse poner uniformes y a servir de carne de cañón en las guerras, marcando el paso en los desfiles ante el Santísimo y la bandera a los sones de un pasodoble patriótico. Predicadores de los catecismos socialistas utópicos del siglo XIX alentaban con una misma elocuencia las cooperativas obreras y la instrucción pública, y las primeras mujeres rebeldes que reclamaban la igualdad con valentía inaudita celebraban el aprendizaje y el conocimiento como herramientas necesarias para conseguirla.(...)
Continua a El País/ Babelia/ 30-3-2013
21.1.13
Anna karenina. Lev Tolstoi
Totes les famílies felices s'assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera.
A la casa dels Oblonski tot anava de capgirell. La muller, assabentada que el marit estava en relacions amb la institutriu francesa que havien tingut, li havia declarat que no podia viure amb ell sota un mateix sostre. Aquesta situació, que ja feia tres dies que durava, esdevenia dolorosament feixuga no solament a marit i muller, sinó a tots els membres de la família i a la gent de la casa. Tots ells experimentaven la sensació que llur vida comuna no tenia cap sentit i que estaven menys lligats entre ells que les persones que es troben accidentalment en un hostal qualsevol. La muller no sortia dels seus apartaments; al marit, ja feia tres dies que no el veien; els nens corrien per tota la casa com si s'haguessin perdut; l'anglesa s'havia barallat amb la majordoma i havia escrit una carta a una amiga demanant-li que li cerquès un altre lloc; el cuiner ja era fora des del dia abans a l'hora de dinar; la cuinera negra i el cotxer havien demanat el compte.
continua a autors tastats
1.7.12
Un lugar donde vivir
Gustavo Martín Garzo. El País/1-7-2012.
“¿En qué libro te gustaría vivir?”, tal es la pregunta que, a través de Winston Manrique, este periódico ha hecho a un grupo de escritores durante la Feria de Libro de Madrid. Es una pregunta compleja, pues suele ocurrir que los libros que más nos gustan no sean demasiado aconsejables para vivir en ellos. Los dolorosos cuentos de Katherine Mansfield, las inquietantes parábolas de Franz Kafka, las oscuras historias de William Faulkner, son algunos de los textos indiscutibles de la literatura reciente y sin embargo ¿por qué habríamos de elegirlos para vivir en sus páginas si en ellos sólo hay tristeza, angustia y dolor? Augusto Monterroso recogió en su Antología del cuento triste una selección de los cuentos más tristes de la literatura occidental del pasado siglo. Y para justificarse escribió en su prólogo: “Si es verdad que un buen cuento se concentra toda la vida y si la vida es triste, un buen cuento será siempre un cuento triste”.
continua aquí
Gustavo Martín Garzo. El País/1-7-2012.
continua aquí
7.6.12
6.6.12
Ray Bradbury: "Les cròniques marcianes"
Ray Bradbury: "Les cròniques marcianes"
Ray Bradbury( 22 d'agost del 1920/ 6 de juny del 2012)
Desembre del 2001. ELS COLONS
Desembre del 2001. ELS COLONS
Els homes de la Terra van venir a Mart. Van venir-hi perquè tenien por o perquè no en tenien pas, perquè eren feliços o perquè no ho eren gens, perquè se sentien com els Pelegrins o perquè no s'hi sentien mica. Cada home tria el seu motiu. Abandonaven esposes dolentes, feines dolentes o ciutats dolentes. Venien a trobar alguna cosa, per abandonar-ne alguna altra o per obtenir-ne una altra encara. Venien per desenterrar alguna cosa, per enterrar-ne una altra o per plantar-ne encara una altra encara. Venien amb somnis petits o grossos, o sense cap somni. Des de cartells a quatre tintes, un dit del govern assenyalava tothom, a totes les ciutats: AL CEL HI HA FEINA PER A VÓS: ¡VENIU A MART! Els homes es van llançar enlaire. Pocs al principi - uns quaranta-, perquè, fins i tot abans que el coet sortís cap a l'espai, molts ja se sentien a dins la gran malaltia. La malaltia s'anomena Solitud i es manifesta quan veieu el vostre poble nadiu fer-se petit a la mida d'un puny i, tot seguit, de la mida d'una llimona i, tot seguit, de la mida d'un cap d'agulla, per esvanir-se en acabat enmig del deixant de foc... Sentiu com si mai no haguéssiu nascut, com si mai no hagués existit el poble on vau néixer, com si no fóssiu enlloc, envoltat d'espai, res de familiar, només altres homes estranys... I, quan l'estat d'Illinois, Iowa, Missouri o Montana us desapareix enmig de mars de núvols i, encara més, quan els Estats Units s'encongeixen fins a convertir-se en una illa boirosa i tot el planeta Terra es converteix en una llardosa pilota de beisbol llançada ben lluny, us sentiu infinitament sols, fent tombs pels prats de l'espai, de camí cap a un lloc que no podeu ni imaginar. No era estrany, doncs, que al començament emigressin pocs homes. El nombre, però, va anar creixent constantment, en relació directa amb el nombre de terrícoles que ja eren a Mart. Com més serien, més bé s'ho passarien. Els primers, però, van haver d'espavilar-se solets...
15.4.12
17.2.11
Dijous, 17 de febrer
Jordi Llovet. "Ordinadors? No, gràcies"
La consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, ha aixecat una enorme polseguera a causa de la decisió d'aturar, preventivament, la implantació d'ordinadors portàtils a les aules de primària i secundària del país. Aquesta implantació va ser una iniciativa del govern d'entesa, si no directament del conseller Maragall, el qual, possiblement, va quedar enlluernat per la disposició d'abast "estatal" dictada pel ministre del ram, seguint ell mateix una idea genial —com totes, impremeditada— del president del govern, José Luis Rodríguez, el qual, encara amb més alta possibilitat, va deixar-se ensibornar pel col.lectiu de pedagogs que governen arreu del país: sens dubte la generació de pedagogs més ineficaç i indocte que ha tingut Espanya als darrers setanta anys, i que estan, o han estat, a punt d'enviar l'educació de tota la pell de brau a la ruïna. Honorable consellera, moltes felicitats! Perseveri!
Continua a articles
22.1.11
Dissabte, 22 de gener
Algo pasa con "Susi"Las alarmantes noticias sobre la salud de la elefanta Susi me hicieron correr hacia el zoo. Quién sabe, a lo mejor llegaba en el momento oportuno y veía derrumbarse al gran paquidermo. Esa sí que iba a ser una gran exclusiva periodística, ¡por no hablar del obituario! No se tome esto por insensibilidad. También pensaba en despedirme, no sé, cantándole la marcha del coronel Hathi. A Copito de Nieve no lo hice, decirle adiós, y mira que lo siento.
Jacinto Antón/ El País/22-1-2011
10.1.11
Dilluns 10 de gener
Mark Twain: "Guía para viajeros inocentes"
The innocents abroad/capítol IV After prayers the Synagogue shortly took the semblance of a writing school. The like of that picture was never seen in a ship before. Behind the long dining tables on either side of the saloon, and scattered from one end to the other of the latter, some twenty or thirty gentlemen and ladies sat them down under the swaying lamps and for two or three hours wrote diligently in their journals. Alas! that journals so voluminously begun should come to so lame and impotent a conclusion as most of them did! I doubt if there is a single pilgrim of all that host but can show a hundred fair pages of journal concerning the first twenty days' voyaging in the Quaker City, and I am morally certain that not ten of the party can show twenty pages of journal for the succeeding twenty thousand miles of voyaging! At certain periods it becomes the dearest ambition of a man to keep a faithful record of his performances in a book; and he dashes at this work with an enthusiasm that imposes on him the notion that keeping a journal is the veriest pastime in the world, and the pleasantest. But if he only lives twenty-one days, he will find out that only those rare natures that are made up of pluck, endurance, devotion to duty for duty's sake, and invincible determination may hope to venture upon so tremendous an enterprise as the keeping of a journal and not sustain a shameful defeat (...)
continua aquí
15.12.10
Dimecres, 15 de desembre
Brian Aldiss: "Super-Toys Last All Summer Long
In Mrs. Swinton's garden, it was always summer. The lovely almond trees stood about it in perpetual leaf. Monica Swinton plucked a saffron-colored rose and showed it to David."Isn't it lovely?" she said.
David looked up at her and grinned without replying. Seizing the flower, he ran with it across the lawn and disappeared behind the kennel where the mowervator crouched, ready to cut or sweep or roll when the moment dictated. She stood alone on her impeccable plastic gravel path.
She had tried to love him.
When she made up her mind to follow the boy, she found him in the courtyard floating the rose in his paddling pool. He stood in the pool engrossed, still wearing his sandals.
"David, darling, do you have to be so awful? Come in at once and change your shoes and socks."
He went with her without protest into the house, his dark head bobbing at the level of her waist. At the age of three, he showed no fear of the ultrasonic dryer in the kitchen. But before his mother could reach for a pair of slippers, he wriggled away and was gone into the silence of the house.
He would probably be looking for Teddy.
Enllaços: Super-Toys Last All Summer Long
Brian W. Aldiss
21.11.10
Diumenge, 21 de novembre
Javier Marias: "Entusiastas que matan"Hace ya siete años, publiqué aquí un artículo titulado “Acabaré odiándola”. Me refería a lo que más me gusta en el mundo, la música, y si preveía un odio futuro era por la obligación que hoy tenemos de escucharla a todas horas y en todas partes, querámoslo o no, y además no la que elegimos, sino la que nos imponen otros en las calles, en los trenes, en los teléfonos, en las tiendas, por doquier. En el tiempo transcurrido desde entonces no sólo ese abuso ha ido a más, sino que se ha extendido a otras cosas, prácticamente a todas, por culpa de los entusiastas de cada una de ellas.
Trobareu l'article sencer a El País semanal/21-11-2010
13.10.10
Dimecres, 13 d'octubre
The Bob Dylan Demos: They Are A-Streamin
First Listen: Bob Dylan, 'The Witmark Demos 1962-1964'via Open Culture
13.6.10
Diumenge 13 de juny
Tot recordant a Jesús Moncada
Pàgina web dedicada a recordar la seva vida i la seva obra: Jesús Moncada, espais literaris
3.4.10
1.4.10
Dijous, 1 d'abril
Letters of note és una pàgina molt interessant que publica cartes de personatges famosos situant-les en el context de l'autor i de l'època. Com diuen ells mateixos "correspondence deserving of wider audience"
you must know again my reluctance to marry
On the morning of their wedding on February 7th, 1931, Amelia Earhart wrote the following letter and saw that it was hand delivered to her publicist and fiancé, George Putnam; a determined man who had recently received a "yes" following his sixth marriage proposal to the world-famous aviator. Clearly, giving that answer had been incredibly difficult for Earhart. As a result of her continued apprehension she chose at the last minute to formally clarify a few points on paper and essentially announce the beginning of a year-long trial marriage, during which time they needn't be faithful.
Putman agreed.
Letters of note és una pàgina molt interessant que publica cartes de personatges famosos situant-les en el context de l'autor i de l'època. Com diuen ells mateixos "correspondence deserving of wider audience"
you must know again my reluctance to marryOn the morning of their wedding on February 7th, 1931, Amelia Earhart wrote the following letter and saw that it was hand delivered to her publicist and fiancé, George Putnam; a determined man who had recently received a "yes" following his sixth marriage proposal to the world-famous aviator. Clearly, giving that answer had been incredibly difficult for Earhart. As a result of her continued apprehension she chose at the last minute to formally clarify a few points on paper and essentially announce the beginning of a year-long trial marriage, during which time they needn't be faithful.
Putman agreed.
28.2.10
Diumenge, 28 de febrer
Enrique Vila-Matas "El último detalle"
En la hora final es seguro que nos acompañará algún detalle inesperado, ridículo, o simplemente irrelevante. ¿Quién no recuerda a Hugh Person en Cosas transparentes, de Nabokov? Rodeado de las llamas que van a abrasarle, se le aparece fugazmente una página de un cuaderno que tenía de niño: nada menos que una lámina con el dibujo de unas hortalizas.Proust habló de que una irrelevancia siempre marcará nuestra muerte, porque nunca estaremos preparados para ella, nunca pensamos que la muerte puede llegar en cualquier momento. Al meditar sobre esto, me acuerdo de que, en realidad, he vivido ya la experiencia del detalle irrelevante que cruza la escena mortal. Fue en el verano de 1956 y es un recuerdo verdadero que he cedido en más de una ocasión a mis personajes de ficción. Aferrado a una colchoneta y cuando ya unas olas encrespadas iban a engullirme sin remedio, fui salvado en el último segundo por una heroica nadadora. Escenario: una playa de la costa Brava. En mis ficciones esa playa ha sido indistintamente Palamós, Tossa, Cadaqués y Port de la Selva. Todo el rato que pasé aferrado a la colchoneta, fui consciente de que iba a morirme, pero tenía la mente ocupada por una escena de El Jabato, mi cómic preferido, en el que el héroe vivía una situación parecida y acababa siendo rescatado por el enclenque poeta Fideo, un personaje que iba siempre acompañado de un arpa.
continua a versió original
23.2.10
Dimarts, 23 de febrer
Robert Louis Stevenson. Weir de Hermiston.
En el més selvàtic extrem d’una parròquia coberta d’aiguamolls, lluny de la vista de tota casa humana, s’alça entre els brucs un munt de pedres, i una mica més a l’est, al vessant d’un monticle, un monument amb alguns versos mig esborrats. Allí fou on Chaverhouse matà amb les seves pròpies mans el Teixidor Penitent de Balweary; i el cisell de “Vell Mortalitat” havia dringat sobre aquella solitària làpida. D’aquesta manera la història pública i la privada assenyalaren amb dit sagnant aquell clot situat entre muntanyes; i després que el Cameronià donà allí la seva vida, fa dos-cents anys, en gloriosa follia, sensereflexió ni pesar, el silenci del fangar havia estat torbat altra volta pe l’estrèpit de les armes de foc i els crits dels moribunds.
Weir de Hermiston. STEVENSON, Robert Louis. Edicions del Salobre. Traducció Joan Antoni cerrato.
Continua a aquí