Dimarts, 30 de desembre


































continua a Poètics

Dijous, 25 de desembre

Marianne Faithfull: "Easy Come Easy go"


Flandyke shore

I went unto my own love's chamber window,
Where I had often been before,
Just to let her know love unto flandyke shore,
Unto Flandyke shore,
Never to return to England no more,
Never to return to England no more.


I went unto my love's chamber door,
Where I never been before.
There I saw a light springing from her clothes,
Springing from her clothes,
Just as the morning sun when first arose,
Just as the morning sun when first arose.


As I was walking on the Flandyke shore
Her own dear father I did need
"My daughter she is dead," he cried.
"She is dead," he cried.
"And she's broken her heart all for the love of thee."
So I hove a bullet onto fair England's shore,
Onto fair England's shore,
Just where I thought my own true love did lay.



Enllaços: Marianne Faithfull/audio, lyrics Marianne Faithfull

Diumenge, 21 de desembre

Sándor Márai: "Dietaris 1984-1989"


7 de gener

L'any que dóna títol al fulletó orwel·lià. De moment la profecia no s'ha acomplert, però en canvi el terrorisme nuclear ha esdevingut una realitat quotidiana. A les seves cartes, algú em parla amb nostàlgia del segle XIX i n'evoca el progrés pacífic. Vaig venir al món al llindar del segle, i si penso en el primer decenni de la meva vida, quan el XIX encara era una realitat, tan sols recordo que la vida quotidiana era indescriptiblement més fatigosa, més primitiva i més insana que al maleït segle XX, durant el qual han mort centenars de milions de persones en guerres i revolucions però en què, a la vegada, l'existència ha estat més humana per a les masses que al segle XIX o a qualsevol altre segle anterior. Ara, l'esperança de vida és el doble que fa cent cinquanta anys. A la primera dècada del XIX vivien a tot el planeta uns mil milions de persones; quan acabi el segle present la xifra s'elevarà, amb tota probabilitat, fins als sis mil milions. Al XIX es proclamava amb orgull que l'home podia fer la volta al món en vuitanta dies; avui n'hi ha prou amb noranta minuts. Un meu oncle patern va morir el 1849 a causa d'un «còlic intestinal agreujat per la delicada situació a la nostra pàtria»; avui dia, només un ximple mor per culpa d'una apendicitis. ¿Tot era «millor» al segle passat? ¿Què vol dir, «millor»? En termes generals, avui vivim més, i més expeditivament.

Continua a autors tastats

Dissabte, 20 de desembre

Jugant amb el mico a passar la ITV.











Continua a contrapunt de gossos

Divendres, 28 de novembre

La crisi industrial del 1885


23 d'agost 1885. L'arch de Sant Martí

Diu la premsa de Barcelona:
Amb l'objecte de procupar la construcció d'obres públiques, a fi de proporcionar treball als jornalers que careixen d'ell, la comissió el Excm. Ajuntament ha pres alguns acords importants, que probablement en la sessió pública de dimarts proposarà a l'aprovació del Consistori. Entre dits acords se troba lo de treure les dificultats pendents entre els ajuntaments d'aquesta ciutat, de Gràcia, i de Sant martí de Provençals perquè pugan continuar les obres de construcció del desvio de la riera de Malla i demés reguerots que aflueixen al pla de Barcelona i en sa conseqüència la projectada obertura del carrer Diagonal fins al terme municipal de Sant martí de provençals.(...)

continua a L'arch de Sant Martí

Diumnege, 23 de novembre

Llorenç Villalonga: "Mort de dama"

Capítol XIII. Bàbia


Així el país, que el 1838 havia fet la vida impossible a Mme. George Sand i al seu malalt, prop d'un segle més tard optava per les actituds filosòfiques.

Alguns paràgrafs d'Un hiver à Majorque destil·len fel: "A totes les geografies que he consultat", diu George Sand, "he trobat la següent indicació: Els mallorquins són molt afables. Ja se sap", comenta l'escriptora, "que la raça humana es divideix en dues categories: la dels que són antropòfags i la dels que són molt afables". Mme. Sand es posava nerviosa, amb raó, de sentir xiular el vent un dia darrera l'altre per les retxilleres de la seva cel·la, allà a la vella Cartoixa de Valldemossa. Els romàntics estimaven la solitud per comentar-la amb els veïns, i a Mallorca ningú no podia entendre l'escriptora. Per altra part, el menjar era detestable, el pa negre, la llet difícil d'adquirir. Tot el llibre de l'artista revela greus preocupacions de cuina: com una bona burgesa, el seu principal odi és contra la criada, la qual lliura al blasme universal en perfecta i gloriosa prosa francesa. I Chopin, en la intimitat, devia ser insuportable. I la pagesia salvatge no es limitava a escandalitzar-se interiorment per aquella convivència irregular i pels vestits masculins de Solange, sinó que de vegades el seu amor a la virtut s'exterioritzava en fets: vol dir amb algun cop de pedra.(...)

continua a cromets llargs

Diumenge, 16 de novembre

La música de Sándor Márai

Jordi Llovet

"L'estil és l'home", va dir Buffon, que era més aviat un home de ciències naturals; però la crítica literària va acabar donant a aquesta expressió un sentit molt determinat, que no ha variat gens al larg del temps: tot gran estil posseeix l'empremta d'una sola persona, i no d'una altra. Això val sobretot per a la prosa, perquè el vers posseix unes determinacions mètriques tan severes, que és difícil que la "melodia" d'un ésser concret pugui transpuar en la cantarella dels versos; en aquest sentit no hi ha dubte que Josep Pla posseix una música molt característica (dissonant!), de la mateixa manera que Mercè Rodoreda en posseeix una altra. Fa uns quants anys, als estudiants que s'examinaven de literatura se'ls feia llegir en veu alta un passatge ben triat, de l'autor que fos (mentre prèviament hagués format part de la llista de lectures obligatòries), i els nois i les noies havien d'esbrinar de quin autor o autora es tractava: "Chateaubriand! Ciceró! Jane Austen! Púixkin!, responien, i sempre l'encertaven si es tractava de joves amb oïda, un sentit tan important com la vista en l'acte de llegir. No es tractava de la matèria de què parlava el passatge: es tractava de la música que hi duia. (...)

Continua a articles

Dimecres, 5 de novembre

L'arbre de l'esperança


Avui no és primavera, però les pluges d'aquesta tardor cauen amb la mateixa alegria. Avui no fem anys ni sants, però ens regalem aquesta cançó de Túrnez & Sesé per celebrar "el riu de les aigües noves" que corre pels Estat Units d'Amèrica.


Aigües de la primavera. Josep Carner (La paraula en el vent )

Aigües de la primavera
que degoten pels jardins,
posades damunt les branques,
les gotes es tornen brins.
Al cor de la fotja clara
tremolen els cels divins.
la neu ja s'és fosa tota
i baixa torrent endins;
Ai la fressa de les escumes,
com mou el fullam dels pins!
Com ixen, les flors novelles!
Com dringuen aquests matins!
Al riu de les aigües noves
s'han posat tres molins
”L’un molia or i plata,
l’altre perles i robins,
l’altre l’amor de les dames
per fer encaptivar els fadrins”.

continua a poètics

Dilluns, 3 de novembre

L'Associació per a la Caça del Tigre

Josep Carner. Les bonhomies (1925)


Tothom capirà de seguida que no puc revelar la identitat del lloc on s'han produït els fets dels quals acabo de rebre una confidència íntima. Si més tard la lectura d'una revista il·lustrada o la contemplació de qualque film sensacional us informen d'allò que la meva reserva no us concedeix, els fundadors de l'Associació per a la Caça del Tigre poc serà a un hom a qui bescantaran.

La cosa, en substància, va anar així: en un dels països més petits que romanen a Europa amb un espectre d'independència i que havia viscut sempre sense neguit ni delit al redós d'un veí formidable, va desvetllar-se un dia un curiós fenomen. Algú va parlar de la teoria de les nacionalitats. Hom va descobrir un matís ètnic d'aquell país. Hom va aixecar, al mig de la plaça més gran de la capital, una estàtua a un bisbe guerrer que aquell poble havia tingut a l'edat mitjana. Els minyons van guarnir-se el trau de la jaqueta amb un llacet, dels colors nacionals, per anar al ball; i les noies, per anar a sentir la xaranga dels bombers, els dissabtes a la nit, van posar de moda uns xals florejats que ja només duien les camperoles.

Va ésser aleshores que s'acudí a un grup d'excursionistes que a llur país li era impossible de tenir una política exterior, si no comptava amb un exèrcit. Però per assolir l'exèrcit mancava quelcom de fonamental. Als habitants d'aquell país els plaïen els embotits, la cervesa, la música i la contemplació de la naturalesa, coses totes que accentuaven llur temperament panxut i pacífic. Aquella raça havia estat dolorosament degradada per una pau secular, i no coneixia més lluites que la del joc de boxes.

Un nadiu, admirador de Th. Roosevelt, va concebre la idea d'ensinistrar els seus connacionals per a l'imperialisme mitjançant la creació d'una entitat que, inversemblant al primer cop d'ull, no va tardar a assolir una franca popularitat. S'anomenava Asssociació per a la Caça del Tigre. L'èxit de les caceres ha estat gran. En una sola expedició els membres d'aquella societat han occit 279 tigres de bengala i un de foraster.(...)

continua a cromets llargs

Diumenge, 2 de novembre


Amigos que no duermen

Enrique Vila- Matas

1 - Un insomnio puro y duro empuja a un novelista amigo a escribirme en plena noche y hablarme del mercado editorial, donde cada vez cuentan menos los autores y más los negociantes de todo tipo que orbitan a su alrededor. Me habla de un mercado analfabeto que va acostumbrando a la gente a leer inmundicias, hasta el punto de que pronto ya nadie se acordará de lo que fue la alta literatura. Ocurre con esto como con la calidad de nuestros alimentos. A medida que desciende pavorosamente la exigencia de calidad, la gente cada vez recuerda menos lo que se comía antes, y habrá un día en que, por falta absoluta de memoria, la gente creerá que la bazofia es lo que se ha comido siempre.(...)

continua a versió original

Dissabte, 25 d'octubre

Polsegueres i psicosis

Enric Casasses

Doncs hi solia haver tres tipus de paper a casa de la gent que a vegades escriu o que simplement de tant en tant apunta alguna cosa o esbossa algun intent de carta: u, els papers que van directament a les escombraries; dos, els que es guarden bé; i tres, els que es deixen a sota el llit o al fons d'un calaix i a la llarga s'acaben llançant. Ara amb la xarxa i l'entraxarxa la cosa ha canviat i tots tenim accés a les tres piles de tothom, hem perdut la vergonya i hem posat les nostres escombraries a l'abast de totes les mirades, som com aquell que fica la mà a les papereres del passeig a veure què hi troba, tots remenant la immensa fossa comuna de la brossa de tots. D'un poema de qualsevol autor, ja no n'hi ha només comentaris fets per crítics o per estudiosos: ara en pots trobar fàcilment de redactats per lletraferits espontanis, per ignorants totals, per innocents autèntics, per disminuïts morals, per illetrats intel·ligents, per adolescents enyorats, per aspirants a no ser res, per psicòtics vocacionals... i alguns no són pas pitjors que els dels tradicionals professionals professorals, molts dels quals es podrien enquadrar perfectament en alguna de les damunt dites categories. Dels escrits que pesques enganxats a la xarxa de l'arrossegament elctrònic sovint n'hi ha, com és lògic, puix que es tracta de contenidors d'escombraries, que te'ls trobes empastifats amb filets de plàtan i peles de figa amb retalls d'ungla retallada bruts de sang de tampons o esparadraps, a més de la pelussa enganxada provinent de la polseguera recollida en haver escombrat, a les cases que escombren.(...)

continua a articles

Dilluns, 20 d'octubre

Abstinència contra addicció

Josep Maria Espinàs

Diuen que han baixat les vendes. Que la gent ja compra menys neveres, menys mobles, menys llums. És lògic. Moltes d'aquestes compres van lligades a l'adquisició o al lloguer d'un pis. Quan això no és possible, ¿quina falta fa el mobiliari?
Però també hi ha ciutadans que no han d'equipar una casa però que igualment han deixat de comprar, perquè no volen gastar-se els diners amb la renovació del sofà o del cotxe. I acaben descobrint que allò encara serveix. El rellotge és una mica antiquat, és cert, però encara marca les hores i només s'endarrereix un minut cada dia. ¿No és molt car pagar una colla d'euros per no haver d'avançar el rellotge un minut? El motor de la nevera fa una mica més de soroll que abans. Però refresca i congela, ¿oi? (...)

continua a guanyats

Dissabte, 4 d'octubre

Mequinensa: agost 2008/agost 1962

Fotos del poble vell de Mequinensa abans que la hidroelèctica ENHER el fes desaparèixer per fer l'embassament de Riba-roja, i que posteriorment n'ensorrés les cases a cop de dinamita
























continua a viatges

Divendres, 26 de setembre

Ànima càndida

Jordi Llovet

Daniel Pennac (Casablanca, 1944), autor de diversos llibres d'èxit en els darrers anys, va ser professor a França durant molts anys, fins que va poder dedicar-se a escriure a temps complet. La sociologia de l'escriptura ens diu que, mentre un narrador es guanya la vida en una altra cosa i escriu a més a més, els seus llibres poden resultar molt bons; però que, un cop s'ha convertit en freelance, està obligat a produir llibres amb una inevitable freqüència, perquè els homes també mengem expressament.
Per això, després de la sèrie dels seus llibres al voltant de la família Malaussène vagin conrear a mig món una certa anomenada, Pennac va decidir-se a provar el gènere mig biogràfic mig assagístic, que domina el que comentem avui, Mal d'escola (Empúries Mondadori, 2008), per veure si la cosa anava bé. I a fe que no li ha anat malament: 700.000 exemplars venuts a França en poc molts pocs mesos, i ara, possiblement, èxit de vendes en català i en castellà. Si tenim present que el llibre tracta, dit a l'engròs de la figura del tanoca o del zoquete de l'escola, és a dir, l'estudiant que no fa brot i es posa a l'última fila de la classe amb l'iPod en marxa hores i hores tot convulsionant-se, i si podem estar segurs que pràcticament ni un sol dels tanoques escolars del món sencer no llegiran ni un llibre en tota la seva venturosa vida, llavors hem d'arribar per força a la conclusió que, qui ha comprat aquests 700.000 exemplars, són els pares i les mares d'aquests nois (noies, menys) que constitueixen un paradigma jove de l'antiga figura, abans adulta, del cràpula, el bajà o el pixareixes.(...)

continua a articles

Dimecres, 24 de setembre

Pau Riba i els seus: "Virus Laics"


Daliniana flor

en un port arrecerat del vent
i ben guardat de l'ona traïdora
hi ha un daí delit i atrefegat
en salvar un llagut- delfí de l'art-
de la mar tempestuosa


el llagut no duu senyals de peix
ni feixos de corall, crancs o llagostes
duu però el gros ventre ple de flors
robades a l'enginy - preciós tresor-
en terra gal·la ufanosa (...)

Continua a poètics

Dimecres, 17 de setembre


Creus que els bancs et roben? Descobreix com ho fan i com donar-li la volta

Titulars dels diaris sobre la publicació de 200.000 exemplars de l'únic número de la revista "Crisi", que es reparteix avui a 150 punts del país.

- Crisi/17-9-08 “He robat 492.000 euros als que més ens roben per denunciar-los i construir alternatives de societat”
- Vilaweb/17-9-08 Una estafa solidària
Un activista aconsegueix 492.000 euros en crèdits per a moviments socials i es dóna a la fuga
- El Periòdico/17-9-08 Un activista antisistema català afirma que ha "robat" 492.000 € als bancs per denunciar-ne els abusos
- Avui/17-9-08 'Robin': dels boscos als bancs
Un activista de 32 anys anuncia que ha estafat 39 bancs amb la contractació de 68 crèdits per obtenir 492.000 euros i sufragar lluites socials. Seguint l'esperit de les 'expropiacions' anarquistes, Enric Duran afirma haver falsificat documents per obtenir crèdits que no pensa tornar i demostrar la feblesa del sistema bancari. Hores després d'haver abandonat el país, ho explica en la publicació gratuïta 'Crisi', distribuïda en 150 punts de Catalunya

Enllaços: Crisi/pàgina web, Crisi/pdf

Diumenge, 7 de setembre


Tots els colors de l'agost, 2

al detall: "Flora i fauna dels Ports"














més imatges a viatges

Dissabte, 6 de setembre

Tots els colors de l'agost, 1

a l'engròs: "Els Ports i Horta de Sant Joan "











més imatges a viatges

Divendres, 5 de setembre

Narcís Comadira: "L'agost"


S'ha acabat l'agost. El temps ha estat estrany. La calor no ha estabornit massa el personal i, a la costa - escric des de Sant Feliu de Guixols-, hem tingut nits frescotes, algunes fins i tot de vanoveta prima. Però entre front i front tempestuós, entre núvols baixos i calitges matutines, el sol ha lluït prou esplendoróssobre les platges plenes a vessar de cossos mig conills d'adults, en general abonyegats, i de criatures obesses o nyicris, mal educades i xiscladores. De tota manera també algun cos jove s'ha deixat veure, admirable. Nois atlètics i ben peixats, de pell colrada i flexible, de ventre pla, pectorals treballats i natges compactes, turgents sota les bermudes molles i arrapades. O noies també atlètiques - a vegades un pèl massa- amb pits perfectes a l'aire, cuixes llargues i sedoses i mitges natges vistents, emergint sense vergonya a cada banda del triangle mínim de la claceta. Aquests cossos admirables, però, són més aviat escassos i cada vegada més iguals. Suposo que la moda influeix en la forma del cos i tots els animals de gimnàs treballen els seus músculs per igual i amb igual resultats, o bé, com llegeixo en un diari, sota pells untades i morenes, hi ha els mateixos farcits de silicona estratègicament col·locats pels dissenyadors de cossos en què s'han convertit alguns cirurgians plàstics. He de confessar que ara, quan veig un cos admirable, en comptes d'abandonar-més a la conemplació incondicional - i una mica envejosa i libinidosa, tot s'ha de dir-, començo a imaginar què deu tenir de natural, què d'afegit o què li han podat. I miro de reconstruir mentalment el cos previ al que es mostra satisfet sobre la platja.(...)
continua a articles

Dilluns, 18 d'agost

Apunt d'en Broc: "Eclipsi colorejat"












continua a contrapunt

Diumenge, 17 d'agost

Stendhal: "La Chartreuse de Parme". 1839 (La Cartoixa de Parma)

MILÀ, L'ANY 1796

El 15 de maig de 1796, el general Bonaparte va entrar a Milà encapçalant aquell exèrcit de jovent que acabava de passar el pont de Lodi i d'ensenyar al món que, després de tants de segles, Cèsar i Alexandre tenien un successor. Els miracles d'ardidesa i de geni dels quals fou testimoni Itàlia en uns quants mesos desensonyaren un poble adormit; només vuit dies abans de l'arribada dels francesos, els milanesos es pensaven que eren un reguitzell de bandolers, avesats a tocar pirandó indefectiblement davant les tropes de Sa Majestat Imperial i Reial: si més no, això era el que repetia als milanesos, tres cops la setmana, una mena de diariet no pas més gros que la mà, imprès en paper llord.

A l'Edat Mitjana, els llombards republicans havien mostrat una ardidesa igual a la dels francesos, i arribaren a fer prou mèrits com per veure llur capital arrasada de cap a cap pels emperadors d'Alemanya. D'ençà que havien esdevingut súbdits fidels, el seu gran quefer era imprimir sonets en uns mocadorets de tafetà rosa quan arribaven les noces d'alguna noia de família noble o bé rica. Dos o tres anys després d'aquesta època memorable de la seva vida, la noia en qüestió prenia un galantejador: de vegades, el nom del xixisbeu triat per la família del marit ocupava un lloc honorable en el contracte de matrimoni. Hi havia un bon tros de distància entre aquests costums efeminats i les emocions profundes que donà l'arribada imprevista de l'exèrcit francès. Ben aviat sorgiren costums nous i plens de passió. Un poble sencer es va adonar, el 15 de maig de 1796, que tot allò que havia respectat fins aquell moment era supremament ridícul i, de vegades, odiós. La partença del darrer regiment austríac assenyalà la fallida de les idees antigues: es va posar de moda de jugar-se la vida; tothom va veure que, per ser feliç després de segles de sensacions insípides, calia estimar la pàtria amb un amor veritable i anar a la recerça d'actes heroics. Estaven endinsats en una nit pregona per la continuació del despotisme garrepa de Carles V i de Felip II; n'aterraren les estàtues, i, de cop i volta, tot esdevingué inundat de llum.(...)

Continua a autors tastats

Dissabte, 9 d'agost

- Vilaweb/9-8-08: Els diaris de George Orwell es publiquen en format bloc

When one reads any strongly individual piece of writing, one has the impression of seeing a face somewhere behind the page’, wrote George Orwell, in his 1939 essay on Charles Dickens.

From 9th August 2008, you will be able to gather your own impression of Orwell’s face from reading his most strongly individual piece of writing: his diaries. The Orwell Prize is delighted to announce that, to mark the 70th anniversary of the diaries, each diary entry will be published on this blog exactly seventy years after it was written, allowing you to follow Orwell’s recuperation in Morocco, his return to the UK, and his opinions on the descent of Europe into war in real time. The diaries end in 1942, three years into the conflict.

Orwell Diaries blog , The Orwell prize

Divendres, 1 d'agost

Stendhal. "Le rouge et le noir". 1830 (El roig i el negre) .


-El meu mal ve de més lluny. Fa quatre anys, tenia quaranta anys i cinc-cents mil francs; avui tinc quatre més i probablement aviat tindré cinquanta mil francs menys, perquè els perdré amb la venda del castell de Montfleury, situat a la ribera del Roine, una posició superba.
»A París estava fart d'aquesta comèdia perpètua a què obliga això que nosaltres anomenem civilització del segle XIX. Tenia set de senzillesa i de bona fe, i vaig comprar una terra a la muntanya, a prop del Roine: no hi ha res més bonic sota el cel.
»El rector del poble i els terratinents de la comarca em van anar al darrera sis mesos seguits. Jo els convido a dinar i els dic: "Me n'he anat de París per no parlar de política ni sentir-ne a parlar més. Com veieu, no estic subscrit a cap diari. Com menys cartes em porta el carter, més content estic". (...)

Continua a autors tastats

Dilluns, 14 de juliol

Dimecres, 17 de setembre

Mòbils multiusos


Joan Barril: "La vareta màgica"

Coses que es poden fer amb el telèfon mòbil quan no parlem per telèfon. Fer-lo servir de petjapapers. Col.locar-lo damunt de la taula al costat dels coberts de peix. Entretenir-se en el silenci d'un cafè tranquil buscant el to que més ens agrada. Jugar a qualsevol joc i perdre. Escriure missatges amb el menor nombre de lletres possibles fins que els fem inintel.ligibles. Oblidar-lo en un taxi i aconseguir que ens el tornin. Reflexionar sobre qui som i admetre que tota la nostra vida està ficada en la memòria del telèfon. Reconèixer que el nostre grau de soledat es mesura pel nombre de vegades que responem a la trucada d'un "Número privat". Sentir una vibració en algun punt indeterminat del nostre cos i pensar que el mòbil ens està matant lentament. Portar-lo en una funda penjada d'un cinturó, com si la integritat del món depengués d'estar localitzables. Fer que ens truquin en el transcurs d'un dinar per a dos només per desconnectar-lo i fer la impressió al nostre interlocutor que res ens importa tant com ell. Enviar fotografies de llocs insòlits només per generar enveja i despeses. Canviar de mòbil cada pocs mesos i així tenir un motiu per poder cantar-ne les excel.lències. Dipositar la nostra vanitat en el mòbil nou perquè més val que la vanitat estigui en un objecte que en el subjecte. Preguntar a la pantalla del mòbil si som els més guapos de la ciutat; i si en aquell precís moment apareix a la pantalla el número de la persona estimada, és senyal que efectivament som els més guapos de la ciutat. Sostenir el mòbil amb una mà enlairada i preguntar-se a la manera de Hamlet: "Trucar o no trucar. Aquesta és la qüestió".(...)

continua a guanyats

Dimecres, 16 de juliol


Bleak house (El Casalot), 1852-1853

Charles Dickens. Traducció al català de Xavier Pàmies


Londres. El període de sessions de tardor està a punt d'acabar-se, i l'il·lustríssim canceller celebra audiència al Lincon's Inn Hall. Temps inclement de novembre. Als carrers hi ha tant fangueig com si les aigües s'haguessin acabat de retirar de la faç de la terra i no fos una cosa estranya poder trobar un megalosaure de quaranta peus de llarg trescant com un llangardaix gegantí Holborn Hill amunt. El fum davalla de les xemeneies i forma una boira pixanera fosca, amb volves de sutja tan grossa com grans volves de neu que s'haguessin posat de dol perquè el sol s'ha mort. Els gossos no es distingeixen del fanguissar; els cavalls, amb prou feines, perquè van esquitxats fins les antiparres. Els vianants, amb els paraigües oberts, topen els uns amb els altres, tots ells dominats per un malhumor comú, i perden l'equilibri a les cantonades, on desenes de milers de vianants més ja han relliscat i patinat d'ençà que s'ha fet de dia (si és que avui s'hi ha arribat a fer), afegint noves capes de fang a la capa de fang existent, que en aquests indrets s'aferra amb tencitat a la calçada i s'hi acumula amb interès compost.(...)

continua a autors tastats

Dissabte, 28 de juny

La plaga














Rafael Argullol

Hasta hace poco llamaba la atención una cierta esquizofrenia alrededor de la consideración de Barcelona: aquí, los nativos nos quejábamos de la degradación de la ciudad aunque, al viajar, oíamos hablar de Barcelona con admiración por todos lados. Ahora, sin embargo, se escuchan opiniones sobre la devastación turística de la ciudad procedentes, ya no de nostálgicos ciudadanos, sino de medios extranjeros, alarmados ante la rapidez del deterioro.

Con escasos días de diferencia he leído dos artículos en la prensa italiana y británica que presentaban el caso Barcelona en términos prácticamente idénticos. En ambos se daba una cifra de 50 millones de pernoctaciones al año -no sé si exacta-, que era considerada desproporcionada por completo con respecto al tamaño de la ciudad. En un texto y en otro, además, se destacaba la progresiva barbarización de nuestros visitantes y la consolidación de un lumpenturismo que asola cuanto se pone por delante. Los dos artículos me parecieron interesantes, en particular, porque Italia y Gran Bretaña aportan bastantes efectivos en estas nuevas huestes bárbaras. (...)

continua a versió original

Dimarts, 10 de juny

Gustave Flaubert: "Un cor senzill" (Tres contes)

Fragment

(...)Aquell dia li advingués una alegria: a l'hora de sopar, el negre de madame de Larsonnière es presentà portant el lloro dins de la gàbia, amb el bastó, la cadena i el cadenat: una nota de la baronessa anunciava a madame Aubain que, com el seu marit havia estat ascendit a prefecte, partien aquell vespre; li pregava que acceptés aquell ocell com a record i en testimoni del seu respecte.

Feia temps que ocupava la imaginació de Félicité, perquè venia d'Amèrica, i aquesta paraula li recordava Víctor, de manera que preguntava coses al negre sobre l'animal. Un dia va dir:
- La meva senyora estaria encantada de tenir-lo!
El negre havia repetit la frase a la seva mestressa que, com que no podia endur-se'l, se'n desfeia d'aquesta manera.

Es deia Lulú. Tenia el cos verd, la punta de les ales roses, el front blau i el pit daurat.
Però tenia la molesta mania de mossegar el bastó, s'arrencava les plomes, escampava la porqueria, esquitxava l'aigua de la banyera; madame Aubain, que n'estava tipa, el donà per sempre a Félicité.(...)

continua a autors tastats

Diumenge, 1 de juny


Dónde huir en secreto

Javier Marías

En la década de los ochenta del pasado siglo, viví un par de años en Venecia. No seguidos exactamente: pasaba allí mes y medio y luego tres en Oxford, otros dos allí y a continuación dos en Madrid, así entre 1984 y 1989. En Venecia no hacía vida de turista, sino de residente: me asimilé a las personas que me acogían amablemente en su casa y que vivían allí todo el año. Claro que me asomaba a una iglesia o a un palacio cuando me pillaban de camino en mis recorridos y paseos cotidianos. Iba al mercado del Rialto, al mercadillo de Campo San Barnaba y al supermercado de Campo Santa Margherita, hacía un poco de amo de casa (sólo un poco), y aprendí los más raros atajos para evitar las calles por las que era imposible transitar, abarrotadas de rebaños turísticos de gran torpeza, lentitud y vociferación. En aquella época me llamaba la atención que Venecia parecía ser la única ciudad del mundo en la que los visitantes no se comportaban como solían hacerlo en las demás que yo conocía, a saber, más o menos con el mismo respeto que uno observa cuando está de visita en casa ajena. (...)

continua a versió original

Dissabte, 31 de maig

Política europea

Enric Casasses

Gairebé sempre, abans, durant i després de l'època romàntica, hi ha unes formes d'art i de realitat que es mantenen més enllà o més ençà de la noció del que avui considerem romàntic. Una d'aquestes, i no n'és l'única, és el que cau en l'esfera de l'art brut o, més específicament, de l'art en brut. El romanticisme, que és l'amor pres temeràriament com a eix de tot, o més ben dit com el flux temerari que vivifica l'eix del tot, fou descobert, diuen alguns lletra o música-ferits, la primavera de 1109 per Guillem d'Aquitània, i adoptat després com a divisa per molts, però no es portà a la pràctica fins cap al segle XIX. Aquest Guillem de Peitau o d'Aquitània és molt misteriós perquè apareix de sobte: no hi ha res que indiqui una evolució cap a ell, no hi ha o no han quedat mostres de la cosa rudimentària o a mig fer. No. El primer text europeu del tema són els seus versos perfectes , que se'ns presenten amb tot un programa vital fet, complet, acabat i de fet ja donat per conegut i per acceptat, és el programa dominant: l'amor romàntic.(...)

Continua a articles

Dilluns 19 de maig

Vilaweb/18-5-08 Les Terres de l'Ebre mostren al carrer el rebuig al transvasament amb una multitudinària manifestació a Amposta


La batalla de l'aigua

L'Arc de Sant Martí. 22 de febrer 1885

Amb desagradable sorpresa havem llegit a La Antigua Unión, que molta part de l'aigua de la font de la plaça de la Unió serveix per a alimentar els safarejos d'un propietari, el nom del qual no sabem, però que deu ser sens dubte de moltíssima influència en certes regions.
Nos ha estranyat moltíssim la notícia, més que més en los temps que corren, que s'experimenta una notable diferència d'aigua en nostra població, cosa que porta molts perjudici.
Desitjaríem veure clar en aquest assumpte sumament transcendental, i esperem de l'Alcaldia la veritat més pura del fet, del que se n'aprofita amb gran tranquil·litat un distingit propietari, que ignorem qui puga ser.
(...)

continua a guanyats

Dimecres, 14 de maig

Quan les grans ciutats van curtes d'aigua, no miren prim a l'hora d'allunyar el miratge de la set. Tots els mitjans de transport són ben rebuts (o no): vaixells, transvassaments-canonades... o aqueductes.

Lo nou aqüeducte de New-York


L'Arch de Sant Martí 6 desembre 1885

Han començat, i prosegueixen amb activitat extraordinària, els treballs del nou aqüeducte subterrani que té de conduir les aigües del llac de Croton al dipòsit de Central Park , de New York.

A certa fondària, desota dels camps, els boscos y els prats, i a la claror d'innombrables llums elèctrics, treballen nit i dia 6.000 homes en la construcció d'un gegantesc túnel que té d'obrir-se en terrent pedregós i que tindrà una llargària de 46 quilòmetres.

Durant les 24 hores del dia, no para lo treball, més que per espai de dues hores, perquè els tres mil treballadors que hi ha a les galeries puguin sortir a menjar i a descansar, mentre altres tres mil baixen als pous a l'objecte de reemplaçar-los.

Contínuament se troben en moviment centenars de màquines perforadores mogudes per lo vapor o mitjançant l'aire comprimit, en tant que altres poderosos aparells fan pujar les runes a la superfície per la infinitat de pous oberts en tot lo trajecte. A pesar de tot, els treballs no quedaran acabats fins dins de dos anys(...)

(l'ortografia i la puntuació de l'original estan corregits )

continua a guanyats

Dilluns 21 d'abril

Scape the fantasy


Vilaweb/21-4-08 Una setmana lluny de les pantalles

Després de catorze anys predicant d'apagar la televisió almenys una setmana l'any, com a acte de resistència a la visió uniformadora de la realitat que imposen les grans cadenes, el col·lectiu de contrapublicistes nord-americà Adbusters ha comprès que cal ampliar la llista d'aparells electrònics de lleure quotidià potencialment perniciosos si se'n fa un ús excessiu. Per això enguany la tradicional campanya TV Turnoff Week, que es fa des d'avui fins diumenge, ha adoptat el nom de Mental Detox Week i ha estès les advertències al consum excessiu també als DVD, iPods, Xbox, PSP i portàtils. 'Et sorprendrà fins a quin punt és difícil desconnectar-se de tots aquests aparells una setmana', avisa Adbusters, i per ajudar-hi proposa un pla d'allunyament gradual de les pantalles, fins diumenge, perquè puguem centrar el temps que hi solem dedicar a activitats diferents: des de passejar a llegir, des de conversar amb els amics a alliberar la fantasia.

podeu llegir tota la notícia a Vilaweb

continua a guanyats

Diumenge 20, d'abril

L’arquitectura truculenta

Narcís Comadira

D’un temps ençà, s’ha posat de moda la truculència en l’arquitectura. Sembla que els ajuntaments, caixes i bancs, companyies de serveis, s’han posar d’acord per subvencionar amb grans summes de diners aquesta moda de l’arquitectura extravagant i terrorífica. Formes gesticuladores, materials en brut, acudits fàcils i definitoris, tot al servei d’una marca. Ja sigui la marca d’una ciutat o d’una empresa. I, al costat de les formes gesticuladores i de la truculència, els grans noms d’uns quants arquitectes que corren pel món del capitalisme exacerbat deixant aquí i allà els seus exabruptes formals, a tot arreu iguals, en contra d’una arquitectura local optimista i constructora d’una tradició que al cap dels anys demani ser coneguda per les seves troballes formals i per les seves solucions a uns problemas específics. S’han acabat, per als grans edificis emblemàtics, les arquitecturas tranquil•les i servicials i hem caigut de quatre potes en el bassal de la fama i el glamour del tot s’hi val. En la pirueta perversa.
Per pirueta, la dels senyors Hergog i De Meuron , al flamant CaixaForum de Madrid .(...)

continua a articles

Dijous, 10 d'abril

D'un temps, d'uns botons (Dioptria 2)

Pau Riba

Amb les sabates descordades
sense mitjons als peus
amb un barret de palla al cap
ple de botons
he anat a seure al jardines dels lliris
en espera del bon temps.

Anava per la regadora de zenc
que es mor de set de l’estiu
però en decantar el cos
de la cadira
se n’han anat tots els botons
I m’he posat a riure
de babau com sóc.(...)

continua a poètics

Dimecres, 9 d'abril

Turistes i viatgers

Jordi llovet

Viatjar no sempre ha estat de moda. Grecs i romans, per exemple, detestaven moure’s de casa, i només van fer-ho, i força, per causes majors, com la guerra o la recerca d’aliments de què no disposaven: això és el que va portar els d’Atenes fins a les ribes del Mar Negre, riques en blat. Allò normal era quedar-se al país, entre la gent coneguda, per donar compliment a aquest gran principi de les antigues civilitzacions mediterrànies – no tant la de fenicis i cartaginesos- que anomenen philia, que designa l’amistat i, per extensió, tot allò que ens resulta pròxim: la resta no interessava. La cita llatina més visitada a aquest respecte és d’Horaci: “Coellum non animun mutant qui trasn mare currunt”: “canvien de cels, però no d’ànima, els qui les mars travessen” (lletres, I, XI, 27). (...)

continua a articles

Dilluns, 7 d'abril

Empar Moliner:"Las y los ratas y ratos"


Me entero de la memorable noticia por la prensa: los célebres dibujos de Pilarin bayés serán llevados al cine. La película -de animación- se llamará El ratolí que escombrava l'escaleta y será una adaptación del conocido cuento de los hermanos Grimm, que los niños catalanes conocimos como La rateta que escombrava l'escaleta y los niños castellanos como La ratita presumida. Para mí es un cuento moderno y feminista, una especie de Madame Bovary infantil, protagonizado por una rata que -de acuerdo- tal vez de manera errónea se enamora del gigoló equivocado, pero que no se conforma con un marido aburrido. Desde luego, Pilarín Bayés no debe de verlo así. En la historia original, la ratita se encuentra una moneda barriendo. Y en lugar de ponerla en un plan de pensiones la utiliza para comprarse un lazo para la cola. Una vez se lo ha puesto, espera a sus pretendientes. Y, en un alarde de feminismo sin precedentes, antes de aceptarlos, les pregunta cómo se comportarán una vez casados. Pero todos ellos le contestan vulgaridades y, al final, la ratita elige al gato. Al embaucador. Al único que le susurra con voz dulce que la tratará como a una reina. Ella le cree y se casa con él. El gato, naturalmente, se la come.(...)

continua a guanyats

Diumenge, 6 d'abril

Mètode de Rocanrol (Pascal Comelade)

Cançó sense títol (Pau Riba/Pascal Comelade)

Entre agulles alpines intactes
Un grial amb vi quedà oblidat
de pur atzar sobre una taula.
Un parell de corbs amb sorts
restaren fascinats pel roig estel
que al lluny fulgia dins la copa.
Càlids de sang assedegats
begueren aquell nèctar de raïm.
I què passà?
Què se’n seguí?
Que el vi el corb
el torna albí,
el destenyeix,
li treu la nit.
En féu ocells de blanc plomatge.

(Veu: Enric Casasses)

continua a poètics

Dimecres, 2 d'abril

Sisa: "Ni cap ni peus"

"Al cantaire Pau Riba"

Animal electroàcid, de son avi mig penjat.
Té un forat negre al terrat, on hi habita l'home l'home estàtic.
Entre folk i dioptria, pasturant per l'univers.
Amaneix música i vers amb la pedra de follia.
Quan ressona la cançó inspirada del cantaire,
espurnegen i s'enlairen estrelletes de colors.
Pel camí tradicional enrotlla les barretines.
Però també per noves vies és l'artista més total
de la còsmica visió, el desordre i el senderi.
Un lleó tocat pel geni, que es descalça de debò.
De ses illes gripau Pau, a ciutat en Riba arriba.
Passa el temps i ell no canvia, tot es mou al seu voltant.
Afinat quan desafina i tel·lúric com volcà.
Oh, bruixot rellampegant sota un flaix de llum divina.

Al cantaire Pau Riba/ Jaume Sisa



L'home estàtic. Pau Riba



Per escoltar i llegir. Continua a poètics

Dimecres, 24 de març

Joan Barril: "Les llengües del poder"


Fa anys, la missa es deia en llatí. Algú va decidir que el llatí era una llengua difícil per a la gent i va decidir dir la missa en la llengua dels fidels. Era una bona intenció, però encara avui, en la mateixa llengua dels fidels, hi ha dificultats per comprendre el que es diu i el que es vol transmetre. Problemes, doncs, d'interpretació.

També la justícia va entendre que no podia prescindir dels ciutadans. Fins al punt que algunes cultures jurídiques van considerar que el poble, representat per un jurat, era qui millor podia entendre i dictar les sentències als seus semblants. Era també una bona intenció, però vagin a l'Administració de justícia i provin de comprendre els arguments de les sentències. Fins i tot en el supòsit que la justícia els hagi donat la raó, difícilment entendran els motius profunds d'aquesta raó. Un altre problema d'interpretació. (...)

continua a guanyats

Dissabte, 22 de març

Mínims i Tel·lúrics







Michael Nyman: "Mozart 252"
Roger Mas: "Les cançons tel·lúriques"
Dos músics amb les seves dèries particulars. Michael Nyman miniminalitzant Mozart, i Roger Mas desacralitzant Jacint Verdaguer i la música sacra catalana.

continua a estoig de moneries

Divendres, 14 de març

Apunt d'en Broc: "Plantant la primavera"


Avui que estem una mica més tranquils (han plegat les eleccions... i comencen les minivacances de pasqua) la mas m'ha donat vitamines per berenar. Música dels Antònia Font via you tube.
Ens cal ensumar aire pur, parar bé l'orella i reinventar paisatges... diu.
I plantar la primavera a tocs de música.

Els regalets: Batiscafo katiuskas (Antònia Font), Sa núvia morta (Joan Miquel Oliver)

broc

continua a contrapunt