Divendres, 29 de desembre
La necròpolis del segle
Joan Barril
Són dies de pressa. Com si el temps s'acabés i l'última campanada del dia de sant Silvestre indiqués la fi de tantes coses: noms que desapareixeran de l'agenda, carícies que passaran al museu dels records i projectes que es perdran enmig de la boira d'un any en el qual tothom col.loca totes les esperances. En aquesta acceleració cap a no se sap què, els ciutadans entren i surten de les botigues i allà constaten la primíssima línia que separa les ofrenes del futur i les peces del passat. A dalt de tot del passeig de Gràcia m'aturo als aparadors de Gimeno , un establiment que està a punt de plegar i que en el seu interior va contenir l'antologia dels objectes més recorreguts i més elegants d'una època. Liquidació total a Gimeno i allà, als aparadors, com en un hit parade invers del més desitjable ja només hi quedaven les pipes. No una, ni cent: milers de pipes rebaixades al 50%. La pipa de Sherlock Holmes, la de Philo Vance, la pipa de Hemingway i la de Josep Maria Espinàs, la pipa de qualsevol capità de vaixell i la pipa lenta del pensament destil.lat de Jean-Paul Sartre. El món de les pipes desapareix i els aparadors de Gimeno s'han convertit avui en el seu petit mausoleu. Magritte ens va deixar un quadro llegendari en què es veia una pipa amb un rètol que era un advertiment sobre la percepció: "Ceci n'est pas une pipe". No ho era, realment. Només era la pintura d'una pipa. Una plasmació en dues dimensions d'una cosa que no es podia fumar ni ensumar ni deixar que morís entre els llavis. Ahir, davant la necròpolis pipera de Gimeno, vaig pensar en Magritte i en el fet que totes aquelles obres treballades a mà, en aquelles arrels de boix o d'espuma de mar, no eren en realitat pipes, sinó les restes refredades d'un món que és a les acaballes...Continua a guanyats
Hace mucho tiempo [tanto que parecen siglos] hubo un escritor muy importante y famoso llamado Italo Calvino que nos invitó a pensar una ciudad muy bella constituida únicamente por sus canalizaciones de agua. Una maraña de tuberías que [según Italo Calvino] partiendo del suelo suben verticales por lo que serían los edificios, para ramificarse horizontalmente en cada planta en la que se hallaría cada piso. Al final de las tuberías pueden verse lavabos blancos, duchas y bañeras donde inocentemente mujeres disfrutan porque sí del agua. La explicación [según Italo Calvino] es que esas mujeres son ninfas que encontraron en estas tuberías el medio óptimo para desplazarse y así vivir sin obstáculos en su natural acuático medio. A lo que no nos invitó fue a pensar que dentro de cada uno de nosotros existe otra ciudad si cabe aún más compleja; el sistema de venas, vasos y arterias por las que circula el torrente sanguíneo, una ciudad que no posee ni grifos, ni aberturas, ni desagües, sólo un canal sin fin cuya circularidad y constante retorno consolida un "yo" con el que salvamos de la fatal dispersión de nuestra identidad en el Universo. Un desierto que no avanza, un tiempo mineralizado y detenido llevamos dentro. De ahí que el "yo" consista en una hipótesis inamovible que al nacer se nos asigna y que hasta el final sin éxito intentamos resolver.
Las fechas previas a la Navidad, entre los días 16 y 22, el trabajador autónomo sufre más que nunca los rigores de no estar asalariado. Y no sólo porque no tiene lote, con sus botellas de licor de kiwi y sus aceitunas, ni paga extra, ni lotería comprada por el jefe, sino porque no tiene cenas de empresa. Ustedes no saben lo hermoso que es tener una cena de empresa de la que despotricar, de la que hacer chistes tipo El Club de la Comedia. Es como estar solo en fin de año. Si estás solo, no puedes despotricar como si te toca pasar el fin de año en familia. No puedes decir que pasas de salir y que te quedarás en casita, porque tú no te diviertes cuando toca, sino cuando quieres. Eso se dice cuando se ama, porque cuando se ama ver el discurso del Rey es gracioso, pero no deprimente. El autónomo no tiene amigo invisible con objetos picantes comprados en una sex shop, ni posibilidad de ligoteo con el del departamento de ventas que se ha sentado a su lado. Ni de coger el tradicional pedo. Nada.
Les Fades celebraven una gran assemblea per procedir a la repartició dels dons entre tots els nounats, arribats a la vida de feia vint-i-quatre hores. 
I’m stranded at the edge of the world
Metternich i els governants de Rússia, Àustria, França i Espanya van restaurar la situació de l'època anterior a la Revolució francesa. Hi tornava a haver corts solemnes, on els nobles, amb les condecoracions al pit, tenien gran influència. Els ciutadans no podien parlar de política, i a alguns ja els semblava bé. S'ocupaven de la família, llegien llibres i escoltaven música, que en els últims cent anys s'havia convertit en l'art que més atreia la gent, tot i que abans només havia estat l'acompanyament de balls, cançons i himnes sagrats. Però aquella calma i aquell lleure que en alemany s'anomena Biedermeier eren solament la façana de la situació. Metternich no va poder prohibir una de les idees de la il·lustració, encara que tampoc no hi va pensar més. Es tractava de la idea de Galileu Galilei sobre l'observació raonada i calculada de la natura, que tant havia agradat a la gent de la il·lustració. I precisament aquesta cara secreta de la il·lustració va portar a una revolució molt més forta que va anorrear les antigues formes amb molta més rotunditat que no la guillotina dels jacobins parisencs...
(...)-M'han contractat, senyor, sota el que s'anomenen ordres segellades, per governar el vaixell d'aquest senyor i per fer-lo anar cap allà on ell em mani-va dir el capità-. Fins aquí molt bé. Però ara em trobo que qualsevol home de la tripulació sap més coses que jo. ¿Us sembla just? 
Los sábados por la tarde vamos al hospital a visitar a mi hermana. Está siempre sola bajo un árbol, apoyada en el tronco, de pie, con los ojos cerrados. Le llevamos fruta, galletas, zumos, le extendemos las bolsas y ella no hace ni un gesto para cogerlas. Durante años trabajó en una tienda, después hubo algo entre ella y el dueño de la tienda, creo que un embarazo y tal, mi padre la acompañó a la partera para resolver el asunto y al volver a casa, con mi hermana andando despacito, se apoyó en el tronco más próximo a nuestra planta baja, cerró los ojos y así sigue hasta hoy. Como soy once años menor que ella no me acuerdo de haber oído nunca su voz. Mi madre asegura que cantaba como las artistas de la radio pero no puedo confirmarlo porque no la oigo decir ni pío. La oigo respirar sobre mi cabeza y nada más. Y si la llamo
L'Ajuntament de Barcelona vol intervenir en la Rambla per evitar la seva progressiva destrucció. Jo penso que es tracta d'una autodestrucció, tal com passa en tots els indrets, urbans i rurals, que tenen massa èxit. La fruita es podreix si està massa temps a l'arbre, i la Rambla ja fa massa temps que aguanta una popularitat inclement.
Pasaron los años. El ingreso en el bachillerato, el pantalón largo, la universidad, el primer amor, el trabajo, la boda, los hijos, la muerte de un familiar, el éxito de la empresa y así sucesivamente hasta llegar a una edad en que el hombre volvió la vista atrás para analizar las cosas que había vivido y comprobó que su biografía no era sino una crónica de sucesos sujeta a una serie de fechas, que se habían transformado en un collar de perro en torno a su garganta. Un día supo que todo podía cambiar. Hasta entonces su vida se había contado por años, pero hubo un momento en que los años abandonaron el calendario para convertirse sólo en tiempo y su vida se abrió en varios brazos como un río cuando discurre mansamente por una tierra muelle, sin accidentes, hasta dar en el mar. El tiempo no son los años, pensó. El tiempo es un estado de ánimo, una conciencia de las cosas, un arte de vivir y de cazar...
Fins fa poc temps, érem un país d'àgrafs, de gent que no escrivia o que escrivia just per posar una nota al parabrisa dient: "Un moment per favor, que ara torno". Ara, amb els mòbils i els e-mails, hem desenvolupat una curiosa economia d'escriptura que posaria els cabells de punta als puristes de la llengua. Però ni tan sols la nova ortografia importa, perquè, en el fons, sempre hi ha alguna cosa a comunicar i el que és essencial és que el missatge s'entengui. És clar que, perquè una frase s'entengui l'ha de reconèixer l'ull humà. I en molts documents oficials la cal.ligrafia o la mecanografia deixen molt a desitjar. Insisteixo en el caràcter documental d'aquests museus dels horrors cal.ligràfics que són les multes, els certificats de lesions d'urgències o els comunicats d'accident de circulació. Tot això no són cartes d'amor, amb un contingut que almenys sempre se suposa amagat entre els maldestres traços d'un bolígraf. Es tracta de documents que seran utilitzats com a proves davant de qualsevol jutjat...
Em fa una mica d'angúnia, habitualment, escriure sobre allò de què escriu tothom i de què tothom parla opina. Com ara que qui més qui menys ha pontificat alegrement sobre el pontífex, i en general, pel que he llegit i escoltat, hom n'ha fet la crítica i la valoració amb una ignorància perfecta, amb una propensió majoritària antipapal i amb una "comprensió", quan no justificació de les reaccions del bon poble musulmà, tan ofès i que tan naturalment expressa el seu rebuig a les injúries fetes a l'Islam pel pervers cap dels catòlics. Com que el papa, amb supèrbia occidental, ha insultat el Profeta (Déu el tinga en la glòria), és lògic que els fidels expressen el seu disgust posant bombes a les esglésies de Palestina, matant una monja italiana en un hospital de Somàlia, eixint al carrer i cridant amb cares desencaixades, fent declaracions als parlaments, retirant ambaixadors, i fins i tot, com els xicots d'AI-Qaida i algunes altres organitzacions igualment piadoses, amenaçant amb la conquesta de Roma (no és broma, és cert), avisant que posaran bombes al Vaticà, i reforçant la crida a la guerra més o menys santa contra el infidels...
El cuento de hadas, por el contrario, gira siempre en torno de la personalidad humana. Sin héroes que combatieran con los dragones, no sabríamos que existían dragones. Sin los aventureros que naufragaran en la costa de la isla desierta, ésta habría permanecido ignorada. Si el tercer hijo del molinero no hubiera descubierto el jardín encantado donde las siete princesas se hallaban heladas y blancas, éstas habrían continuado en ese mismo estado en el jardín hechizado. Sin príncipe que despertara a la Bella Durmiente, ella seguiría durmiendo. Las fábulas se basan en la idea opuesta: que todas las cosas subsisten por sí mismas, y en cualquier caso hablarán por sí mismas. El lobo será siempre lobo y el zorro, zorro... 
As I walked out tonight in the mystic garden
De sobte, per sorpresa meva, vaig tenir la sensació que em faltava alguna cosa. Com un asmàtic que de sobte es queda sense aire, vaig sentir una mancança: faltava la veritat. Perquè aquell dia (i també durant els anys venidors, molt breus) es va revelar que tot el que m'envoltava -la independència d'un poble petit, el dret a l'autodeterminació d'un petit país- era una il·lusió i una quimera. Més tard llegiria que Bujarin, Rosa Luxemburg i Radek declaraven que el dret d'autodeterminació era fruit de l'idealisme burgès. (Aquell moment d'il·luminació al passeig del Bastió va ser com el que experimenta algú que, després d'haver viscut durant tota la vida amb la mateixa persona, s'adona que no sap, en realitat, qui és ella i com és aquesta persona amb qui ha conviscut durant tants anys. I sobtadament desitjaria, per satisfer la seva insaciable curiositat, que l'altra persona es mostrés tal com és, fins i tot en el darrer instant, i que es manifestés en tota la seva realitat després d'haver estat callant sobre «allò»... Sobre què? Sobre la «veritat»? Sobre la seva pròpia veritat.) M'hauria agradat assabentar-me, d'una vegada per totes, de com era Hongria en realitat...
Estar con el agua al cuello es un ideal de vida siempre que uno sepa nadar. Con el agua al cuello se puede practicar el elegante estilo mariposa o chapotear alegremente como una foca feliz. Todo son ventajas. Cuando el nadador se agota, hace pie, descansa, recupera el aliento y a continuación puede seguir braceando con el ritmo que él mismo se imponga. En el mar como en la vida, lo peor es que el agua o el éxito te cubra por completo. En este caso para mantenerse a flote uno está obligado a bregar continuamente, con la amenaza de que si paras, te hundes...
Ese ruso bajito que hablaba sin parar me recordó asimismo a otro personaje literario: el zapatero ruso que en Guerra y Paz explica a Pierre Bezujov, el gran y poderoso señor que cae preso, que dar sentido a la vida humana es una empresa sencilla y quizá no del todo exenta de esperanza... Aquel ruso también me estaba explicando algo a mí, se golpeaba el pecho, miraba hacia arriba, meneaba la cabeza, lloraba a lágrima viva y se secaba el llanto con el puño sin dejar de hablar. Yo lo escuchaba sin decir palabra. Sólo entendí que se sentía muy desgraciado. Así que en un momento determinado le puse una mano en el hombro, y entonces me miró con los ojos llenos de lágrimas. Sonrió con tristeza, como excusándose, y a continuación hizo un gesto, indicando así que se avergonzaba de su propia debilidad. 
-Dentro de este frasco hay pólvora suficiente como para volar la escuela -dijo la señorita Lockhart sin alterar la voz. 
O que me tranqüiliza 
Una aciaga mañana de septiembre de 1886, los nobles, los acomodados, los comerciantes al por mayor y al por menor, los señores tanto de gorra como de sombrero, las guarniciones y sus comandantes, los empleados de oficinas, suboficinas y oficinuchas gubemamentales que tras la Unidad habían invadido Sicilia peor que una plaga de langosta se despertaron de repente y de mala manera a causa de una espantosa algarabía de voces, disparos, ruidos de carros, relinchos de bestias, pasos precipitados y llamadas de socorro. 