Norman Rockwell

The Problem We All Live With

Memoria crítica

Memoria crítica

Antonio Muñoz Molina. 

 En España algo que nunca ha faltado son los defensores de la ignorancia. Tradicionalmente, solían pertenecer a los gremios más reaccionarios, y por lo tanto más interesados en la sumisión analfabeta de las mayorías. Nada como la ignorancia para asegurar la fe en los milagros y la reverencia hacia los terratenientes, y para asegurarles a estos las masas de jornaleros dispuestos a trabajar a cambio de salarios de limosna en sus latifundios, y en caso necesario a dejarse poner uniformes y a servir de carne de cañón en las guerras, marcando el paso en los desfiles ante el Santísimo y la bandera a los sones de un pasodoble patriótico. Predicadores de los catecismos socialistas utópicos del siglo XIX alentaban con una misma elocuencia las cooperativas obreras y la instrucción pública, y las primeras mujeres rebeldes que reclamaban la igualdad con valentía inaudita celebraban el aprendizaje y el conocimiento como herramientas necesarias para conseguirla.(...)

 Continua a El País/ Babelia/ 30-3-2013

Anna karenina. Lev Tolstoi

Totes les famílies felices s'assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera.

A la casa dels Oblonski tot anava de capgirell. La muller, assabentada que el marit estava en relacions amb la institutriu francesa que havien tingut, li havia declarat que no podia viure amb ell sota un mateix sostre. Aquesta situació, que ja feia tres dies que durava, esdevenia dolorosament feixuga no solament a marit i muller, sinó a tots els membres de la família i a la gent de la casa. Tots ells experimentaven la sensació que llur vida comuna no tenia cap sentit i que estaven menys lligats entre ells que les persones que es troben accidentalment en un hostal qualsevol. La muller no sortia dels seus apartaments; al marit, ja feia tres dies que no el veien; els nens corrien per tota la casa com si s'haguessin perdut; l'anglesa s'havia barallat amb la majordoma i havia escrit una carta a una amiga demanant-li que li cerquès un altre lloc; el cuiner ja era fora des del dia abans a l'hora de dinar; la cuinera negra i el cotxer havien demanat el compte.

continua a autors tastats

Un lugar donde vivir

 Gustavo Martín Garzo. El País/1-7-2012.

“¿En qué libro te gustaría vivir?”, tal es la pregunta que, a través de Winston Manrique, este periódico ha hecho a un grupo de escritores durante la Feria de Libro de Madrid. Es una pregunta compleja, pues suele ocurrir que los libros que más nos gustan no sean demasiado aconsejables para vivir en ellos. Los dolorosos cuentos de Katherine Mansfield, las inquietantes parábolas de Franz Kafka, las oscuras historias de William Faulkner, son algunos de los textos indiscutibles de la literatura reciente y sin embargo ¿por qué habríamos de elegirlos para vivir en sus páginas si en ellos sólo hay tristeza, angustia y dolor? Augusto Monterroso recogió en su Antología del cuento triste una selección de los cuentos más tristes de la literatura occidental del pasado siglo. Y para justificarse escribió en su prólogo: “Si es verdad que un buen cuento se concentra toda la vida y si la vida es triste, un buen cuento será siempre un cuento triste”.

continua aquí

Ray bradbury: "Take me home"

When I was seven or eight years old, I began to read the science-fiction magazines that were brought by guests into my grandparents’ boarding house, in Waukegan, Illinois. Those were the years when Hugo Gernsback was publishing Amazing Stories, with vivid, appallingly imaginative cover paintings that fed my hungry imagination. Soon after, the creative beast in me grew when Buck Rogers appeared, in 1928, and I think I went a trifle mad that autumn. It’s the only way to describe the intensity with which I devoured the stories. You rarely have such fevers later in life that fill your entire day with emotion.

enllaços: The New Yorker. June, 4, 2012. Ray Bradbury: "Take me home"

Ray Bradbury: "Les cròniques marcianes"

Ray Bradbury: "Les cròniques marcianes"


Ray Bradbury( 22 d'agost del 1920/ 6 de juny del 2012)

 Desembre del 2001. ELS COLONS

Els homes de la Terra van venir a Mart. Van venir-hi perquè tenien por o perquè no en tenien pas, perquè eren feliços o perquè no ho eren gens, perquè se sentien com els Pelegrins o perquè no s'hi sentien mica. Cada home tria el seu motiu. Abandonaven esposes dolentes, feines dolentes o ciutats dolentes. Venien a trobar alguna cosa, per abandonar-ne alguna altra o per obtenir-ne una altra encara. Venien per desenterrar alguna cosa, per enterrar-ne una altra o per plantar-ne encara una altra encara. Venien amb somnis petits o grossos, o sense cap somni. Des de cartells a quatre tintes, un dit del govern assenyalava tothom, a totes les ciutats: AL CEL HI HA FEINA PER A VÓS: ¡VENIU A MART! Els homes es van llançar enlaire. Pocs al principi - uns quaranta-, perquè, fins i tot abans que el coet sortís cap a l'espai, molts ja se sentien a dins la gran malaltia. La malaltia s'anomena Solitud i es manifesta quan veieu el vostre poble nadiu fer-se petit a la mida d'un puny i, tot seguit, de la mida d'una llimona i, tot seguit, de la mida d'un cap d'agulla, per esvanir-se en acabat enmig del deixant de foc... Sentiu com si mai no haguéssiu nascut, com si mai no hagués existit el poble on vau néixer, com si no fóssiu enlloc, envoltat d'espai, res de familiar, només altres homes estranys... I, quan l'estat d'Illinois, Iowa, Missouri o Montana us desapareix enmig de mars de núvols i, encara més, quan els Estats Units s'encongeixen fins a convertir-se en una illa boirosa i tot el planeta Terra es converteix en una llardosa pilota de beisbol llançada ben lluny, us sentiu infinitament sols, fent tombs pels prats de l'espai, de camí cap a un lloc que no podeu ni imaginar. No era estrany, doncs, que al començament emigressin pocs homes. El nombre, però, va anar creixent constantment, en relació directa amb el nombre de terrícoles que ja eren a Mart. Com més serien, més bé s'ho passarien. Els primers, però, van haver d'espavilar-se solets...

 Ray Bradbury: "Les cròniques marcianes". Traducció Quim Monzó. Editorial Proa butxaca. 2000

enllaços: Ray Bradbury.com,  Ray Bradbury

Primavera

Diumenge, 15 d'abril

Primavera

  

Dimecres, 9 de març

Regne animal, terra

Dimarts 8 de març

Regne animal, aire

Dijous, 17 de febrer

Jordi Llovet. "Ordinadors? No, gràcies"

La consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, ha aixecat una enorme polseguera a causa de la decisió d'aturar, preventivament, la implantació d'ordinadors portàtils a les aules de primària i secundària del país. Aquesta implantació va ser una iniciativa del govern d'entesa, si no directament del conseller Maragall, el qual, possiblement, va quedar enlluernat per la disposició d'abast "estatal" dictada pel ministre del ram, seguint ell mateix una idea genial —com totes, impremeditada— del president del govern, José Luis Rodríguez, el qual, encara amb més alta possibilitat, va deixar-se ensibornar pel col.lectiu de pedagogs que governen arreu del país: sens dubte la generació de pedagogs més ineficaç i indocte que ha tingut Espanya als darrers setanta anys, i que estan, o han estat, a punt d'enviar l'educació de tota la pell de brau a la ruïna. Honorable consellera, moltes felicitats! Perseveri!

Continua a articles